La civilització Grega: Comprensió Historicista

Perquè una civilització sigui tal s'han d'haver concretat els ciutadans -que abans de concretar-són o bé poble o bé un grup social elemental- en certs aspectes que resulten vitals per a la cultura en general. Civilització i cultura estan estretament implicats, la primera sent la unió teorètic-pràctica i la seva interrelació, la segona com el resultat de la primera. Per exemple: la tercera simfonia de Lud van Beethoven es compon d'aspectes polítics, socials, filosòfics i sentimentals (el tema és Napoleó Bonaparte), impregnant la civilització alemanya romàntica; avui dia és cimal cultural humà. De la civilització grega direm el mateix.

Què compon la civilització?

El model fonamentador d'aquesta pregunta es va donar primigènia i excel·lentment en els mateixos grecs: parlar de la seva civilització, és parlar del civil i cívic per antonomàsia, excloent, clarament, els seus petits trets accidentals i dispensables. Política, filosofia i art, van ser els seus aspectes pràctics comuns, els seus quefers consistien en almenys exercitar-se en una.

Si una civilització és la unió teorètic-pràctica i la seva interrelació; ja veiem polítics filòsofs (exemple del qual és Pèricles), a filòsofs artistes (com Sòcrates i el seu art de llevador o maièutica) ia artistes polítics (l'artífex i acusmàtic Hipaso de Metaponto, que a través de la demostració de la incommensurabilitat provaria la imperfecció, i per tal, que un govern centrat en el poble -demos- era possible).

Encara més, la cultura compónese de política, filosofia i art, però els grecs la van superar, és a dir, la civilització grega va exercir en grau summe la política, la filosofia i l'art, fent de la cultura quelcom assolible i obert en la seva manera particular d'exercir. Si bé els grecs van aconseguir i van superar la cultura, aquesta no va aconseguir subsumir al no-grec o bàrbar (en el projecte panhelénico d'Alexandre el Gran), deixant com a precepte la democràcia a les altres cultures futures.

L'Art per a la Civilització Grega

L'art ha de distingir-se per belles arts i les obres artesanals. Música, poesia, escultura, pintura, arquitectura, compondrien les belles arts. La terrisseria, la metal·lúrgia, la fusteria, entre d'altres, compondrien l'artesania. L'art per a la civilització grega era molt important, tant que els seus déus les exercien -en les dues aspectes-: Dionisios com vinyater, Atenea com a teixidora, Diana com caçadora, Apol·lo com a músic, Hefest com metal·lúrgic, & c.

Emperò, sense aplicar-nos a fer aquesta complexa distinció en els seus aspectes cívics, com en l'art, el grec té una figura de mescla essencial, un tot amb tot, més que la burocratització de la seva praxi; i això és possible gràcies a la seva Idea de Bellesa, que no implica ordre, en estricte sentit, sinó proporció o justesa. El Bell organolèptic impregnava cada racó hel·lènic, tant en la seva representació -un perfum, un jove, el Partenn- com en el seu concepte la Suma Bellesa com inclosa en el Summe Bé, l'essència musical que és essència num rica, la atracci anatmica justificada per la geometra-. En definitiva, l'art per a la civilizacin grega, es predica de la bellesa.

La Civilizacin grega i la Poltica

Dins de la civilizacin grega, l'ordre politic del grec no era personalista, ja que orgnicamente era plural. D'aquí que el seu ethos (caràcter) no signifiqui directament caràcter individual, sinó costum plural, els principis resideixin a la figura de Ciutat-Estat (polis). Aquest ethos era assumit en les formes de govern (monarqua, aristocràcia, timocràcia, oligarqua, democràcia i tirana). La forma individual de la tirana serva fins i tot als interessos de la polis (a Grècia era impossible que existís un Nern).

D'altra banda, dins de la civilització grega, l'exercici polític excloïa les dones, els joves i els estrangers (metecs). La virtut i la llibertat eren els conceptes conduents de qualsevol governant o governants, a la monarquia i aristocràcia es posava l'accent en la virtut -assumint el monarca o els aristòcrates la virtut plenament, i en la democràcia i timocràcia la llibertat. Així mateix, cada Ciutat-Estat la fundava i protegia, segons el parer popular, un determinat déu. A Atenes era Atenea, a la mítica Atlàntida era Posidó.

Els seus aspectes polítics més importants el encarnaven Atenes i Lacedemonia (Esparta): l a primera exercia una vida racional, la segona exercia una vida centrada en el domini irascible, evidenciat en el perfeccionament del combat i domini de si; vides que de per si són antagòniques (impossibilitant la real unió grega) però bicondicionales (la bellesa i bé de la raó es concretaven en la impertorbabilitat i domini de la ira). En aquest sentit, per a occident, els grecs són el bressol de les idees de justícia, democràcia, aristocràcia i l'exercici de les virtuts per governar (tant així mateix, com als altres).

La Civilització Grega i la Filosofia

Si el grec en l'art és bellesa, en la política virtut i llibertat, en la filosofia tanca aquest quadre amb la investigació sobre del que és natural, les seves condicions i els seus límits: filosofia natural o physica, epistemologia i metafísica. Així, es tenen des filòsofs menors, com Empèdocles, Anaxàgores o Espeusipo, fins aquells que van construir tot un món noético que perdura com a base dels nostres dies, sent tals Aristòtil, Plató, Sòcrates, Demòcrit, & c.

El pensador de la civilització grega en general, era profund i fosc, perquè així era el contingut del seu pensar, ja que es qüestionava -criticaba, investigaba- l'ordre suposat del que existeix. I era doblement abismal seva tasca ja que no tenia models que hagin obert bretxa a possibles investigacions, exemple de la qual cosa era Plató, que va haver d'inventar paraules (neologismes) per signar les essències del seu pensar.

I no solament el filòsof era un mer pensador o aspirant a savi dins de la civilització grega, sinó que complia amb un repertori de saber pur i pràctic consistent en matemàtiques, poesia, combat, gimnàstica, música, o ball. incloent en el seu repertori un exercici particular de la virtut i llibertat, exemple de la qual cosa són els cínics, els estoics, els acadèmics, entre d'altres.

Autor: Kevin Samir Parra Rueda, redactor en la gran família de hermandadblanca.org