No acceptem que la felicitat és un estat passatger, i buscndola compulsivament creem ms infelicitat i trauma en la nostra ment. Ho explica a El trauma de la vida quotidiana l'autor Mark Epstein. Per Koncha Pins-Pey per a Espai MIMIND.
La psicòloga occidental ens ensenya que si entenem la causa del trauma podem treballar per deixar enrere el mateix, mentre que les pràctiques orientals utilitzen la meditacin com un mitjà profund per transformar les emocions difcils. Amb aquest argument Mark Epstein reconeix que les dues concepcions tenen present que el trauma és una part indivisible de la vida, que té moltes formes i que no perdona a ningú, sense excepció alguna.
El que el budisme i la meditació ens ensenyen és que tot és dukkha -la Primera Noble veritat-. Hi ha dukkha a tot arreu, així que hi ha trauma a tot arreu. Podem accedir a l'espai que hi ha entre trauma i trauma creant una nova memòria, un nou registre de consciència, aixecant els condicionaments ocults o les pretensions. El que Epstein en el seu llibre El trauma de la vida quotidiana anomena "la visió traumàtica de nosaltres mateixos".
Tots volem ser 'normals', i és en aquest esforç acabem més re-traumatitzats. Tot el que ens treu de nosaltres mateixos ho qualifiquem de problemàtic; busquem la felicitat en els llocs més inadequats. Volem ser feliços sempre, estar contents i ignorar tot el material que hi ha en les nostres ments en cada microestat. Si no estem contents sempre és que ens passa alguna cosa; no podem acceptar que la felicitat també és un estat imperfecte. I així, no acceptant que la felicitat és passatgera i buscant-la compulsivament, vam crear més infelicitat i trauma en la nostra ment.
Potser ens hauríem de concentrar simplement en buscar la potència de la felicitat, "les causes". El mateix succeeix amb el fet d'intentar viure amb el caos potencial i la incertesa.
Quan perdo l'autobús, la feina, la família, què passa en la meva ment? El trauma sempre és present, però no sempre és accessible a la meva ment conscient. Com puc ser conscient que aquesta allà? L'única manera possible de córrer el vel de la ignorància és observar els meus pensaments, sentiments, percepcions, il·lusions i, sobretot, els meus accions- fins i tot les fallidas-. Si prenc, per exemple, una imatge o un episodi de la meva vida de fa 20 anys i ho reviso des d'una perspectiva Mindfulness, puc observar com llavors tenia més ira, més ignorància, menys capacitat de comprendre l'altre. En un llenguatge psicològic estava actuant, el meu ego estava interpretant un paper, "era menys jo mateix".
La gent actua sempre, i no sap que ho està fent; creu que la seva actuació, el seu personatge o la seva obra de teatre és una cosa real. Per això es necessita fer un treball psicoterapèutic amb aquest material, per reconèixer que no és real. Estem enfadats i creiem que som l'enuig. Podem entrenar-nos en observar les nostres accions i reaccions sobre fets petits: què passa a la nostra ment quan el nostre veí ens treu la plaça d'aparcament, quan algú es cola a la cua del supermercat? Així poc a poc anem aprenent a conèixer-nos ia reconèixer-nos. Aquestes petites observacions són indicadors, punts al mapa del trauma. Sense reconèixer aquests petits fets mai podrem accedir al material traumàtic. Reconèixer que aquest dia que li vaig cridar a una persona estava actuant una part de mi és el principi del canvi.
Arribats a aquest punt és molt important tenir en compte no re-traumatitzar més a la víctima per buscar el trauma. Això és motiu d'una gran controvèrsia dins de la psicoteràpia. La idea és estar present, però podent fer un exercici de desidentificació amb els fets. Estàs veient el trauma, però tu no ets el trauma. Pots descompondre: sensacions, emocions, percepcions, pensaments, olors ... tot això existeix, però l'etiqueta que nosaltres hem donat a aquests fets "traumàtics" pot ser reformulada. Es tracta de crear un ambient compassiu i acollidor on si el trauma emergeix pugui ser observat sense jutjar, amb una mirada comprensiva. De vegades podem necessitar molt de temps i altres simplement podria ser un petit moment. Quan el trauma comença a presentar-se, ha d'anar digiriéndose poc a poc, sense ansietat.
entorn compassiu
Hi ha una certa similitud entre la figura materna i la meditació, en el sentit que tots dos ens proveeixen d'un entorn segur en el qual podem expressar-nos, nodrir-nos i ser nosaltres mateixos. L'avantatge de la meditació que fa a la figura materna és que no necessitem l'altre. En la meditació en tenim prou amb "nosaltres mateixos" per crear aquest entorn compassiu per accedir als nostres estats mentals.
Si ets una persona que mai ha meditat i estàs interessat en fer-ho, potser necessitis unes petites instruccions bàsiques. Per exemple, busca un entorn tranquil, col·loca bé l'esquena, intenta ser tu mateix, no et forcis. Si sents que en aquest procés sorgeix alguna cosa poc amable en tu, observar-lo. Aquest és el primer material de la meditació. ¿Que està passant? És com mirar darrere de l'armari de tu mateix: hi ha un sentiment allà ocult, hi ha alguna cosa que voldries dir i no estàs dient a algú. Aquest és un bell principi per meditar, prendre notes de tot aquest procés. És també el principi d'una teràpia: reconèixer el que està passant. És deixar que l'inconscient pugui comunicar-se amb el conscient.
A El trauma de la vida quotidiana Epstein ens relata la seva pròpia experiència i la dels seus pacients, que es troben amb un psiquiatre budista. L'avantatge de reconèixer el trauma en la nostra vida és que desperta capacitats de la nostra ment al sofriment propi i al dels altres. El trauma ens fa més humans, més compassius i més savis. Pot ser el millor mestre, i el que finalment ens atorga la clau de la llibertat.
Es tracta de crear una obertura a una manera de ser clar i present, sensible i lliure, de adonar-se que hi ha moments traumàtics però que nosaltres no som realment aquests moments. Una manera amorosa i valenta de viure basada en estar present amb l'experiència traumàtica, amb equilibri constant.
Quan vivim en aquest moment -que és l'únic que tenim-la nostra vida es torna infinitament més rica.
El trauma de la vida quotidiana, per Mark Epstein
