Taula de continguts amagar 1 qui sóc ?, per què sóc aquí ?, quin sentit té la vida? 2 propòsit de vida març infinita misericòrdia de Déu 4 Cap persona no ens va empènyer a això ni ningú ens va retenir
¿Qui sóc ?, per què sóc aquí ?, quin sentit té la vida?
Sobre les principals qüestions transcendentals que tot ésser humà es formula en algun moment de la seva vida qui sóc ?, per què sóc aquí ?, quin sentit té la vida? ..., el "propòsit de vida" ocupa, sense cap dubte, un lloc molt destacat en aquest repertori d'interrogants de caràcter existencial.
El psiquiatre austríac Viktor E. Frankl sosté que, així com hi ha en l'ésser humà un inconscient en el qual s'allotgen aquells instints destinats a sostenir la vida orgànica del cos ia tractar de mantenir-lo fora de perill de qualsevol amenaça que pogués posar en risc la seva supervivència ; existeix també un altre tipus d'inconscient a què Frankl anomena "inconscient espiritual", que és on s'allotjaria el nostre instint existencial. Suggereix que el que hi ha d'humà en l'home és justament aquesta distinció entre l'espiritual i el merament instintiu i afegeix que aquest es converteix en un autèntic ésser humà quan aconsegueix deixar d'actuar per impulsos i es fa responsable de la seva pròpia experiència existencial.
En la seva obra "A la recerca del sentit últim" Frankl argumenta que el fenomen espiritual pot ser conscient o inconscient, però que en qualsevol cas, la base espiritual de tota existència humana és, en última instància, sempre inconscient. Això té relació amb el pensament de Carl Jung qui també afirmava que l'inconscient no era en cap cas la part sobrant del conscient sinó que aquest estava dotat de contingut propi. La creativitat era sens dubte per Jung un d'aquests atributs que esperava en l'inconscient el moment en què se li permetés sortir a la superfície.
propòsit de vida
Aspectes com l'art, la imaginació, la fantasia, el joc, la màgia, la il·lusió, la bellesa i fins i tot l'amor i la consciència, resideixen per algun tipus d'ordenament psicofísic en l'inconscient espiritual de l'ésser humà, però n'hi ha prou que es els permeti la seva lliure expressió perquè tot això surti a la llum de forma espontània. El propòsit de vida de cada persona o si es prefereix, el seu destí, resideix igualment en aquest inconscient espiritual. Descobrir en què consisteix, és a dir, fer-conscient, no té massa misteri. La dificultat pot estar potser en el fet de no ser capaços d'arribar a admetre la seva simplicitat o senzillesa atès que tendim a associar a l'èxit professional, als grans èxits personals ia un reconeixement social. Però el veritable propòsit de vida d'una persona simplement guarda relació amb allò que li fa gaudir, allò que li agrada fer, allò que se li dóna bé fer i allò amb el que se sent satisfet i realitzat. És aquest talent o vocació especial per alguna cosa en particular el que ens mostra el camí. Qui senti passió pel dibuix, la pintura, la música, la literatura, la ciència, la filosofia, la política, la cultura, l'esport o per qualsevol altra activitat, serà probablement la seva expressió en algun d'aquests àmbits d'interès el que donarà un major significat a la seva vida. No hi ha cap necessitat en haver de sobresortir per sobre dels altres ni obtenir cap reconeixement. Així com el propòsit d'una flor és florir i tot i que no hi hagi ningú observant la seva bellesa aquesta floreix i expandeix la seva fragància als quatre vents, el simple fet de viure és també per a l'ésser humà un propòsit en si mateix. Tan valuoses són les vivències d'una vida d'opulència i malbaratament com les d'una vida senzilla i austera. Totes elles porten implícites unes determinades ensenyaments que de ben segur tindran la seva raó de ser. El propòsit de vida dóna sentit a la nostra vida en el seu aspecte álmico, però l'ànima és tan sols una part de l'Ésser. El que experimenta l'ànima enriqueix l'Ésser, però aquest al seu torn persegueix un propòsit major, el qual és comú a la resta dels éssers de la creació.
Aquest últim i definitiu propòsit subjacent en el més profund del nostre inconscient espiritual és el causant d'aquesta permanent sensació d'insatisfacció o buit que tractem d'omplir de mil maneres diferents. Fins que no descobrim quin és aquest destí últim i ens dirigim cap a ell amb ple convenciment, determinació i de manera conscient, mai aconseguirem omplir aquest buit que ens acompanya a tot arreu anem on anem i fem el que fem. Aquest S entido Últim és la resposta al per què i al per què de la nostra presència en el món i res millor per intentar explicar-ho de recórrer a la tan esmentada paràbola del fill pròdig:
Jesús els proposà aquesta paràbola: Un home tenia dos fills; i el més jove digué al pare: "Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca." Ell els va repartir l'herència. Pocs dies després el jove va vendre tot i va marxar a un país llunyà on va malgastar la seva herència vivint com un llibertí. «Quan va haver gastat tot, vingué una gran fam en aquell país, i va començar a passar necessitat. Llavors, va ser i es va ajustar amb un dels ciutadans d'aquell país, que li va enviar als seus camps a pasturar porcs. I desitjava omplir el seu ventre amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. I entrant en si mateix, va dir: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres, i que jo aquí m'estic morint de fam! Aniré al meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu, trtame com a un dels teus jornalers. I, levantndose, parti cap al seu pare. Estant l todava lluny, el va veure el seu pare i, commogut, corri, es ech al seu coll i li bes efusivament. El fill li va dir: Pare, pet contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu. Però el pare digué als seus servents: De pressa, porteu el vestit millor i, poseu-li un anell a la mà i unes sandàlies als peus. Porteu el vedell gras, mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill mo era mort i ha tornat a la vida; estava perdut i l'hem retrobat. I van començar la festa. El seu fill gran era al camp i, en tornar, quan es va acostar a la casa, oi la música i les danses; i cridà un dels criats, li va preguntar qu era allò. l li va dir: Ha tornat el teu germà i el teu pare ha matat el vedell gras, perquè l'ha recobrat sa. l es irrit i no volia entrar. Sali seu pare, i li suplicava. Però l Replic al seu pare: Fa tants anys que et serveixo, i jams deixar de complir una ordre teva, però mai m'has donat un cabrit per fer festa amb els els meus amics; ara que ha vingut aquest fill teu després de consumir els teus herència amb prostitutes, has fet matar l el vedell gras Però ell li va dir: Fill, t sempre est s amb mi, i tot el mo és teu; però convena celebrar una festa i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort, i ha tornat a la vida; estava perdut, i ha estat trobat.
(Lluc 15: 11-32)
infinita misericòrdia de Déu
Moltes i molt variades són les lectures i interpretacions que poden fer-se d'aquesta paràbola en funció d'on se li vulgui posar l'accent i la intenci. Des d'una perspectiva cristiana la principal ensenyament és la importància d'un veritable penediment així com la infinita misericòrdia de Déu. Destaca la imatge d'un Déu benvolent i compassiu que estima els seus fills per igual, tant al que roman al costat de l, representant als justos i als fidels, com al que se'n va de casa, representant als pecadors, als infidels ia les ovelles esgarriades. Podrem fins i tot afegir que la desgràcia en què cau el fill prdigo no es deu a cap classe de càstig diví sinó que és fruit d'una vida d'excessos i llibertinatge, és a dir, com a conseqüència de les seves accions. Hi ha altres interpretacions en les que probablement tamb trobéssim valuosos missatges i interessants significats, però en aquesta ocasió, la que millor s'ajusta al context al qual ens estem referint és la següent:
La Casa del Pare és la nostra Llar, allà ho tenim tot: amor, pau, benestar, felicitat, seguretat i tot el que desitgem. En aparença res ens falta, però llavors ... per què abandonar-?, què és el que podríem fer tant a faltar com perquè de la mateixa manera que el fill pròdig decidim marxar ?, què és això tan necessari que no tenim? Només se m'acut una cosa. L'Experiència.
No resulta fàcil entendre i explicar el concepte d ' "experiència", però crec estarem tots d'acord en afirmar que l'experimentat en carn pròpia produeix un coneixement diferent dels altres tipus de coneixement. L'experiència no és un coneixement indirecte, teòric o intel·lectual, sinó un coneixement viu i pràctic; un coneixement vital que adquireix la certesa de la realitat que s'ha experimentat i que queda en un com experiència sabuda o "saviesa". Altres mètodes de coneixement com l'intel·lectual o el científic no poden proporcionar el mateix grau de coneixement que el de la pròpia experiència. El que s'ha viscut, sentit, gaudit o patit, produeix sens dubte un coneixement molt més gran. Cal advertir que existeixen també diferents nivells d'experiència depenent de com s'hagi viscut aquesta experiència. La veritable experiència inclou la consciència de l'experiència. No prendre consciència d'una experiència equival a no ser amo d'aquesta experiència ja que aquesta pot passar directament al subconscient sense que un arribi a adonar-se de ella. Estaríem parlant en aquest cas d'una vivència. La vivència és instintiva i passatgera, no reté ni es discerneix, no s'integra conscientment en l'Ésser. Una veritable experiència és en canvi aquella vivència que s'integra conscientment i que el nostre Ser la processa, la destria i la personalitza. Les experiències viscudes de manera conscient són les que aporten una saviesa que transforma positivament a la persona.
Així és que l'única manca de la nostra naturalesa divina és aquesta saviesa que només pot ser obtinguda per mitjà de l'experiència vivencial. Aquest anhel de plenitud és el que finalment ens empeny a abandonar la comoditat de la llar ia emprendre el viatge. Sense anar més lluny, és una cosa semblant al que els passa a la majoria de joves que tot i viure confortablement a casa dels seus progenitors, arriba un moment en què el que més desitgen és poder emancipar-se i viure les seves pròpies vides malgrat les dificultats que això els pugui comportar. Arribat el moment, aquells pares a qui en el seu dia se'ls va confiar la seva cura i educació, no només han de ser capaços de deixar-los partir en completa llibertat, sinó que haurien de sentir feliços i orgullosos al veure en ells la valentia i determinació dels que decideixen prendre les regnes de les seves vides.
Així ho descriu José Saramago (Premi Nobel de Literatura):
"Fill és un Ésser que Déu ens va prestar per fer un curs intensiu de com estimar a algú més que a nosaltres mateixos, de com canviar els nostres pitjors defectes per donar-los els millors exemples i, de nosaltres, aprendre a tenir coratge. Sí. Això és! Ser mare o pare és el major acte de coratge que algú pugui tenir, perquè és exposar-se a tot tipus de dolor, principalment de la incertesa d'estar actuant correctament i de la por a perdre una cosa tan estimat. ¿Perdre? Com? ¿No és el nostre? Va ser tot just un préstec ... El més preuat i meravellós préstec ja que són els nostres només mentre no puguin valer-se per si mateixos, després li pertany a la vida, a la destinació ia les seves pròpies famílies. Déu beneeixi sempre als nostres fills doncs a nosaltres ja ens va beneir amb ells ".
Ningú ens va empènyer a això ni ningú ens va retenir
Aquest és el viatge que igual el fill pròdig, tots hem decidit emprendre en algun moment de la nostra existència. Ningú ens va empènyer a això ni ningú ens va retenir. Com veiem en la paràbola, el Pare, a petició del fill, accedeix a lliurar-li a la bestreta la part que li correspon de la seva herència i el deixa marxar amb absoluta llibertat, sense retrets ni advertiments. En aquest viatge és la nostra incessant curiositat la que ens porta als llocs més recòndits i allunyats de la nostra llar. I ja que la llar representa l'estat de major plenitud, a major llunyania major serà la sensació d'infelicitat, insatisfacció i buit. Experimentar no obstant aquesta llunyania i aquest va buidar és el que finalment ens farà emprendre el camí de tornada a casa. Així va succeir amb el fill pròdig quan després d'haver dilapidat tots els seus diners va començar a passar gana i necessitat; va ser llavors quan ... "aixecant-se, va partir cap al seu pare".
És en el punt més allunyat on comença la transformació. És quan descobrim per fi que no val la pena donar ni un sol pas més en aquesta direcció i vam decidir donar mitja volta. Allà comença el veritable viatge, el retorn. El camí d'anada no té cap valor en si mateix, no requereix de cap esforç per la nostra part, tan sols consisteix a deixar-se caure fins al fons i dens de la matèria, lloc des del qual, a força de molta humilitat i perseverança podrà donar començament de manera lenta i progressiva el llarg camí de tornada. El descens és com caure en un profund somni en el qual no recordem absolutament res sobre qui som, d'on venim i cap a on anem; un somni del que només ens anirem despertant en la mesura que cadascuna de les nostres vivències ens vagi proporcionant coneixement. El viatge de tornada és el camí de la reintegració a l'Ésser Únic, un recorregut ascendent que ens conduirà de nou al lloc al qual pertanyem, perquè un cop a Casa, l'aquesta pugui ser completa. Ja no hi haurà més desitjos per satisfer ni mancances per omplir. Haurem aconseguit arribar l'autèntica Plenitud de l'Ésser.
Però vegem quin paper representen els altres personatges de la paràbola. El germà gran, pel simple fet de romandre al costat del pare no representa l'arquetip de la fidelitat ni el de la lleialtat, sinó més aviat el del conformisme i la inseguretat. Veiem en la paràbola l'enveja que sent el primogènit en conèixer el goig del pare durant el retrobament amb el seu germà menor, que per si no fos poc, li organitza una festa en el seu honor quan a ell, qui sempre ha estat al seu costat i es s'ha comportat com un fill exemplar, mai li va donar aquest tractament. Davant aquesta situació el germà gran se sent infeliç, menyspreat i fins i tot frustrat en no comprendre la reacció del seu pare. No comprèn que el seu pare els estima a tots dos per igual, siguin de la manera que siguin i facin el que vulgui que facin. Si el germà gran hagués estat una persona completament feliç, joiosa i plena, en veure arribar al seu germà hauria tingut exactament la mateixa reacció que va tenir el seu pare, però no va ser així. Aquest punt d'enveja revela la seva carència. El fet de no haver abandonat mai la llar ni haver-se allunyat del pare, li impossibilita omplir un buit que li impedeix sentir la felicitat completa. Potser en el futur aconsegueixi armar-se de valor i decideixi emular el seu germà.
El pare representa sense cap dubte al Pare / Mare Creador de Tot el que És i l'Amor Incondicional que regeix l'univers sencer. No és possible apreciar en ell una altra cosa que no sigui pur amor, bondat i compassió. Tornar a la Llar és tornar al Pare, i quan això passa, Pare i Fill es fonen en tal immensa abraçada d'amor que ja no és possible distingir a un altre ja que tots dos s'han convertit en Un sol. Aquesta és la integració del Fill (l'Ésser) en el Pare (Absolut). És el destí últim al qual tots estem cridats.
Perquè tots siguin u;
com tu, oh Pare, en mi, i jo en tu,
que també ells estiguin en nosaltres;
perquè el món cregui que tu m'has enviat.
(Joan 17:21)
La Paraula de Déu es va fer Home
perquè poguéssim aprendre d'un Home,
com un Home es torna Déu.
(Climent d'Alejandra)
Autor: Ricard Barrufet
Extret del llibre: Plans d'Existència, Dimensions de Consciència
