ABANS I DESPRÉS DE LA VIDA: LA VIDA Jorge Carvajal Posadas
Si poguéssim traduir el sentit dels descobriments de les ciències emergents en una metàfora cultural corresponent, tindríem els millors arguments per a canviar la nostra consciència, i convertir-nos en el canvi que el món necessita.
Vivim avui els efectes del vent huracanat de canvis accelerats que afecten des de la mateixa geofísica del planeta, fins a la cultura humana, incloent totes les expressions de les relacions entre la ciència, la religió, l'economia i la política.
En només seixanta anys, a partir de la postguerra, hem assistit a transformacions planetàries que superen tots els canvis succeïts en centenars de milions d'anys a la terra. Per sostenir el ritme de consum actual de l'anomenat món desenvolupat necessitaríem els recursos de quatre planetes com la terra.
Podríem produir aliments per a dotze mil milions d'éssers humans. No obstant això dels set mil milions actuals mil milions no arriben a menjar el mínim suficient per sostenir la vida dignament. Els nostres sistemes de salut està en fallida, els tractaments mèdics hospitalaris són una de les primeres causes de mortalitat, l'economia està en cures intensives, la por és endèmic, el clima s'ha tornat impredictible. Tots els signes ens revelen que estem en un vòrtex caòtic, en un punt crucial que precedeix a la catàstrofe o l'emergència a una nova realitat En la cresta de l'onada de l'evolució, en un punt de bifurcació i d'equilibri inestable, no podrem ja mai ser mai el que hem estat. Estem davant el desafiament més gran de triar en present el nostre camí i, amb ell, el nostre destí. No es tracta tant de quants som, sinó de com vivim, com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Hi hauria alguna relació entre els recents terratrèmols del Japó, Xile, la catàstrofe nuclear de Fukushima? Estan relacionats la fusió de les glaceres, les grans erupcions volcàniques que en el Nord i el Sud han posat en perill la aeronavegació, el canvi climàtic global i la fusió d'antics separatismes i fronteres artificioses? Es relaciona tot això amb l'emergència de noves cultures, economies i països? ¿Amb el tsunami que transmuta la geopolítica al sud de la mediterrània?, Amb les bombolles que rebenten l'economia americana o espeñola? ¿Amb la crisi del dòlar i l'euro i la fosca gestació de noves hegemonies que no dubten a sacrificar tot indici de drets humans ?.
O serà que simplement només som naus en orris a la mercè de corrents sense sentit?
Si ens miréssim amb la visió reduccionista que projecta una progressiva emergència d'àtoms i molècules que s'han anat trobant a l'atzar, podríem pensar que no venim d'enlloc i no ens dirigim a cap lloc. Però l'experiència quotidiana ens revela que cada cosa a la vida, com la vida mateixa, és plena de sentit. Miro ara el ulls de les meves nétes i em sembla impossible que hagin arribat fins a nosaltres des enlloc i per cap camí- Endevino en la seva mirada l'aventura de la llum que recrea la vida al fons mateix del seu camp neuronal. Veig el meu passat i el meu futur fosos en aquest segon de tendresa i descobreixo més enllà del pensament i l'emoció l'alquímia sagrada d'un present ple de sentit. Ni la raó ni l'emoció separades donen raó del sentiment .. Però en la fusió d'emoció i de raó sorgeix el sentiment, espai-temps profund i intens, com un forat negre en què morim i estem naixent, instant a instant, per ser de nou.
És simplement increïble que algú jugui als daus amb nosaltres en l'univers i que cap de nosaltres tinguem res a veure amb tot això. Buscant respostes podríem jugar al joc antic dels botxins i les víctimes, per dir-nos que han estat els altres, que la situació actual no té res a veure amb nosaltres, que hem estat allà innocentment, potser mirant-nos el melic.
Però, ¿si fossin els governants els responsables? Nosaltres els hem triat ¿Si fossin els banquers? En els seus bancs hem dipositat els nostres estalvis, la nostra confiança, a ells els paguem interessos, i d'ells reclamem els millors interessos, sense saber que la bonança possiblement vindrà del finançament de la desforestació o el tràfic d'armes. Potser ens puguem ara dir que el caos de deriva de tantes injustícies comeses per interessos foscos. Res més fosc, anònim i invisible que la nostra indiferència, la major causa d'injustícia i de violència.
En un món interconnectat, l'essència mateixa és la relació, no poguéssim esperar canvis en l'economia, sense canvis en les relacions entre individus, cultures i països. Però aquests canvis estan simultàniament relacionats amb grans transformacions en el camp de les ciències. El que crèiem de la matèria i l'energia, de la vida, del cervell i les molècules, s'ha anat esfondrant de tal manera, que estem assistint a un nou renaixement.
Partim d'una concepció de la terra com a centre sotmès al determinisme de lleis incomprensibles i immutables, fins que vam descobrir que la terra no era el centre i humanitzem la vida perquè sorgís en el segle de les llums la fecunda relació de ciència i art. Deixem de ser el melic del món i, en la humilitat de no ser el centre, vam descobrir el nostre potencial humà en un renaixement que ens alliberaria de les cadenes d'una visió transcendent que nega la immanència de l'ésser. Vam descobrir que, més enllà de la fe, existia també la màgia de la raó. Continuem el nostre periple descobrint, en les lleis de l'evolució, que no estàvem separats de la gran cadena de la vida i mirem amb gratitud les empremtes de la llum en la radioactivitat i la transparència mineral i el programa de les llavors florint en pròpia nostra humanitat . I, amb tot això, albirem l'ascens de l'home des de la Entropay la gravetat a la lleugeresa d'una consciència ascendent.
Heu-nos aqu avui en un vrtice crucial, una cruïlla de camins csmicos que conflueixen en la mota de la pols csmico que és la terra, per convertir-nos en un forat negre, una singularitat de la qual emergeix un nou món.
Estem a l'ull de l'huracn. Però podem triar estar a la perifèria, en la qual els veloços vents ens impedirn viure i veure amb claredat .. Tot depèn de la nostra actitud. Podrem mantenir la solidaritat, la cohesi, la unincntrica ms enll dels interessos perifèrics per a romandre en aquest centre humà on podem viure segons una escala de valors que recreï la presència participativa que dóna força a la vida?
Podem sostenir-nos en aquest centre d'inclusivitat, on amb el foc cntrico de l'amor cinocndicional derritamos els interessos mesquins i exclusivistes, per ser simplement el que som: humans, germans, partícips d'aquesta quinta essència de l'ànima col·lectiva, a la qual anem sorgint sense haver de renunciar al sagrat de la nostra individualitat, la nostra unicitat?
Podrem. al cap ia la fi, tenir-nos en compte i ser partícips d'una comptabilitat humana en què tots compten, perquè entre tots generem la veritable economia de l'abundància: la llibertat ?.
Ser possible conservar la pau del centre, enmig del canvi vertiginós dels esdeveniments, i sentir que som nosaltres mateixos els que emergim a un nou nivell de la consciència.?
Som nics, si, però no podem ser humans si no consagrem la nostra unicitat irrepetible al concert de la humanitat. Que cada un de la nota. Que cadascú sigui, com deia Gandhi, el canvi que vol per al món. Que cada un es rebel·li contra tota forma de dependència, per arribar a la interdependència responsable la genuïna expressió d'una llibertat amb responsabilitat, essència creadora de la nova terra.
Si pudiramos traduir el sentit dels descobriments de les ciències emergents en una metàfora cultural corresponent, haurem millors arguments per canviar la nostra consciència. En els últims 20 anys la neurociència i la epigentica han escombrat tots els nostres vells conceptes de l'ésser humà que som. La fsica ens parla de mltiples universos, de la plenitud de l'buit, de la no localitat, de la superposici d'estats i el profund misteri de l'observador que, no sols canvia l'observat, sinó que també ho pot recrear. La biologia ens condueix al poema de la autopoiesi, una vida que s'auto-recrea, des de patrons d'informació i de consciència que dirigeixen cascades ordenades de molècules, participant en un concert de cooperativitat.
Ens vam inventar la vida, el cervell mimetitza el món extern i el reconstrueix endins: el món que veiem es reflecteix i s'inventa a l'interior. És aquest món que projectem en la nostra manera de consumir, de ser, de viure. El que sentim dels altres és el que en el fons sentim de nosaltres. L'emoció i el pensament integrats produeixen el món del sentir, la força més poderosa per transformar la nostra manera de viure. Ser en el món és un assumpte de sentiments.
Com ens sentim? Què sentim sobre de l'altre i de nosaltres? Ens sentim estimats? ¿Estimem de veritat? Podem sentir l'arbre, la mirada, la fam, la necessitat? Quan de debò sentim, som, ens remenem per dins, i així, commoguts, renaixem a un món que ara és també interior. L'univers, tots els universos interpenetrats com un multivers, es converteixen en la singularitat del present en un mateix. El lloc on en ser únics donem la nostra nota, perquè la simfonia del cosmos ressoni a l'interior. Si, més enllà del conèixer, sentíssim en viu avui que el cervell es reconstrueix a si mateix, que la vida és un invent de la vida que es va renovant permanentment, i que a més del cos i les molècules vivim en la nostra cultura, ja seríem el canvi que el món necessita avui.
Emergim de la matèria, si, però al mateix temps la força de l'esperit descendeix i la seva interacció és aquest corrent de consciència que som. Estem naixent en cada moment. A cada instant morim. Entre el naixement i la mort com dues ribes, el gran corrent de la vida. No tindríem per què témer la mort. No tindríem per què témer el renéixer. Morir i renéixer són les dues riberes de la vida. I la vida és el corrent que ens connecta a la creació.
Abans i després de la vida, ni més ni menys que la vida.
