"La sang és un fluid molt especial"
Tots sabreu, indubtablement, que l'epígraf d'aquesta obreta està pres del Faust, de Goethe. En aquest poema es diu que Faust, el representant del més elevat esforç humà, entra en un pacte amb els poders malignes, representats, en aquesta obra, per Mefistòfil, l'emissari de l'Infern. Fausto està a punt de signar un contracte amb Mefistófeles, qui li demana el signi amb la seva pròpia sang. Faust, al principi, el mira amb curiositat; però no obstant això, Melistófeles va emetre la següent sentència que Goethe desitjava es considerés amb tota serietat: "La sang és un fluid molt especial".
Ara bé, amb referència a aquest passatge del Faust de Goethe, ens trobem amb un tret curiós en els anomenats comentadors de Goethe. Per descomptat, la literatura referent a la versió que de
la llegenda del Faust fa Goethe és enorme. És una literatura de tan estupendes dimensions que es necessitarien biblioteques senceres per emmagatzemar tant llibre, i naturalment, no ens és possible aturar-nos en els diversos comentaris fer per aquests intèrprets de Goethe sobre aquest passatge particular.Cap de les interpretacions suggerides llança més llum, sobre l'esmentada sentència, que l'explicació donada per un dels seus últims comentadors, el professor Minor. Ell, com els altres, parla de la mateixa com si es tractés d'una observació irònica de Mefistòfil, i referint-se al assumpte fa la següent indicació, realment curiosa, a la qual cal prestar la major atenció, perquè és de sorprendre el sentir les estranyes conclusions a que són capaços d'arribar els comentadors de Goethe.
El professor Minor fa notar que "el Mal és un enemic de la" sang "i afegeix que, com la sang és la que sosté i preserva la vida, el Mal, que és l'enemic de la raça humana, ha de ser, per tant, "l'enemic de la sang". Llavors -amb tota exactitud- crida l'atenció sobre el fet que fins i tot en les més antigues versions de la llegenda del Faust -com succeeix amb tota les llegenda en general- la sang sempre juga el mateix paper.
En una antiga obra sobre la matèria es relata circumstancialment que Fausto es va fer una petita incisió a la mà esquerra amb un ganivet, i que en prendre la ploma per signar el contracte la sang que brollava de la ferida va formar les següents paraules: "Oh, home !, escapa't ". Tot això és bastant autèntic; però ara ve l'observació que el Mal és un enemic de la sang i que, per aquesta raó, Mefistòfil va exigir que la signatura s'escrivís amb sang. Seria de preguntar com és que algú desitja una cosa per la qual té tanta antipatia. L'única explicació raonable que pot donar-se, no només sobre el significat d'aquest passatge de Goethe, sinó també amb referència a totes les altres llegendes que tracten de l'assumpte, és que, per al diable, la sang era una cosa molt especial i que no era, de cap manera, qüestió d'indiferència per a ell que el contracte es signés amb tinta ordinària o amb sang.
Pot suposar-se que el representant dels poders del Mal creu o, més ben dit, est convençut- que tindr a Fausto ms subjecte al seu poder si pot obtenir, encara que no sigui més que una gota de la seva sang . Això és evident, i ningú pot donar una altra explicaci a l'assumpte. Fausto ha d'escriure el seu nom amb la seva pròpia sang, no perquè el diable sigui enemic d'ella, sinó, ms bé perquè desitja obtenir poder sobre la mateixa.
Ara bé, en aquest passatge s'oculta una observaci digna de tenir en compte: que el que obté poder sobre la sang d'un home obté poder sobre l'home mateix i que la sang és un fluid molt especial, perquè és per ella que ha de guanyar-se la batalla, per as dir-ho, la lluita que es realitza en l'home entre el bé i el mal.
Totes aquestes coses que ens han llegat les llegendes i els mites de les diverses nacions, i que es refereixen a la humana vida, sufrirn 1 dona una transformació peculiar, referent a la plena concepcine interpretació de la humana natura.
Ha passat ja el temps en què les llegendes, fbulas i mites es miraven com a expressions de la infància dels pobles. Certament hem ja passat la poca de semi-ignorància, quan es deia irnicamente que les llegendes eren l'expressi potica de l'ànima nacional.
Qualsevol que hagi observat alguna vegada l'ànima d'un poble hi haur vist que no es tracta de ficcions imaginàries o cosa anloga, sinó d'una cosa molt més profund, i que és un fet que les llegendes i tradicions de els diversos pobles són expressions de poders meravellosos i d'extraordinaris esdeveniments.
Si, des del nou punt de vista de la recerca espiritual, meditem sobre les antigues llegendes i mites, deixant que aquestes belles i potents imatges que ens han transmès els temps prstinos obrin sobre les nostres ments, trobarem, si ens hem capacitat per a la nostra obra amb els mtodes de la ciència oculta, que aquestes llegendes i mites són expressions de la ms antiga i profunda saviesa.
És molt cert que al principi ens sentirem inclinats a preguntar com és que, en un estat primitiu de desenvolupament i amb idees encara infantils, va poder l'home representar els enigmes de l'univers per mitjà d'aquestes llegendes o contes de fades, i com és que, quan meditem sobre ells, veiem en aquests relats el que les investigacions ocultes actuals ens estan revelant amb més claredat.
Això sol excitar la sorpresa al principi. Però, però, el que penetra mes i mes profundament en els mètodes per l'intermedi es van crear aquestes faules i llegendes veurà que la seva sorpresa s'esvaeix i que tot dubte es dissipa; certament, ha de comprovar en aquests mites, no només el que es diu una visió senzilla i candorosa de les coses, sinó també la portentosa i profundíssima expressió de la veritable i primordial concepció del món.
I molt més es pot aprendre examinant completament els fonaments d'aquestes llegendes i d'aquests mites que absorbint-se en la ciència intel·lectual i experimental dels nostres dies. Però, per obrar en aquesta forma, l'estudiant ha de familiaritzar-, per descomptat, amb els mètodes d'investigació que pertanyen al domini de la ciència espiritual. Tot el que està contingut en aquestes llegendes i doctrines antigues sobre la sang té la major importància, des que en aquells remots temps existia una saviesa que permetia a l'home comprendre el veritable i amplíssim significat de la sang, que és un "fluid molt especial" i que també és la vida que anima a tots els éssers humans.
No podem, ara, entrar en discussió respecte a la font d'on va brollar aquesta saviesa de l'antiguitat, si bé donarem sobre això algunes indicacions al final d'aquesta obreta. El que ocuparà la nostra atenció serà la sang en si mateixa, la seva importància respecte a l'home i la part que exerceix en el progrés de la civilització humana.
No examinarem l'assumpte ni des del punt de vista fisiològic ni des del merament científic, sinó que ho considerarem des del punt de vista de la concepció espiritual de l'univers. Ens posarem en més estret contacte amb el nostre tema si descomptat comprenem el profund significat d'una antiga màxima, la qual està íntimament relacionada amb la civilització de l'antic Egipte, on florís l'excelsa saviesa d'Hermes. És un axioma que forma la frase fonamental de tota ciència, i que es coneix sota el nom d'axioma hermètic: "Com a dalt és a baix".
Sabreu que hi ha moltes capritxoses interpretacions d'aquesta sentència; però, l'explicació que ens ocuparà és la següent:
Per a la ciència espiritual és molt clar que el món al qual l'home té accés primari per mitjà dels seus cinc sentits no representa el món sencer, i no és més que l'expressió d'un món més profund ocult després d'ell, això és, el món espiritual. Ara bé, aquest món espiritual es denomina -d'acord amb l'axioma hermètic- el món superior, el món de "dalt" i el món dels sentits que es desplega al voltant nostre, l'existència que coneixem per mitjà dels nostres sentits i la que estudiem mitjançant la nostra intel·ligència, és el món inferior, el món de "baix", l'expressió d'aquell món superior i espiritual. D'aquesta manera, l'ocultista que contempla el món dels sentits no veu en ell res final, sinó més aviat una espècie de fisonomia, que reconeix com a expressió d'un món anímic i espiritual, de la mateixa manera que quan mirem l'aspecte extern de un home no ens aturem en la forma de la cara o dels seus gestos dedicant tota la nostra atenció a ells, sinó que passem per sobre d'aquests detalls per arribar a l'element espiritual que en això s'expressa.
El que tots fem instintivament quan ens trobem davant de qualsevol ésser que posseeixi una ànima és el que l'ocultista o l'espiritualista científic fan respecte al món sencer; i com "a dalt és a baix", quan aquest axioma es refereix a l'home s'explica així: "Tot impuls que anima la seva ànima està expressat a la cara". Un continent groller i xocant és l'expressió d'una ànima grollera, un somriure ens parla d'una alegria interna; una llàgrima, d'una ànima adolorida.
Apliquem aquí l'axioma hermètic a la pregunta: "Què és el que, en veritat, constitueix la saviesa? La ciència espiritual ha sostingut sempre que la saviesa humana té alguna cosa a veure amb l'experiència, i especialment amb les experiències penoses. Tot aquell que es debat en els braços del dolor manifesta en aquest sofriment una manca d'harmonia interna. I tot aquell que se sobreposa al sofriment i al dolor porta en si els seus fruits i sempre afirmarà que, mitjançant aquests sofriments, ha adquirit certa saviesa. "Les alegries i els plaers de la vida, tot el que la vida pugui oferir-me a satisfaccions, totes aquestes coses les rebré agraït; però, no obstant això, mes em disgustarà oblidar els meus dolors i sofriments passats que veure privat d'aquests agradables dons de la vida, perquè als meus dolors i sofriments és als que dec la meva saviesa. "
I d'aquesta manera és com la ciència oculta ha reconegut que la saviesa és el que podria anomenar-se "sofriment cristal·litzat, mal que ha estat conquerit i que, per tant, s'ha transmutat en el seu oposat".
És molt interessant observar que les investigacions modernes més materialistes han arribat finalment exactament a la mateixa conclusió. Recentment s'ha publicat el llibre sobre The Mimicry of Thought (la mímica del pensament), que val la pena llegir-se. No és obra d'un teòsof, sinó d'un estudiant de la naturalesa humana. L'autor tracta de demostrar com la vida interna de l'home, les seves maneres de pensar, etc., s'imprimeixen o expressen en la seva fisonomia. Aquest estudiant de la humana naturalesa crida l'atenció sobre el fet que sempre hi ha alguna cosa en l'expressió de la cara dels pensadors, que és molt suggestiu i que un podria descriure com "dolor absorbit".
Veiem, doncs, que aquest principi està sostingut també fins pels més materialistes dels nostres dies sent la més brillant conformació de l'immortal axioma de la ciència espiritual. A poc a poc penetraréis mes profundament en ell, i gradualment trobareu, punt per punt, que la saviesa antiga reapareixerà en la ciència dels temps moderns.
Les investigacions ocultistes demostren decisivament que totes les coses que ens envolten en aquest món -la base mineral, la coberta vegetal i el món animal- han de ser considerats com l'expressió fisonómica, o el "baix" d'un "dalt", o esperit que s'oculta després d'ella. Des del punt de vista ocult, les coses que tenim presents en el món sensorial només poden comprendre correctament si el nostre coneixement abasta tamb l'amunt o arquetip espiritual, els éssers espirituals originals, d'on totes les coses manifestades procedeixen. I per aquesta raó ens dedicarem a aplicar les nostres ments a l'estudi del que s'oculta després del fenomen de la sang, del que pren per expressi fisonmico la sang en el món sensible. Quan comprendis aquesta base espiritual de la sang podreu realitzar que el coneixement d'aquestes matèries ha de reaccionar completament sobre el concepte mental de la vida.
En els nostres dies ens assalten qüestions de la major importància; preguntes relacionades amb l'educaci no solament dels nens, sinó tamb de les nacions. I a més ens trobem davant de problemes educacionals que la humanitat haur d'encarar en el futur i que no poden menys que ser reconeguts per tots aquells que saben del gran moviment social actual i de les reclamacions que per tot arreu s'eleven, bé sigui que estan incorporades a la qesti femenina, al problema obrer o la propaganda pacifista. Totes aquestes coses preocupen intensament a les nostres ments ansioses.
Però totes aquestes qüestions queden il·luminades tan aviat com reconeixem la naturalesa de l'essència espiritual que s'oculta en la sang. Quin podrà negar que aquesta qesti no aquesta estrechsimamente lligada a la raça, cosa que cada dia es fa ms evident? I, no obstant això aquest problema de la raça és un dels que no podrem comprendre fins que comprenguem els misteris de la sang i els resultats produïts per la barreja de les sangs de les diverses races, la importància va en augment a mesura que anem lli ndonos dels antics mtodes d'investigaci concernents a l'assumpte i d'acord tractem d'aproximar-se a una comprensinms àmplia ylcida de la qesti. Aquest problema és el de la colonitzaci, que empeny a les races civilitzades a posar-se en contacte amb els salvatges, això és: Fins a quin punt són capaços de civilitzar-els salvatges? Com pot un home primitiu o qualsevol altre salvatge esdevenir un civilitzat? I de quina manera s'ha de procedir amb ells? Veiem, doncs, que hem de considerar no només els sentiments que emanen d'una vaga moralitat, sinó que també ens trobem davant de grans, serioses i vitals problemes sorgits del simple fet de la mateixa existència.
Aquells que no coneixen les condicions que governen als pobles -bé sigui que estiguin en un grau superior o inferior d'evolució, o que l'un o l'altre sigui o no una matèria determinada per la seva sang- no poden, de cap manera, conèixer un mètode apropiat per introduir la civilització en una raça estranya. Tots aquests problemes sorgeixen amb prou feines es tracta la qüestió de la sang.
El que la sang és en si és presumible que tots ho sapigueu, pels ensenyaments corrents de les ciències naturals, i també sabreu que, en el que toca a l'home i als animals superiors, aquesta sang és, pràcticament, el fluid vital.
L'home intern es posa en contacte amb l'extern per mitjà de la sang, i en el decurs d'aquest procés la sang humana absorbeix oxigen, el que constitueix el veritable alè de vida. Mitjançant l'absorció d'aquest oxigen la sang pateix una renovació. La sang que va a la recerca d'aquest oxigen és una espècie de verí per a l'organisme -un veritable destructor i demoledor-, però mitjançant l'absorció d'aquell aquesta sang vermell blavosa es transforma en un fluid vermell, infon la vida, pel procés de la combustió. Aquesta sang que passa per tot el cos, dipositant arreu seves partícules primitives, té al seu càrrec la tasca d'assimilar directament els materials del món extern i d'aplicar-los, mitjançant el mètode més ràpid possible, a la nutrició del cos. Cal, per a l'home i els animals superiors, absorbir primerament aquests materials alimentaris en la seva sang; llavors, un cop formada aquesta, ha de prendre l'oxigen de l'aire i construir i sustentar el cos pel seu intermedi.
Algú dotat de coneixement anímic va observar, no sense raó: "La sang amb la seva circulació és semblant a un segon ser i en relació amb l'home corporal, ossi, muscular i nerviós, actua com una mena de món exterior". Perquè és un fet que tot ésser humà està obtenint contínuament el seu suport de la sang, i al mateix temps descarrega en ella el que ja no li serveix més. La sang humana és, per tant, un veritable doble a qui es porta constantment amb si com inseparable company, i del que l'home obté nova força donant-li en canvi tot el que ja no li serveix. Es podria cridar a la sang, amb tota propietat, el "líquid vital de l'home", perquè aquest fluid especial, constantment canviant, és segurament tan important per a l'home com la cel·lulosa per als organismes inferiors.
El distingit home de ciència Ernst Hæckel, que ha penetrat profundament en les coses de
la Natura, en diversos dels seus populars llibres ha cridat l'atenció sobre el fet que la sang és, en realitat, l'últim factor que s'origina en l'organisme.Si observem el desenvolupament de l'embrió humà, trobarem que els rudiments dels ossos i músculs es desenvolupen abans que aparegui la primera tendència cap a la formació de la sang.
La producció de la sang, amb tota la seva subtilíssima organització de complicats vasos sanguinis, apareix molt tard en el desenvolupament de l'embrió, i d'aquest coneixement natural s'ha deduït correctament que la producció de la sang és l'últim que s'efectua en l'evolució del univers, i que altres poders que en ell estan han d'arribar fins al cim de la sang, per així dir-ho, perquè es pugui realitza en aquest punt evolutiu el que s'ha de fer internament en l'ésser humà. Fins que l'embrió no hagi repetit per si mateix tots els estadis primitius del creixement humà, aconseguint així la conducció en què hi havia el món abans de la formació de la sang, no pot realitzar aquest acte que corona l'evolució: la transmutació i perfeccionament de tot el que s'ha fet, convertint-lo en aquest "fluid molt especial" que es diu sang.
Si volem conèixer les misterioses lleis de l'univers espiritual, que s'oculta en la sang, cal que ens familiaritzem una mica amb alguns dels més elementals conceptes de
la Teosofia. Aquests conceptes han estat ja emesos en altres obres, i veureu que aquestes idees elementals de la Teosofia són el "dalt" i que aquest "dalt" s'expressa en les importants lleis que governen la sang, així com la resta de la vida, i també tenen una fisonomia.Els que ja coneixen les lleis principals de
la Teosofia espero que permetran una nova repetició d'elles, en benefici dels que estudien això per primera vegada. I, a més, aquesta repetició servirà per fer més i més clares aquestes lleis per als primers, en veure com s'apliquen en particular a casos nous i especials. Per descomptat, per a aquells que no saben res de Teosofia, que no s'han familiaritzat encara amb aquestes concepcions de la vida i de l'univers, el que vaig a dir de seguida els semblarà escassament alguna cosa més que paraules encadenades sense més contingut. Però la falta no està sempre en que no hi hagi idees tancades en les paraules pel fet que res suggereixin a una persona. En aquest cas podem aplicar, amb una lleugera alteració, una observació de l'humorista Litchtemberg, que va dir: "Si un cap i un llibre pateixen una col·lisió, produint com a resultat un so buit, la culpa no la té necessàriament el llibre".Així sol passar amb els nostres contemporanis quan jutgen les veritats teosòfiques. Si aquestes veritats sonen a les orelles de molts com a meres paraules, sense cap significat, la culpa no és necessàriament de
la Teosofia. Per allò que, però, han trobat el seu camí en aquestes matèries, comprendran que més enllà i per sobre de tota al·lusió a éssers superiors, com éssers existeixen realment, encara que no es trobin en el món dels sentits.
El concepte teosófico de l'univers diu que l'home, en el que als nostres sentits es revela en el món extern i pel que fa a la seva forma concerneix, no és sinó una part de l'ésser humà complet, i que, en realitat, hi ha moltes altres parts després del cos físic. L'home posseeix aquest cos físic en comú amb els anomenats minerals inanimats que ens envolten. A més d'aquest, però, l'home posseeix el cos etèric o vital. La paraula 'etèric' no s'empra aquí en el mateix sentit en què l'aplica la ciència material. Aquest cos etèric o vital, segons se l'anomena de vegades, lluny de ser una ficció de la imaginació, és tan distintament visible per als sentits espirituals de l'ocultista com els colors per a l'ull físic. El clarivident pot veure perfectament aquest cos etèric. És el principi que provoca la vida a la matèria inorgànica, el qual arrencant a la condició inanimada, la submergeix en l'oceà vivent. No vagi a creure que aquest cos és per l'ocultista merament una cosa que s'afegeix al que no té vida. Això és precisament el que els científics materialistes volen fer. Ells són els que tracten de completar el que veuen amb el microscopi inventant una cosa que anomenen el principi vital.
Ara bé, la recerca teosfica no adopta semblant punt de vista. Té un principi fix i no diu: Aqu estic jo com a investigador, tal com sóc. Tot el que hi hagi al món s'ha de confirmar amb el meu punt de vista actual. El que jo no puc percebre no existeix. Aquesta manera d'argumentar és mso menys anloga a la que emprés un cec dient que els colors són simplement ensueos de la fantasia. L'home que no sap res sobre un assumpte no est en condicions de jutjar, per s pot fer-ho aquell que, entre les seves experiències, compta amb aquesta.
L'home es troba en un estat de la seva evoluci, i per aquesta ra diu
la teósofa: Si us quedis com esteu no veureu el cos ètric, i, per tant, podreu parlar, en veritat, dels l mits del coneixement i del ignorabimus; però si us desarrollis i adquirs les necessàries facultats per al coneixement de les coses espirituals, no hablaris ms de les limitacions del coneixement, perquè stes només existeixen mentre l'home no desenvolupa les seves sentits interns. Per aquesta ra, constitueix l'agnosticisme un pes tan aclaparador en la nostra civilizacin, perquè diu: L'home és es i es, i sent es i es sol pot conèixer això i allò. I a tal doctrina contestem: Encara que sigui es i es ara per ara, haur a veure diferent dem, i quan sigui diferent, veur alguna cosa ms que avui no sap .De manera que la segona part de l'home és el cos ètric, que posseeix en com amb el regne vegetal.
La tercera part és el que s'anomena cos astral, nom preciós i significatiu que es explicar ms tard. Els tesofos que volen canviar-li el nom no tenen la menor idea del que aquesta denominació significa. Al cos astral li est assignada la tasca, en l'home i en l'animal, d'elevar la substància vital fins al pla de la sensaci, de manera que, en la substància vital, es puguin moure no solament els fluids, sinó que també pugui expressar-se en ella el que es coneixen com a plaer i dolor, alegria i tristesa. I aqu tennis, de seguida, la diferència essencial entre la planta i l'animal; però hi ha alguns estats de transici entre tots dos.
Una escola naturalista molt recent és de l'opini que la sensaci, en el seu sentit literal, és tanben patrimoni dels vegetals; però, això no sms que un joc de paraules perquè és obvi que certes plantes tenen una organitzaci tal que responen a determinades coses que es posin en el seu contacte, però aquest fenomen no pot ser descrit com sensació. Perquè pugui existir la sensació ha de formar-se una imatge dins de l'ésser, com a reflex del que produeix la sensació. I, per tant si certs vegetals responen a estímuls exteriors, això no prova que la planta contesti a l'estímul per una sensació, és a dir, per la qual experimenta internament. Les experiències internes tenen el seu seient en el cos astral. Veiem, doncs, que el que ha arribat a l'estat animal es compon d'un cos físic, d'un cos etèric o vital i d'un cos astral.
No obstant això, l'home està sobre l'animal, ja que posseeix una cosa diferent; i els pensadors de tots els temps sabien en què consistia aquesta superioritat. Això es troba indicat en el que Jean Paul diu en la seva autobiografia. Compte que podia recordar molt bé el dia en què es va trobar per primera vegada, de petit, al pati de la granja dels seus pares, i un pensament va creuar com un llampec per la seva ment: "Ell era un ego, un ésser capaç de dir-se íntimament a si mateix "jo" i compte que això li va fer una profunda impressió ".
Totes les anomenades ciències externes de l'ànima descuiden el punt més important que es tanca aquí. Per tant, caldrà que, per uns instants, investiguem i discutim una argumentació molt subtil, però que demostra en quin punt es troba la qüestió.
En tots els idiomes humans ha una petita paraula que difereix totalment de totes les altres. Qualsevol pot posar nom a les coses que ens envolten; tots podem trucar a una taula, taula, a una cadira, cadira. Però hi ha una paraula, un nom, que no es pot aplicar a res, excepte a si mateix, i aquesta és la paraula "jo".
Aquest "jo" ha de sorgir del més íntim de l'ànima mateixa; és el nom que només l'ànima pot aplicar-se a si mateixa. Qualsevol altra persona és un "vostè" per a mi, i jo sóc un "vostè" per a ella. Totes les religions, han reconegut aquest "jo" com a expressió d'aquest principi anímic, per l'intermedi pot parlar l'ésser íntim, la naturalesa divina. Aquí, doncs, comença allò que mai pot ser penetrat pels sentits externs, el que mai pot ser nomenat des de l'exterior del seu real significat, ja que ha de sorgir d'allò més íntim de l'ésser. Aquí comença el monòleg, el soliloqui de l'ànima, per l'intermedi el jo diví fa conèixer la seva presència quan el sender està net i aviat per a la vinguda de l'esperit a l'ànima humana.
En les religions de les primitives civilitzacions, entre els antics hebreus, per exemple, aquest nom es coneixia com el indicible nom de Déu, i qualsevol altra interpretació que la filologia moderna pugui triar serà inexacta, perquè es trobarà que el nom jueu de Déu no té un altre significat que l'expressat, en la nostra paraula "jo" .Un sotrac passava pels quals es trobaven congregats al temple quan els iniciats pronunciaven el "Nom de Déu Desconegut", quan confusament percebien el que s'entén per aquestes paraules que reverberaven en tot el temple: "Jo sóc el que sóc". En aquestes paraules està expressat el quart principi de la naturalesa humana, el principi només el posseeix l'home, dels éssers que estan sobre la terra; i aquest jo, al seu torn, tanca i desenvolupa dins de si mateix els gèrmens d'estats superiors d'humanitat. Només ens és donat fer una ullada sobre el que, en el futur, es desenvoluparà per mitjà d'aquest quart principi.
Hem d'indicar que l'home es compon d'un cos físic, d'un cos etèric, d'un cos astral i d'un ego, o ser intern real; i que, dins d'aquest ésser intern, hi ha els rudiments de tres estadis superiors de desenvolupament, els que s'originaran a la sang. Aquests tres estats són Manas, Buddhi i Atma. Manas, l'ésser espiritual en contraposició de l'ésser corporal. Buddhi, l'Esperit de Vida. Atma, l'esperit real i veritable de l'home, llunyà ideal de la humanitat actual; el germen rudimentari, que està latent en ell, arribarà, en futures edats, la perfecció.
Set colors hi ha en l'arc de Sant Martí, set tons en l'escala, set sèries de pesos atòmics, set graus a l'escala de l'ésser humà, i aquests, al seu torn, es divideixen en quatre graus inferiors i tres superiors.
Tractarem ara d'obtenir una clara percepció de la manera com aquesta tríada superior, espiritual, obté una expressió fisonòmica al quaternari inferior; i de la forma en què se'ns presenta al món sensorial. Tenim, en primer lloc, el que s'ha cristal·litzat en la forma del cos físic humà, cos que l'home posseeix en comú amb tot el que es diu naturalesa inanimada. Quan parlem teosóficamente del cos físic, no volem indicar el que l'ull veu, sinó més bé aquesta combinació de forces que ha construït el cos físic, aquesta força vivent que existeix després de la forma visible.
Observem ara un vegetal. Aquest ésser posseeix un cos etèric que eleva la substància física fins a la vida, és a dir, que converteix la substància en saba vivent.
Què és el que transforma les anomenades forces inanimades en saba vivent ?, Se li crida cos etèric, i aquest cos fa precisament la mateixa feina en els animals que en l'home; fa que allò que només té existència material obtingui una configuració vivent, una forma que visqui.
Aquest cos etèric, al seu torn, està compenetrat per un cos astral. I què és el que fa el cos astral? Fa que la substància que ja ha estat posada en moviment experimenti internament la circulació dels fluids que flueixen de l'exterior, de tal manera que el moviment extern es reflecteixi en experiències internes.
Hem, doncs arribat al punt en el qual podrem comprendre l'home pel que fa al lloc que ocupa en el regne animal. Todas las substancias de que está compuesto el hombre, tales como oxígeno, nitrógeno, hidrógeno, sulfuros, fósforo, etcétera, se encuentran también en la naturaleza inanimada. Si eso que el cuerpo etérico ha transformado en substancia viviente debe tener experiencias internas y debe crear reflexiones internas de lo que tiene lugar externamente, entones el cuerpo etérico debe estar compenetrado por lo que se conoce como cuerpo astral, porque es el cuerpo astral el que genera la sensación. Pero en este estadio el cuerpo astral solo produce la sensación de una forma particular. El cuerpo etérico transmuta las substancias inorgánicas en fluidos vitales, y el cuerpo astral, a su vez, transforma las substancias vitales en substancias sencientes, pero -y es conveniente tomar nota de esto – ¿qué es lo que puede sentir un ser dotado de solo esos tres cuerpos? Se sentirá únicamente a sí mismo, su propio proceso vital: llevará una vida que está confinada en sí mismo.
Ahora bien, éste es un hecho interesantísimo y de inmensa importancia que no se debe olvidar. Si consideramos a uno de los animales inferiores, ¿qué es lo que ha realizado? Ha transformado la sustancia inanimada en sustancia viviente y la sustancia sensible solo puede encontrarse, en cualquier caso, donde existan por lo menos los rudimentos de lo que, en un estado posterior, se presenta como sistema nervioso desarrollado.
De esta suerte tenemos, pues, sustancia inanimada, sustancia viviente y sustancia compenetrada por nervios capaces de sensación. Si contemplamos un cristal, tenemos que reconocer” prima facie” que es la expresión externa de ciertas leyes naturales que rigen el reino inorgánico del mundo externo. Ningún cristal puede formarse sin el auxilio del ambiente natural que le rodea. Ningún eslabón puede separarse de la cadena del Cosmos y colocarse aparte por sí mismo. Apenas se puede separar al hombre de su ambiente, pues si se le lleva a una altura de pocas millas sobre la tierra, muere indefectiblemente. Así como el hombre solo es concebible aquí, en el lugar en donde está, donde las fuerzas necesarias se combinan en él, así sucede también con el cristal y, por consiguiente, cualquiera que contemple un cristal correctamente, verá en él una imagen de
De esta manera, todo el Cosmos vive en la forma de un cristal. E igualmente, todo el Cosmos se expresa en la sustancia viviente de un ser individual. Los fluidos que circulan a través de un ser son, al mismo tiempo, un pequeño mundo y la contraparte del gran mundo. Y cuando la sustancia se ha hecho capaz de sensación, ¿qué es lo que hay en las sensaciones de los seres más elementales? Esas sensaciones son el reflejo de las leyes cósmicas, de manera que cada ser viviente percibe dentro de sí mismo, microcósmicamente todo el macrocosmos. La vida sensible de una criatura elemental es, pues, una imagen de la vida del universo, así como el cristal es una imagen de su forma. La conciencia de tales seres es, por supuesto, muy obscura.
Pero, no obstante, esa vaguedad de su consciencia está contrabalanceada por su mayor alcance, porque esos seres elementales tienen todo el Cosmos en su obscura conciencia. Ahora bien, en el hombre solamente existe una estructura más complicada de los mismos tres cuerpos que se encuentran en la mas sencilla de las criaturas vivientes y sensibles.
Consideremos un hombre -sin tener en cuenta su sangre – como si estuviera formado por la sustancia del mundo físico que contuviera, como los vegetales, ciertos jugos que transformaran a aquella en sustancia viviente, en la que gradualmente se organizará un sistema nervioso.
El primer sistema nervioso es el llamado sistema simpático, y en el caso del hombre se extiende a lo largo de toda la columna vertebral, a la que está ligado por pequeños filamentos laterales. Tiene también, a cada lado, series de nodos, de los que salen ramificaciones a todas partes, como a los pulmones, órganos digestivos, etc. Este sistema nervioso simpático produce, en primer término, la vida de sensación ya descripta. Pero, la conciencia del hombre no se extiende tan profundamente como para permitirle seguir los procesos cósmicos que se reflejan en esos nervios. Estos son un medio de expresión, y así como la vida humana está formada por el mundo cósmico que la rodea, así también este mundo cósmico se refleja nuevamente en el sistema nervioso simpático. Esos nervios viven una vida interna muy obscura, y si el hombre pudiera penetrar en su sistema simpático, manteniendo su sistema nervioso superior dormidos, vería, como en un estado de vida luminosa, la obra silenciosa de las poderosas leyes cósmicas.
En los tiempos pasados el hombre poseía una facultad clarividente que ahora ha sido sobrepasada, pero que se puede experimentar cuando, mediante procedimientos especiales, se suspende la actividad del sistema nervioso superior, liberando así la conciencia inferior o subliminal. En tales ocasiones el hombre vive en ese sistema nervioso que, en su forma particular, es un reflejo del mundo externo. Ciertos animales inferiores retienen todavía este estado de conciencia, y aunque obscuro e indistinto, es esencialmente mucho más amplio que la conciencia del hombre actual. Un mundo inmenso se refleja en la obscura vida interna, y no solo una pequeña sección como la que percibe el hombre contemporáneo. Pero en el caso del hombre ha tenido lugar algo más. Cuando la evolución ha avanzado tanto que se ha desarrollado el sistema nervioso simpático, de tal manera que todo el Cosmos se refleja en él, el ser evolucionante se abre nuevamente hacia afuera al llegar a ese punto; al sistema simpático se añade entonces la médula espinal. El sistema cerebroespinal trasforma entonces los órganos que nos ponen en relación con el mundo externo.
El hombre, una vez llegado aquí, ya no actúa meramente como espejo para que en él se reflejan las leyes primordiales de la evolución cósmica, sino que establece una relación entre la reflexión misma y el mundo externo. La unión del sistema simpático con el sistema cerebro-espinal expresa el cambio que ha tenido lugar primeramente en el cuerpo astral. El último ya no vive meramente la vida cósmica en un estado de conciencia obscuro, sino que le adiciona su propia y especial existencia interna. El sistema simpático capacita a los seres para sentir lo que pasa fuera de ellos; el sistema cerebro-espinal permite percibir lo que ocurre dentro, y la forma mas elevada del sistema nervioso, como la que posee nuestra humanidad en general actualmente, toma del mas elevadamente desarrollado cuerpo astral materiales para la creación de imágenes o representaciones del mundo externo.
El hombre ha perdido el poder de percibir las primitivas obscuras imágenes del mundo externo, pero, por otra parte, está ahora consciente de su vida interna, de un nuevo mundo de imágenes, en las que, es cierto, solamente se refleja una pequeña posición del mundo exterior, pero de una manera mas clara y mas perfecta que antes.
Y juntamente con esta transformación tiene lugar otro cambio en superiores estadios de desenvolvimiento. La transformación empieza así extendiéndose del cuerpo astral al cuerpo etérico. Así como el cuerpo etérico, en el proceso de su transformación, desarrolla al cuerpo astral, en la misma forma en que el sistema simpático se añade al sistema cerebro-espinal, así también aquel -después de recibir la circulación inferior de los fluidos- crece y se libera del cuerpo etérico, transmutando esos fluidos inferiores y convirtiéndolos en lo que conocemos por sangre.
La sangre es, por consiguiente, la expresión del cuerpo etérico individualizado, así como el sistema cerebro-espinal es la expresión del cuerpo astral individualizado. Y esta individualización es lo que produce el ego o “yo”.
Habiendo, pues, considerado al hombre en su evolución, encontramos una cadena que se compone de cinco eslabones que afectan al cuerpo físico, al cuerpo etérico y al cuerpo astral, siendo dichos eslabones los siguientes:
1. Las fuerzas neutras, inorgánicas, físicas.
2. Los fluidos vitales, que también se encuentran en los vegetales.
3. El sistema nervioso inferior o simpático.
4. El cuerpo astral superior que se ha desarrollado del inferior y que encuentra su expresión en el sistema cerebro-espinal.
5. El principio individualizador del cuerpo etérico.
Así como estos dos últimos principios han sido individualizados, así también el primer principio a través del cual entra la materia inanimada en el cuerpo humano, sirviendo para sustentarlo, también se individualiza, pero en nuestra humanidad actual encontramos solamente los primeros rudimentos de esta transformación.
Ya hemos visto como la sustancias externas e informes entran en el cuerpo humano y como el cuerpo etérico convierte esos materiales en formas vivientes; hemos visto también que el cuerpo astral modela las imágenes del mundo externo y que estas reflexiones del exterior se resuelven en experiencias internas y que esta vida interna se reproduce entonces en imágenes del mundo exterior.
Ahora bien, cuando esta metamorfosis se extiende al cuerpo etérico se forma la sangre. Los vasos sanguíneos, así como el corazón, son la expresión del cuerpo etérico transformado, y, en la misma forma, la médula espinal y el cerebro expresan al cuerpo astral transformado. Y de la misma manera como por medio del cerebro se experimenta internamente el mundo externo, así también, por medio de la sangre, este mundo interno se transforma en expresión externa del cuerpo del hombre. Es necesario hablar por medio de símiles con objeto de describir este complicado proceso que estamos considerando ahora.
La sangre absorbe las imágenes del mundo externo que el cerebro ha formado internamente las transforma en fuerzas vivientes constructoras, y con ellas sustenta el cuerpo humano actual.
La sangre es, por consiguiente, el material que construye el cuerpo del hombre. Ante nosotros tenemos el proceso mediante el cual la sangre extrae de su alrededor cósmico las mas elevadas sustancias que es posible obtener, o sea el oxígeno, el que renueva la sangre y la provee de nueva vida. Y de esta manera la sangre se ve obligada a abrirse al mundo externo.
Hemos, pues, seguido el sendero del mundo exterior al interior y viceversa del mundo interno al externo. Dos cosas son posibles ahora. Vemos que la sangre se origina cuando el hombre encara el mundo externo como ser independiente, cuando, aparte de las percepciones a las que el mundo externo ha dado lugar, él, a su vez, produce diferentes formas e imágenes por su propia cuenta, haciéndose así creador, creando la posibilidad de que el ego, la voluntad individual, venga a su vida.
Un ser en quien este proceso no haya tenido lugar todavía no podrá decir yo . En la sangre reside el principio para el desarrollo del ego. El yo solo puede expresarse cuando el ser es capaz de formar, dentro de sí mismo, imágenes que ha obtenido del mundo externo. Un yo tiene que ser capaz de tomar al mundo externo en s mismo y reproducirlo internamente.
Si el hombre solo estuviera dotado de un cerebro y no pudiera reproducir las im genes del mundo externo internamente y experimentarlas en s, solo podr a decir: El mundo externo est en m reflejado como en un espejo . Sin embargo, si puede construir una nueva forma para esta reflexi n del mundo exterior, es un yo. Una criatura que solo posea un sistema nervioso simp tico, solo refleja el mundo que la rodea, no percibe ese mundo exterior como ella misma, como su vida interna. El ser que posee un sistema cerebro-espinal percibe la reflexi n como su propia vida interna Pero cuando el ser posee sangre, experimenta su vida interna como su propia forma. Mediante la sangre, ayudada por el oxigeno del mundo exterior, el cuerpo individual se forma de acuerdo con las im genes de la vida interna. Esta formaci n se expresa como percepci n del yo . El ego se dirige en dos direcciones, y la sangre expresa esta facultad exteriormente.
La visi n del ego est dirigida hacia adentro, su voluntad se dirige hacia afuera. Las fuerzas de la sangre se dirigen hacia adentro, forman al hombre interno y de nuevo vuelven hacia afuera, hacia el oxigeno del mundo exterior. Debido a esto el hombre se hunde en la inconsciencia cuando duerme; se sumerge en aquello que su conciencia puede experimental en la sangre. Cuando, no obstante, abre nuevamente los ojos al mundo externo, su sangre a ade a sus fuerzas constructoras las im genes producidas por el cerebro y los sentidos.
De esta manera, la sangre permanece en el medio, por decirlo as, entre el mundo interno de im genes y el mundo externo de formas vivientes. Este fen meno queda aclarado cuando estudiamos dos fen menos: la ascendencia -relaci n entre seres conscientes- y la experiencia en el mundo de acontecimientos externos. La ascendencia, o descendencia, nos coloca donde estamos, de acuerdo con la ley de las relaciones sangu neas. Una persona nace de una raza, de una tribu, de una l nea de antecesores, y lo que estos antecesores le han transmitido está expresado en su sangre. En la sangre está almacenado, por así decirlo, todo lo que el pasado material ha edificado en el hombre; y en la sangre se están formando también todas las cosas que se preparan para el futuro.
Por lo tanto, cuando el hombre suprime temporalmente su consciencia superior, cuando está sumido en hipnosis, o en un estado somnambúlico, o cuando es atavísticamente clarividente, desciende a una conciencia inmensamente profunda, en la que se tiene el conocimiento ensoñativo de las grandes leyes cósmicas, pero, no obstante, las percibe mas claramente que en los mas vívidos ensueños del sueño ordinario. En tales ocasiones, la actividad cerebral es nula, y durante los estados del mas profundo sonambulismo esta actividad queda también anulada en la medula espinal. El hombre experimenta las actividades de su sistema nervioso simpático; es decir, que en forma obscura y un tanto vaga siente la vida del Cosmos entero. En tales oportunidades la sangre ya no expresa las imágenes de la vida interna que se producen por medio del cerebro, sino que presenta las que el mundo externo ha formado en ella. Sin embargo, es necesario recordar que las fuerzas de sus antecesores han ayudado al hombre a ser lo que es.
Así como se hereda la forma de la nariz de los antecesores, también, se hereda la forma de todo el cuerpo. En esos casos, en los que se suprime la conciencia de los sentidos, sus ascendientes están activos en su sangre; y, en esas ocasiones, se toma parte, confusa y vagamente, en sus vidas remotas.
Todo cuando hay en el mundo está en estado de evolución, incluso la conciencia humana. El hombre no siempre ha tenido la conciencia que ahora posee; cuando retrocedemos hasta los tiempos de nuestros primitivos antecesores, nos encontramos con una conciencia de clase muy diferente. Actualmente el hombre, en su vida de vigilia, percibe las cosas externas por medio de sus sentidos y se forma idea sobre ellas. Estas ideas sobre el mundo externo obran en su sangre. Todo cuando lo ha impresionado, como resultado de la experiencia sensorial, es, por consiguiente, activo y vive en su sangre; su memoria está llena de esas experiencias de sus sentidos. Sin embargo, por otra parte, el hombre actual no tiene ya la conciencia de lo que posee en su vida interna corporal como herencia de sus antecesores. No sabe nada respecto a las formas de sus órganos internos; pero en los tiempos primitivos sucedía en otra forma. Entonces vivía en su sangre, no solamente lo que los sentidos habían recibido del mundo externo, sino también lo que está contenido en la forma corporal; y como esa forma corporal había sido heredada de sus antecesores, el hombre sentía la vida de éstos dentro de sí mismo.
Si meditamos sobre una forma superior de esta conciencia, notaremos como se expresó esto también en una forma correspondiente de memoria. La persona que experimenta solamente lo que percibe mediante sus sentidos, recuerda unicamente los sucesos relacionados con esas experiencias sensoriales externas. Solo puede recordar las cosas que haya experimentado así desde su infancia. Pero con el hombre prehistórico el caso era diferente. Este sentía lo que estaba dentro de él, y como esta experiencia interna era el resultado de la herencia, pasaba a través de las experiencias de sus antecesores, por medio de esa facultad intima. Y recordaba no solamente su propia infancia, sino también las experiencias de sus antecesores. Estas vidas de sus antecesores estaban, en realidad, siempre presentes en las imágenes que recibía su sangre, porque, por increíble que parezca para los materialistas de nuestros días, hubo en un tiempo una forma de conciencia mediante la cual el hombre consideraba no sólo sus propias percepciones sensoriales como experiencias propias, sino también las experiencias de sus antecesores. Y en aquellos tiempos, cuando ellos decían: “He experimentado tal y tal cosa”, aludían no solamente a lo que les había ocurrido a ellos en persona, sino también a las experiencias de sus antecesores, pues las recordaban perfectamente.
Esta consciencia primitiva era, en verdad, muy confusa y obscura, muy vaga si se la compara con la conciencia de vigilia del hombre actual. Participaba mas de la naturaleza de un sueño vívido, pero, por otra parte, abarcaba un estadio mucho mayor que el de la conciencia actual. El hijo se sentía conectado al padre y al abuelo, sintiéndose con ellos como un solo yo, puesto que él sentía las experiencias de aquellos como si fueran las propias. Y como el hombre poseía esta conciencia y vivía no solamente en su propio mundo personal, sino también en la conciencia de las generaciones que lo precedieron y que estaba en él mismo, al nombrarse a sí mismo incluía en ese nombre a todos los que pertenecían a su línea ancestral. Padre, hijo, nieto, etc., se designaban por un solo nombre, común a todos ellos, que pasaba por todos ellos también en una palabra; una persona se sentía simplemente miembro de una línea de descendientes sin solución de continuidad. Y esta sensación era vivida y real.
Investigaremos ahora cómo se transformó esa forma de conciencia. Se produjo mediante una causa muy conocida en la historia del ocultismo. Si retrocedemos hacia el pasado, encontraremos que hay un momento particular que permanece fuera de la historia de cada nación. Es el momento en el que un pueblo entra en una nueva fase de civilización, el momento en que deja de tener sus antiguas tradiciones, cuando cesa de poseer su antigua sabiduría, cuya sabiduría le fuera transmitida a través de las sucesivas generaciones, por medio de la sangre. La nación posee, sin embargo, conciencia de ella y ésta se expresa en sus leyendas.
En los tiempos primitivos las tribus se mantenían alejadas unas de otras, y los miembros individuales de la familia se casaban entre sí. Se ha demostrado que esto ha sido así en todas las razas y con todos los pueblos; y el momento en el que se rompió ese principio fue de la mayor importancia para la humanidad, cuando comenzó a introducirse sangre extraña y cuando las relaciones matrimoniales entre miembros de la misma familia fueron substituidas por casamientos con extranjeros, dando así lugar a la exogamia. La endogamia preserva a la sangre de la generación, permite que sea la misma sangre la que fluya en todos los miembros de la misma familia, durante generaciones enteras. La exogamia inocula nueva sangre en el hombre y este rompimiento del principio de la tribu, esta mezcla de sangre que, más o menos pronto tiene lugar en todos los pueblos, significa el nacimiento del intelecto.
El punto importante es que, en los antiguos tiempos, había una vaga clarividencia de donde han brotado los mitos y las leyendas. Esta clarividencia podría existir entre las personas de la misma sangre, así como nuestra conciencia actual es el producto de la mezcla de sangres. El nacimiento del intelecto, de la razón, fue simultáneo con el advenimiento de la exogamia. Por sorprendente que ello pueda parecer, es, sin embargo, cierto. Es un hecho que se substanciará mas y mas por medio de la investigación externa. Y, en realidad, ya se han dado los primeros pasos en esta dirección.
Pero esta mezcla de sangre que se produce mediante la exogamia es también la causa de la muerte de la clarividencia que se poseía en los primitivos días, para que la humanidad pudiera evolucionar y llegar a un grado superior de desenvolvimiento; y así como la persona que ha pasado por los estadios del desarrollo oculto recupera esta clarividencia y la transmuta en una nueva forma, así también nuestra clara conciencia de vigilia actual ha surgido de aquella confusa y vaga clarividencia que teníamos en la antigüedad.
Actualmente, todo cuando rodea al hombre está impreso en su sangre; y de ahí que el ambiente modele al hombre interno de acuerdo con el mundo externo. En el caso del hombre primitivo era aquel que estaba contenido dentro del cuerpo el que se expresaba más plenamente en la sangre. En esos primitivos tiempos se heredaba el recuerdo de las experiencias ancestrales y, junto con ellas, las buenas y las malas tendencias. En la sangre de los descendientes se encontraban las huellas de las tendencias de los antecesores. Ahora bien, cuando la sangre comenzó a mezclarse por medio de la exogamia, esa estrecha relación con los antecesores se fue cortando y el hombre comenzó a vivir una vida propia, personal. Comenzó a regular sus tendencias morales de acuerdo con lo que experimentaba en su propia vida personal.
De manera, pues, que en la sangre sin mezcla se expresa el poder de la vida ancestral, y en la sangre mezclada el poder de la experiencia personal. Los mitos y las leyendas nos hablan de estas cosas y dicen: “ Lo que tiene poder sobre tu sangre tiene poder sobre ti ”. Este poder tradicional cesó cuando no pudo obrar más sobre la sangre, porque la última capacidad para responder a dicho poder se extinguió con la admisión de sangre extranjera. Esta afirmación es absolutamente exacta. Cualquiera que sea el poder que desee obtener dominio sobre el hombre debe obrar sobre él de tal manera que su acción se exprese en su sangre. Por consiguiente, si un poder maligno quisiera influenciar a un hombre tendría que empezar por influenciar su sangre. Este es el profundísimo significado espiritual de la vida del Fausto . Esta es la razón de porqué el representante del principio maligno dice: “ Firma el pacto con tu sangre. Si obtengo tu nombre escrito con tu sangre, entonces te tengo a ti, por medio de aquello que domina a todo hombre; entonces te tendré ligado a mí por completo ”. Porque cualquiera que domine la sangre domina al hombre mismo o al ego del hombre.
Cuando dos agrupaciones de hombres se ponen en contacto, como sucede en la colonización, entonces los que están familiarizados con las condiciones de la evolución pueden predecir si una forma extraña de civilización podrá ser asimilada por los otros. Tomemos, por ejemplo, un pueblo que sea el producto de su alrededor ambiente, en cuya sangre se haya asimilado este ambiente, y trátese de imprimir a ese pueblo una nueva forma de civilización. Esto sería imposible. Por esta razón ciertos pueblos aborígenes comienzan a decaer tan pronto como los colonizadores llegan a sus tierras.
Desde este punto de vista es de donde hay que considerar la cuestión, y la idea de que se puedan forzar cambios sobre todos dejará de tener partidarios con el tiempo, porque es inútil pedir a la sangre mas de lo que ésta puede dar.
La ciencia moderna ha descubierto que si la sangre de un pequeño animal se mezcla con la de otro de especie diferente, la sangre del uno es fatal para el otro. Esto lo conocía el ocultismo desde hace edades enteras. Si se mezcla la sangre de un ser humano con la de los monos inferiores, el resultado es destructor para la especie, porque el primero está muy lejos de los segundos. Pero si se mezcla la sangre de un hombre con la de los monos superiores, no se produce la muerte. Y así como esta mezcla de sangres de diferentes especies animales produce la muerte cuando los tipos son muy remotos, así también las antigua clarividencia del hombre no desarrollado murió cuando su sangre se mezcló con la de otros que no pertenecían a la misma tribu.
Toda la vida intelectual de hoy en día es el producto de la mezcla de sangres, y el tiempo no está muy lejos en el que el hombre comenzará a estudiar la influencia que aquella tuvo sobre la humana vida, y entonces se podrá retroceder paulatinamente por la historia de la humanidad, cuando las investigaciones partan de nuevo desde este punto de vista.
Hemos visto que la sangre mezclada con la sangre en el caso de especies animales muy diferentes, mata; y que la sangre mezclada de especies animales análogas no mata. El organismo físico del hombre sobrevive cuando la sangre extraña se pone en contacto con otra sangre, pero el poder clarividente perece bajo la influencia de esta mezcla o exogamia.
El hombre está constituido en tal forma que cuando la sangre se mezcla con otra que no le esté muy lejana en la escala evolutiva, nace el intelecto. Por este medio, la clarividencia original que perteneció al hombre-animal inferior se destruyó, y una nueva conciencia ocupó su lugar.
De esta suerte encontramos que, en un estadio superior del desenvolvimiento humano, hay algo similar a lo que ocurre en un estado inferior del reino animal. En el último, la sangre extraña mata a la sangre extraña. En el reino humano la sangre extraña mata lo que está íntimamente ligado a la sangre de la tribu; la clarividencia vaga y confusa. Nuestra conciencia de vigilia, corriente, es, por consiguiente, el resultado de un proceso destructivo. En el decurso de la evolución, la vida mental producida por la endogamia ha quedado destruida, pero la exogamia ha dado nacimiento al intelecto, a la amplia y clara conciencia de vigilia actual.
Aquello que puede vivir en la sangre del hombre es lo que vive en su ego. Así como el cuerpo etérico es la expresión de los fluidos vitales y sus sistemas, y el cuerpo astral del sistema nervioso, así también la sangre es la expresión del yo o ego. El principio físico, el cuerpo etérico y el astral son el “arriba”, el cuerpo físico, el sistema vital y el sistema nervioso son el “abajo”. Esto tiene que recordarse cuidadosamente si hay que avanzar algo en la vida práctica. Por ejemplo, la individualidad de un pueblo puede ser destruida si, al colonizarlo, se exige de su sangre mas de lo que puede dar de sí, porque en la sangre es donde se expresa el ego. El hombre posee belleza y verdad solamente cuando su sangre las posee.
Mefistófeles obtiene posesión de la sangre de Fausto porque desea dominar a su ego. De ahí que podamos decir que la sentencia que ha formado el tema de esta obrita ha sido sacada de las mayores profundidades del conocimiento, porque en verdad, “La sangre es un fluido muy especial ”.
