El Gozo Místic per Marc Torra

L'Experiència de l'inefable

Per relatar una experiència en el pla físic utilitzem els cinc sentits. Parlem del que escoltem, palpem, vam veure, vam degustar o olimos. Però com poden aquests mateixos sentits descriure'ns allò que esdevé més enllà del pla de la matèria tangible? Per a això hi ha altres cinc sentits, als que anomenem extrasensorials. Les seves funcions són similars, però en comptes de mostrar-nos el físic, perceben el subtil. Disposem així d'una oïda, tacte, vista, gust i olfacte extrasensorials. Tals sentits estan connectats al nostre cos subtil, a aquella cobertura del nostre Ser a la qual també anomenem ànima.

Tals sentits aconsegueixen percebre l'experiència del goig místic, però de reüll, quan ja estem de tornada. Vegem com:

El que percep, la percepció i el percebut

CRIDEM EXPERIÈNCIA A L'acte de sentir, conèixer o presenciar alguna cosa. Senten els sentits. Coneix la ment. Però per realment presenciar alguna cosa necessitem a l'Ésser, aquell qui realment som. Altres formes de significar el mateix és mitjançant les paraules Consciència o Esperit. D'aquí que l'experiència del goig místic sigui molt real per a aquell qui la va viure, més real fins i tot que la vida mateixa. El problema, doncs, no rau en l'ambigüitat de l'experiència, sinó en la necessitat de descriure-la.

Descriure significa representar alguna cosa per mitjà del llenguatge i el llenguatge és una creació de la ment. Però com que la ment només l'experimenta de reüll, a mesura desperta i el goig es dissipa, deixant que el vel il·lusori torni a cobrir el nostre Ésser, és difícil demanar-li a la ment que ens narri allò de la qual no va ser testimoni. Però què és la ment?

La ment constitueix l'òrgan principal de l'ànima. Correspon al cervell, però no del cos físic sinó de l'ànima. La ment no emergeix del cervell, com la ciència occidental afirma. Molt al contrari, aquella realitat a la que anomenem material constitueix una projecció de la ment i el cervell no és més que la manifestació física d'aquesta ment. Pensar que la ment emergeix del cervell equival a creure que el programari d'un ordinador emergir espontàniament de la seva xip o microprocessador o com a resultat del procés evolutiu del silici.

Això vol dir que l'ànima engloba la ment i més. Intentem doncs comprendre què és l'ànima. A diferència de l'Esperit, el qual és immutable i per això immaterial, l'ànima vibra, i aquest moviment és justament allò que la dota de materialitat. Però en vibrar a una freqüència més alta a la del cos físic, la seva consistència és més subtil, més subtil fins i tot que l'espai-temps en què es manifesta la realitat física. És per això que l'ànima no pot ser percebuda per cap dels cinc sentits del cos físic, ni tan sols l'oïda, però si pels cinc sentits extrasensorials.

Compresa ment i ànima, hem de tenir en compte que si la ment projecta la realitat física que ens envolta, va ser justament el fet que aquesta mateixa ment estigués absent el que ens va permetre viure l'experiència del goig místic, doncs d'haver estat present, el soroll per ella generat ens hagués privat de presenciar-la. En això justament rau la dificultat, en com descriure amb paraules una experiència en la qual la ment va estar absent, si les paraules constitueixen justament creacions mentals. D'aquí que l'únic capaç de comunicar-nos què se sent durant l'estat de goig místic sigui la idea de «inefable». Inefable es refereix a allò que no pot ser comunicat amb meres paraules, allò que el poeta comunica mitjançant la metàfora i el filòsof a partir de l'analogia.

Malgrat totes aquestes limitacions, podem descriure el que la ment va escoltar de reüll, va palpar momentàniament o albirar per un instant quan, despertant, ens conduïa de tornada a la realitat física per ella projectada. Intentem doncs descriure amb el llenguatge de la ment aquest camí de tornada, des de l'estat supraconscient del goig místic, cap a l'estat conscient.

Per a això, recordem primer el que va dir Karl Jung, qui en una ocasió va afirmar:

«El que mira cap a fora somia,
el que mira cap a dins desperta »

Mirar cap a fora ens porta a viure en l'estat conscient de vigília, estat que paradjicamente podrem equiparar al d'estar soando la realitat material que la ment ens projecta. Mentre que el mirar cap a dins ens permet arribar a aquest estat supraconscient des del qual finalment despertem. Anem doncs cap a dins, a intentar escoltar, palpar, veure, degustar i olorar allò que trobem.

Quan la ment dorm

QUAN ENS TROBEM immersos en l'estat de goig mstico, la ment est absent i amb ella els cinc sentits tant fsics com extrasensorials. Quan la nostra ment està absent, ens podem trobar en dos estats de la consciència: el supraconscient o l'inconscient.

Arribarem l'estat supraconscient quan hàgim aconseguit transcendir els tres estats de la ment conscient, subconscient i inconscient i identificar-nos amb l'Ésser, Consciència o Esperit. És a dir, quan reconeguem que no som la ment en cap dels seus tres estats, sinó que som allò que és immutable i omnipresent. Immutable per no canviar en el temps. Omnipresent per estar en tot i tot ser-ho.

No obstant això, quatre segles de racionalisme occidental han causat que la majoria de nosaltres ens hàgim identificat amb la ment i no amb l'Ésser immutable. Això l'hi devem agrair a filsofos com Descartes, qui ens va fer creure que el pensar era la causa de l'existència quan va afirmar c ogito ergo sum (penso, per tant existeixo). Tal hiptesi es va convertir en el pilar del racionalisme occidental. Amb ella es equipar la nostra existència a l'acte de pensar, sense concebre que pogués haver alguna cosa ms enll del pensament ni de la ment que el projecta.

Tal va ser l'estat de confusió que es va crear que en la llengua materna de Descartes es va decidir prescindir de la paraula proto-indo-europea desmentiment (pensar) per utilitzar en comptes d'ella esprit (esperit), la qual ve del verb llatí spirare ( bufar). La llengua francesa va equiparar així el principi existencial (Esperit) amb el principi pensant (ment), per referir-los a tots dos a partir del mateix vocable. Com a resultat hem de dit idioma defineix l'ésser 'espiritual' dient: "que prové del domini del pensament, de la ment".

El següent assoliment del racionalisme hagués estat eliminar també la paraula esprit, entesa alhora com ment i Esperit, per substituir-la per la manifestació física d'aquesta ment: el cervell. Així en comptes de dir "acabo de tenir una experiència espiritual" diríem "he tingut una experiència cerebral". Això és el que acabaria passant si la 'creença' científica que la ment emergeix del cervell acabés per imposar-se. Per sort, el racionalisme està en retrocés ja que ha demostrat que en comptes d'apropar-nos al que 'real' ens ha allunyat encara més d'això.

Què no ens estranyi doncs que quan aquest principi pensant que és la ment es vagi a dormir, caiguem en un estat inconscient en què no hi hagi testimoni! I és que la ment també dorm, igual que el cos, però menys estona. El cos necessita dormir de 6 a 9 hores diàries. Quan aquest cau adormit la ment es capbussa en el món dels somnis. Després de divagar per aquest món subconscient durant uns minuts, la ment també acabarà per anar-se'n a dormir, fent que ens endinsem en l'estat de son profund. Serà llavors que l'Ésser o Esperit recuperi el seu estat natural. Sense ment que fragmenti la Totalitat, ens reintegrem amb l'Absolut del qual venim i el qual som. Després d'uns pocs minuts en el goig, la ment despertarà, portant-nos de nou al món oníric dels somnis. Això succeeix en cicles d'aproximadament 90 minuts.

Intentem doncs descriure aquesta experiència de goig que vivim cada nit quan la ment dorm, però que només recorden aquells que la viuen des de l'estat supraconscient.

El Despertar dels Sentits

QUAN LA MENT comença a despertar i l'experiència del goig místic a dissipar-se, aquesta mateixa ment ens portarà de retorn al món subconscient del astral primer, per finalment fer-nos aterrar a la realitat que anomenem conscient però que de totes és la que està més allunyada de la Consciència plena. Constitueix un viatge de retorn del subtil al dens.

Atès que l'objectiu d'aquest article és descriure aquest viatge de retorn a partir dels sentits, això ens demana començar analitzant quin dels cinc sentits desperta primer. Despertarà primer aquell que sigui més subtil i últim el més dens. Vegem doncs com podem ordenar aquests cinc sentits per ordre descendent de subtilesa.

La filosofia Samkhya de l'Índia ens diu que dels cinc el més subtil és l'oïda, per ser l'únic que percep l'Èter Lumínic (Akasha), aquella realitat tan subtil que no és ni palpable pel tacte, ni visualitzable per la vista, ni pot ser degustada o olorada. L'Èter és allò que en vibrar manifesta la realitat fenomènica. Utilitzant una terminologia més científica direm que Èter és allò que Einstein va cridar espai-temps, mentre que els alquimistes de l'edat mitjana ho van cridar quinta essència.

A mesura que aquest espai-temps es condensa, primer es manifestarà com a gas. Les cultures ancestrals van cridar Aire a aquest estat de condensació de la matèria. La filosofia Samkhya ens raona que així com l'Éter (Akasha) només pot ser percebut per l'oïda, a Aire també ho percep el tacte. Per aquest motiu el tacte ocupi la segona posició en ordre de subtilesa dels cinc sentits. Traduït al llenguatge científic direm que un gas inodor i transparent no pot ser percebut ni per la vista ni per l'olfacte ni pel gust, però si està en moviment, com el vent, tant sentit com tacte sempre podran percebre-ho.

El següent sentit en ordre de subtilesa és la vista, la qual estaria vinculada a l'element Foc. La ciència crida a Foc plasma. Un plasma posseeix una densitat lleugerament major a la d'un gas, així com també posseeix la capacitat d'irradiar llum. Per aquest motiu els plasmes no només puguin ser escoltats i palpats sinó també visualitzats. Exemples de plasmes serien el sol, l'aurora boreal, un televisor de plasma o una bombeta de neó.

El següent en ordre de subtilesa és el gust, sentit vinculat a l'element Aigua i l'estat líquid. I finalment vindria l'olfacte, vinculat a l'element Terra i l'estat sòlid.

Serà en aquest ordre de densitat que els cinc sentits de l'ànima es vagin despertant, a mesura que tornem de l'experiència de l'èxtasi místic. Vegem doncs com es dóna aquest retorn del subtil al dens, i com les diferents cultures ens ho han comunicat.

El So del que transcendental

LES ESCRIPTURES D'dels Vedes afirmen que l'Univers es va crear a partir del sospir de Paramatman, la realitat suprema, manifestada com a so. Aquest sospir és el Res Brahma o veu de l'absolut, és el OM o mantra sense principi ni fi.

En l'idioma sànscrit l'hi crida Anahata Res o so produït sense que faci de mitjancera cop algun. És el to transcendental que s'amaga després de tota expressió de la creació, el corrent de llum anomenada Ain Soph Aur pel cabalista o primera emanació a la teosofia. És la mònada dels pitagòrics, el verb o logotips del nou testament, mentre que en el vell constitueix aquell moment del Gènesi en què Déu va dir Que es faci la llum. No és la llum, la qual va venir desprs, sinó la paraula, l'acte de proclamar que es fes la llum.

A la Xina mil·lenària s'ho va cridar Huang Chung o la campana groga ja que sol anar acompanyat d'una cascada de llum d'aquest color. Els sufies en diuen Sawt-i-Sarmad, el so que inunda tot l'espai i els brinda l'xtasis mstico. Per al jainisme és el corrent de so diví. Per al sikhisme és el Ek-Onkar. Per als zoroastras és Sraosha. Al shivasmo del Caixmir és el Spanda, descrit com la pulsacin primordial. Per als pobles andins és el Noccan Kani.

És el Amen de jueus i cristians i el Amin de l'islam. Representa el Alif de les llengües semticas, l'Alfa dels grecs, la primera lletra de l'alfabet i la que les inclou totes. És el Fa sostingut que entonen les flautes dels pobladors originaris d'Amèrica del Nord, el Aloha de la filosofia huna de les illes Hawaii i el Aluna dels mem de Sierra Nevada, al nord de Colòmbia. Simbolitza la nota fonamental d'un didgeridoo vibrant des del desert australià, el ressò de la flauta màgica, la sinfonacsmica, la vibraci divina i el so abstracte.

Totes aquestes paraules semblen voler descriure el mateix: l'experiència de l'estat de exaltacinmstico tal la percep el ode de l'ànima. Constitueix un so que permea tot el nostre Ser, fins a fer que ens vam fundar amb el mateix. Un so que inunda tot l'espai, permitindonos gaudir de l'experiència de l'omnipresència. I no obstant això per ser so, és vibraci, és moviment, de manera que no ens permet gaudir l'experiència de la immutabilitat. Ens connecta a l'Ésser omnipresent a número 1 però no ens permet arribar a l'Ésser immutable, no manifestat, tamb anomenat buit. No ens connecta amb la seva causa, amb el 0 que antecedi a aquest 1, que antecedi a la Totalitat omnipresent que ara percebem com a so transcendental.

Recordem que estem emprenent el camí de tornada, de l'Vaci en el qual no hi ha percepci (0), cap a la multiplicitat (n) de la realitat fenomnica que ens manifesta la ment. I en aquest viatge de retorn, la primera parada que pot ser narrada per la ment és la de l'estat d'unitat amb la Creaci (1) en la qual ens projectem com aquell so transcendental del qual emana l'Univers. Ens convertim en aquest nic to creador del qual procedeix la paraula Univers (Univer- com nic i vers com a to creador). I aquesta primera parada només pot ser percebuda pel nostre ot extrasensorial.

El Tacte del que transcendental

PER ORDRE DE densitat. el següent sentit extrasensorial a manifestar ser el del tacte. El tacte percep l'experiència com goig suprem. En aquest estadi de major densitat deixem de viure en la realitat de la unitat (1) per fer-ho en la realitat de la complementarietat (2). És la complementarietat existent entre nosaltres, com expressió de la consciència suprema, i la Creaci que ens acarona i envolta. Serà en aquest instant que haurem entrat en el domini de l'element Aire.

La filosofia tàntrica ho descriu a partir de la complementarietat entre Shivá, la realitat suprema, i Shakti, la Creació. Nosaltres som Shivá, com a manifestacions d'aquesta realitat suprema. Mentre que Shakti, com Creació, ens envolta amb la seva dolçor i el goig de les seves carícies. Moltes cultures originals criden a aquesta mateixa complementarietat Pare Cel i Mare Terra.

Aquest estadi també és assolible quan fent l'amor, compartim l'experiència de l'orgasme amb la nostra parella. Això si, per aconseguir-ho haurem de ser capaços de dirigir l'energia cap amunt, en comptes de fer-ho cap avall. Quan la projectem cap avall estarà succeint una de les següents dues coses: que la disipemos, o que l'utilitzem per a concebre un nou cos físic, un fill, en què una altra ànima pugui reencarnar i viure l'experiència de la materialitat. Viure-la per aprendre a partir de les limitacions que aquesta ens imposa.

La Visió del que transcendental

EL SEGÜENT SENTIT que es manifesta és la vista. Serà llavors que se'ns obri el tercer ull, situat a l'entrecella, permetent visualitzar la Creació sencera. Amb l'obertura d'aquest ull central estarem entrat en el domini de l'element Foc i del número 3.

Dit estadi es diferencia de l'anterior en què la Creació ja no ens envolta, ja no ens acarona. Ara ens veiem separats d'ella per aquest tercer element anomenat Foc, el qual si bé ja no ens permet tocar-la, si la va dotar de llum i color. Per aquest motiu els plasmes constitueixin l'estat de la matèria més abundant de l'Univers. Vivim en un univers que irradia llum i la llum ha de ser observada a una certa distància si no volem que ens causi ceguesa.

Són múltiples les cultures que ens han deixat referències d'aquesta visió de la Creació, projectada com un tot lluminós davant nostre. Per exemple, de la filosofia tàntrica ens arriba la imatge del Sri Yantra.

De la cultura andina la Chakana:

Dels Huicholes, en l'actual Mèxic, els nierikas:

De les cultures que van proliferar al voltant dels grans llacs d'Amèrica del Nord, els atrapasomnis:

Són diferents formes de manifestar el mateix: la visió del Absolut.

Observem doncs cmo a mesura que baixem per aquesta escala de Jacob que ens descriuen els sentits, del ms subtil al ms dens, quests ens van separant cada vegada més d'allò que som . Aix, el ode ens permet fondre'ns amb l'Absolut. El tacte ja no ens fon però si ens permet ser acariciats per aquesta Totalitat. La vista fa que ens separem de la Creaci, però si ens brinda l'oportunitat de contemplar-la en la seva immensitat. Vegem doncs cmo els dos últims sentits encara creen un major distanciament, una major fragmentaci de l'Ésser.

El Sabor del que transcendental

ANOMENAT Amrita O soma en els Vedes, dutsi entre els tibetans, ambrosia pels antics grecs, elixir de la vida entre els alquimistes, préssecs de la immortalitat en l'Antiga Xina. Tots aquests noms s'estan referint als mateix-a gust del que transcendental o nèctar de la vida eterna.

Quan sentim el sabor d'una gota d'elixir a les profunditats de la nostra llengua, prop de la gola, és que ja estem de tornada.

Diuen els textos tàntrics que el amrit a el produeix Bindu Txakra, centre energètic ubicat allà on els brahmines es deixen créixer l'afegitó. Tals textos afirmen que aquest centre energètic o chakra representa la manifestació de la creació a través de la Consciència. [2. Swami Satyananda Saraswati "Kundalini Tantra", Bihar School of Yoga, Munger. Índia pg 143]

Però notarem l'esmentada gota de nèctar a la gola només si la Consciència està desperta. Allà s'ubica el chakra del coll (vishuddha), vinculat a l'element Èter (Akasha). De no estar desperta la Consciència, és a dir, de no estar experimentant l'estat supraconscient, la gota de nèctar seguirà descendint per ser consumida en el chakra del melic (manipura), causant el deteriorament físic del cos. És per això que les diferents tradicions del saber sempre van relacionar dit nèctar amb la immortalitat, ja que el percep només aquell que va poder atrapar abans que seguís descendint per ser consumit en el foc del chakra del melic.

Els textos clàssics del ioga ens aporten una tècnica per aconseguir atrapar aquesta gota. Afirmen que el practicant de ioga pot evitar l'envelliment del cos si aconsegueix capturar-la amb la llengua, en comptes de deixar que segueixi el seu curs. Per a això corben la llengua per dalt i cap enrere (khechari mudra) fins a aconseguir que s'introdueixi a la gola. En concret l'obra Hatha Ioga Pradipika, si vers 3:42 ens diu:

Els Siddhas (visionaris) han concebut Khechari Mudra perquè tots dos, ment i llengua, puguin assolir Akasha amb la seva pràctica.

Que la llengua abast Akasha (Èter o espai-temps) vol dir que arriba a tocar la chakra del coll (Vishuddha) atès que aquest està vinculat a aquest element. Que ho abast la ment vol dir que aquesta es submergeix en un espai mental sense torbació, aquell que definíem com únicament perceptible per l'oïda extrasensorial i que vinculábamos al número 1.

Quan havent aconseguit momentàniament l'estat supraconscient notem el dolç gust del nèctar a la gola és que ja estem de tornada, doncs una ment realment establerta en el buit mental (Chitta akasha) només disposa d'un sentit actiu: l'oïda. Si percep el nèctar és que el seu gust extrasensorial també es va activar, juntament amb el tacte i la vista, que fa que la ment hagi deixat de vibrar al nivell de l'element més subtil, l'Èter mental per condensar al nivell de l'Aigua.

Quan dic Aigua no em refereixo a l'aigua física sinó al seu equivalent al nivell mental. Els elements han de ser interpretats com notes musicals. Les mateixes es repeteixen en cada octava, en cada pla de la consciència, com un Do, Re, Mi, Fa. Sol de la Creació. Aigua és l'Re de la vuitena mental. De fet, l'espectre mental no abasta únicament una octava sinó moltes, pel que em refereixo en concret a la ment sensorial. La sensorial és aquella part de la ment la funció és la d'analitzar la informació procedent dels sentits, sigui dels sentits del cos físic (estat conscient de vigília), del cos astral (estat subconscient de la son) o del cos causal (estat supraconscient de goig).

L'Aroma del que transcendental

QUAN percebem EL suau aroma com de gessamí és que ja hem aterrat en el pla físic de la matèria. Un cop reincorporats al cos físic i amb els cinc sentits ja desperts, notarem aquesta agradable fragància que ni les flors més selectes aconsegueixen emanar. Al principi buscarem d'on prové, convençuts que procedeix del recinte en què ens trobem, però després comprendrem que el vam portar amb nosaltres des del lloc visitat. És l'essència del goig, la fragància de l'èxtasi, que la Naturalesa gairebé va aconseguir replicar a través de les flors.

L'Altre Camí de Retorn

TAL ÉS LA experiència que solen viure aquells que havent aconseguit per un instant l'estat supraconscient, tornen per explicar-nos el viscut. A aquesta experiència momentnea els textos sagrats de l'hinduisme en diuen Savikalpa Samadhi.

N'hi ha, en canvi, que sempre viuen en aquest estat, del que mai van tornar. Ells poden estar aqu i alhora all, atès que el seu Ser va aconseguir establir-se en l'estat supraconscient, va aconseguir despertar o il·luminar-se. Aquests mateixos textos sagrats de l'hinduisme criden a aquesta altra experiència Nirvikalpa Samadhi.

Nirvikalpa Samadhi constitueix l'absorció plena sense que hi hagi consciència d'un mateix. Implica la reintegracin de l'activitat mental en l'Ésser fins a tal punt, o de tal forma, que es dissolen les fronteres que separen aquell que percep, de l'acte de percebre i de l'objecte percebut. Es dissolen com onades en l'aigua o com l'escuma al mar. A diferència dels altres estats de goig (samadhis), en aquest cas no es produeix un retorn a estats inferiors de la consciència. D'aquí que constitueixi l'nic i veritable despertar. [3. Traduït per l'autor de l'original en anglés de Zimmer, Heinrich (1951), Philosophies of India (Ninth Bollingen Paperback, 1989 ed.), Princeton: Princeton University Press. L'original diu: Nirvikalpa samdhi, on the other hand, absorption without self-consciousness, is a mergence of the mental activity (cittavtti) in the Self, to such a degree, or in such a way, that the distinction (vikalpa) of knower, act of knowing, and object known becomes dissolved es waves vanish in water, and as foam Vanishes into the sigui. [3] The difference to the other samadhis is that there is no return from this samadhi into lower states of consciousness. Therefore this is the only true final Enlightenment.]

Tristament la immensa majoria no vivim ni una cosa ni l'altra, sinó que ens toca acontentar-nos amb el goig viscut com a experiència inconscient, bé sigui cada nit, durant la fase de somni profund, o en aquell període d'entre vides que moltes religions anomenen el parads. Aquesta majoria experimentarem el retorn de manera molt diferent. A mesura que la ment sensorial comença a despertar, aquesta es connecta primer als òrgans sensorials del cos astral. De l'xtasis inconscient passarem a somni subconscient. I com que en despertar tot just solem recordar aquests somnis, molt menys recordarem el goig que sentim durant aquell breu instant en què la ment se'n va anar a dormir. Però amb la fi del Kali Yuga, de l'Era de la Ignorància en la qual portem ja diversos mil·lennis immersos, tal experiència començar a ser msyms comú. És el nostre dret inalienable el viure-la com mínim un cop al dia, però depèn de nosaltres que la puguem viure de forma supraconscient o inconscient.

Marc Torra per mastay.info