Dos nous passatgers, situats en els seients del davant, conversaven en veu alta era impossible deixar de sentir-los. Van començar bastant tranquils; però aviat la ira va revelar en les seves veus els disgustos i ressentiments de família. En la seva violència semblaven haver oblidat a la resta del passatge; cada un es trobava tan ocupat amb l'altre que era com si existissin només ells, i ningú més.
La ira té aquesta peculiar condició d'aïllar; com la recança, ella s'interposa, i almenys per un temps interromp les relacions. La ira té la temporaria força i vitalitat del que aïllat. Hi ha en la ira una estranya desesperació; doncs l'aïllament és desesperació. La ira de la frustració, de la gelosia, de l'impuls d'ofendre, proporciona un violent alleujament la satisfacció resideix en la autojustificació n.Condenamos a altres, i aquesta condemnació és en veritat una justificació de nosaltres mateixos. Sense alguna classe d'actitud, ja sigui d'altivesa o d'humiliació, què som nosaltres? Fem servir qualsevol mitjà per imposar-nos; i la ira, com l'odi, és el mitjà més fàcil. Un simple enuig, un sobtat llampec que promptament s'oblida, és una cosa; però la ira que es prepara deliberadament, que ha estat madurada i que procura ferir i destruir, és una cosa completament diferent. Un simple enuig pot tenir una causa fisiològica que pot determinar-se i remeiar; però la ira que és el resultat d'una causa psicològica és molt més subtil i difícil de tractar. La majoria de nosaltres no es té cura de la ira, i més aviat la justifica. Per què no hauríem de enfadar-quan hi ha un mal tracte per a nosaltres o per algun altre? Per tant ens irritem justament. Mai diem simplement que estem enfadats, i res més; entrem en complicades explicacions de les causes. Mai diem senzillament que estem gelosos o amargats, sinó que el justifiquem o el expliquem. Preguntem com pot haver amor sense gelosia, o diem que les actituds d'altres ens han fet amargats, i així per l'estil.
És l'explicació, la verbalització, tant silenciosa com parlada, que sosté la ira, que li dóna finalitat i profunditat. L'explicació, silenciosa o parlada, actua com un escut contra el descobriment de nosaltres tal com som. Volem ser elogiats o adulats, esperem alguna cosa; i quan aquestes coses no es compleixen, estem disgustats, ens tornem amargats o gelosos. Llavors, violenta o suaument, censurem a algun altre; diem que l'altre és responsable de la nostra amargor. Vosaltres sou de gran importància per a mi pel fet que jo depenc de vosaltres per ser feliç, per la meva posició o el meu prestigi. Per mitjà de vosaltres, jo em realitzo, i per això sou importants per a mi; he de conservar-, he poseeros. Mitjançant vosaltres, fujo de mi mateix; i estant temorosos del meu propi estat, quan he de tornar a mi mateix, em poso colèric. La ira pren moltes formes: frustració, ressentiment, amargor, gelosia, etc.
L'acumulació de la ira, que és el ressentiment, requereix l'antídot del perdó; però l'acumulació de la ira és molt més significativa que el perdó. El perdó és innecessari quan no hi ha acumulació d'ira. El perdó és essencial si hi ha ressentiment; però estar lliure de l'adulació i del sentit de l'ofensa, sense la duresa de la indiferència, condueix a la misericòrdia, a la caritat. La ira no pot ser eliminada per l'acció de la voluntat, perquè la voluntat és part de la violència. La voluntat és la resultant del desig, de l'ànsia de ser; i el desig per la seva mateixa naturalesa és agressiu, dominant. Suprimir la ira mitjançant l'exercici de la voluntat és transferir-la a un nivell diferent, donant-li un nom diferent; però ella segueix encara formant part de la violència. Per estar lliure de la violència -el que no és el culte de la no-violència- ha d'haver comprensió del desig. No hi ha ningn substitut espiritual per al desig; l no pot ser suprimit ni sublimat. Hi ha d'haver una silenciosa i alerta percepci del desig sense prèvia opció; i aquesta passiva i alerta percepci és la vivència directa del desig, sense l'experimentador que li dóna un nom.
KRISHNAMURTI
> Vist a: http://www.el-amarna.org/2009/05/la-ira.html
