Des de fa un temps sembla que la inspiraci m'ha abandonat, ser cert?
El desenvolupament dels darrers esdeveniments em sobrepassa i no és que no cregui que si que crec i cada vegada estic ms convençuda que el món tal com el coneixem est arribant al final, el que realment sento és que ens omplim de paraules vaques d'unitat, d'amor, de compartir, ens omplim els ulls de canalitzacions que per una banda ens auguren grans catàstrofes i per una altra ens diuen que tot seguirà igual, la veritat és que darrerament és molt difcil separar el gra de la palla.
Si llegeixo i escolto tot el que va arribant als meus ulls certament no es qu pensar, si dic pensar, no sentir perquè el que realment estic sentint des de fa un temps és tristesa, cada vegada sento ms separació, mes lluita de poder, mes oblit de tots els ideals, mes desencís, el que ms em causa desassossec és el judici que tots i sobretot els que hauran de donar exemple exerceixen cap als seus germans.
El que m'arriba cada vegada més a cor és la gent que ajuda quan és necessari als seus germans sense grans ostentacions, les persones que calladament fan el que han de sense posar etiquetes ni ponrselas a ells mateixos, els grans Éssers humans que transiten aquesta vida i són annimos i volen seguir sindolo però fan el que deuen i el que realment senten, els que són prou valents per SER sense esperar res.
El que jo crec és que el meu cor és el meu guai meus ulls i el meu pensament a vegades es deixen manipular per palabreras de nova era, aquesta ser la manca de inspiraci? Segurament si, perquè em fins a veure com tothom creu tenir la veritat, per m la veritat de cadascun forma part de la gran veritat, que es compon de totes les petites veritats de cadascú.
Quan em centre en el cor es el que he de fer, intento estimar, intento fer el correcte, si dic intent perquè només sóc un ésser humà aprenent a viure cada dia i de cada experiència.
Sé que hi ha una força superior que ens guia però la feina cal fer-ho un mateix, dia a dia, minut a minut, esforçar-se a ser millor cada instant.
Uns ens diuen que les emocions no són apropiades en aquest nou món, em pregunto per què? Per a mi les emocions marquen la diferència perquè ens diferencien de tots les altres formes de vida, ens ajuden a créixer, a ser Éssers humans complets, no desbordándolas sinó comprenent-, sabent que totes elles ens ensenyen i ens humanitzen.
Altres ens diuen que el pensament és manipulable i per tant perjudicial, clar que sí però si no pensem res en què ens convertim? El pensament i el cor, la ment i l'emoció, junts ens fan com som, el cor sent i la ment interpreta el que sentim, per arribar a una comprensió global no és cert? Llavors on està el problema.
Estic esperant el moment en què quan algú em diu que m'estima jo ho senti en els meus vísceres, estic esperant que quan algú em abraci jo ho senti en tot el meu SER, estic esperant que tots els anomenats mestres i guardians d'aquesta nova energia es troben es respectin i ens respectin a tots, estic esperant que un germà no desautoritzi a un altre només pel fet de pertànyer a corrents diferents. Estic esperant que la llum es materialitzi realment sobre tots nosaltres i si amb aquest escrit puc fer que algú s'enfadi molt millor perquè sabré que encara hi ha esperança per a aquest planeta i per a tots nosaltres.
Si amb aquest escrit es em titlla de malastruga, d'infantil, de qualsevol cosa que se us acudeixi, tant millor perquè així sabré que encara hi ha qui té consciència.
No és el meu desig fer res més que expressar-me lliurement ja fa massa anys que estic en aquest món i encara em sorprenc de tantes coses.
Em sorprenc quan un nen em dóna una lliçó, em sorprenc de veure i sentir la natura en estat pur, em sorprenc que el pare sol m'acompanyi cada dia, em sorprenc de la vida que crea vida, em sorprenc de la meva veu i de els meus sentiments, em sorprenc de conèixer a grans mestres anònims, em sorprenc d'estimar a la meva família, als meus amics nous i antics, als amics que ja no estan en la meva vida, però que encara estan en mi, em sorprenc i agraeixo cada instant bo o dolent que viu perquè d'això està composta aquesta existència en aquest planeta que ens estima més enllà del concebible, agraeixo a les meves filles les estrelles que m'acompanyen en aquest caminar, agraeixo tenir aquest cos que de vegades em fa mal perquè em fa sentir viva, agraeixo i agraeixo i agraeixo, tot ia tots per les grans ensenyaments que rebo diàriament.
Montserrat Alemany
26 novembre 2011
