Missatge del Mestre Jesús / Sananda: Em aclamen i diuen: "no has fet res per mi". Canalitzat per Fernanda Abundes

Amb infinita felicitat dels salutació des del més profund de la meva ànima ...

Una guerra constant semblés que defineix a la vida, sembla que se'ns ha oblidat a que venim a viure, la missió a la Terra, la missió de vida i la missió d'existir. No hi havia millor arma de ser, no hi havia millor estratègia que viure i no hi havia millor element que l'únic que millor sap fer l'ésser humà: estimar.

Estimem el que som, estimem els pares, als fills, als germans, als amics, estimem fins i tot aquells moments que ens fan entristir perquè ens demostren que la fortalesa no està en aquells fets, està en el que nosaltres podem donar significat, en el que nosaltres podem compartir, en les anècdotes que podem repetir, en explicar-li als més petits i nobles que allò que ens va fer tristos ens va fer també ser valents i que la valentia no era cridar, la valentia no era colpejar, ni lluitar, era només saber fer el que des de l'inici vam saber fer que era estimar i que a poc a poc es va anar condicionant i que l'amor ja no es deia amor es deia responsabilitat, es deia competència, es deia humà.

Ja no era l'ésser humà, era només un humà que s'oblidava del que veritablement era, un ésser bondadós que venia a aprendre i que en la missió a la Terra no havia de perdre aquesta virtut tan gran que ho va fer ser un meravellós ser humà.

L'humà només es defineix a través de la naturalesa però no de la seva veritable naturalesa; un ésser humà, un ésser profund ple d'alegria que pot viure tot i tot en el moment més trist, encara en el moment més oblidat de la seva ment. L'humà lluita constantment amb si mateix, l'ésser humà quan arriba a tocar la veritable cor de l'existència és noble, fins i tot arriba a vessar llàgrimes d'alegria perquè mostra la transparència de la seva ànima en el mirall de la humanitat. La humanitat no és dolenta com tots aquells la defineixen, la humanitat no està perduda com aquelles veus que diuen que ja no hi ha solució. Jo crec que a la humanitat se li ha oblidat que és humanitat i que van venir a compartir la vida, és cert, cal, a compartir-la.

Si la vida es hagués de viure en l'individual hi hauria un món per a cada ésser humà, hi hauria un món per a cada ment; no en cada ment un món, com així és. Si la vida no fos compartir la naturalesa seria un tant escassa i no n'hi ha prou perquè tots poguessin viure; si la vida no fos compartir els llacs, els rius, els mars, no serien tan amplis, les extensions, el verd, les flors, hi ha tot per a tothom; però se'ls ha oblidat.

Se'ls ha oblidat compartir el seu ensenyament, se'ls ha oblidat compartir les seves alegries i perquè no també les tristeses; les tristeses són l'experiència, les tristeses és comptar amb l'ànima oberta que hi ha temes vulnerables que de sobte flaquegen a l'essència però que la fan forta, la fan noble, la fan hàbil i és llavors que sorgeixen els veritables savis de l'ànima. Sorgeixen llavors també en el reconeixement, els veritables savis de la vida, els que riuen per tot, els que somien per a tot, els que creuen que tot és possible, aquells nens, aquelles ànimes nobles, aquelles ànimes infantils. Les ànimes infantils no viuen als més petits, viuen en els més bondadosos, les ànimes infantils tot el creuen possible fins i tot acabar la guerra, acabar la fam, acabar l'enveja de l'humà davant l'altre humà.

No era una competència la vida, era compartir; però s'han confós tant les paraules que hi ha el reconeixement dels humans, no del Éssers, que es reconeix el que es veu, no el que se sent, que s'han oblidat de l'ànima, només recorden la ment, que s'han oblidat de la veritable existència de gaudir la vida a la Terra. Era tot un mite la vida a la Terra, ningú sabia al que s'enfrontava però tots alcem la mà i vam dir que era bondadós viure per aprendre alguna cosa però era molt ms valent a dir, jo puc anar.

I quan t'expliquen la història i et diuen: sufrirsy et traicionarn; tots vam estar d'acord, tant el que traís com el que anava a ser el bondadós, i era ms valent aquell que traís perquè llavors era un gran amic. Tenir el pitjor paper en una història és de valents i és de savis, de sobte les històries condemnen als valents com els enemics, però són els ms capaços de dir: sóc tan gran i t'estimo tant que puc tenir el pitjor paper de la història.

Tot d'una tenim el pitjor paper de les històries que s'expliquen, però són bondadoses les nostres accions perquè no són per DAAR són per aprendre. Tot d'una basem en les lletres tot el que creiem ser però no est en les lletres en el que es plasma sinó en el que podem compartir. Hi ha alguna cosa que no es plasma però si se sent, l'amor i no es plasma perquè no és material, és tan ampli i és tan gran que amb res el defineixen però amb tots ho sento. Ho sento quan roy ho sento quan ploro, em sap greu quan veig plorar per encara pateixo ms quan em diuen, em aclamen i diuen: no has fet res per m . Voldria fer tot, voldria donar-los a tots felicitat, voldria a tots esborrar lgrimas, per s que si ho fessin no aprendran.

Vaig aprendre, i de sobte li vaig dir a aquest gran Ser que havia determinat que era important venir, és impossible allò que demanes, però l, tan Savi, tan el Gran, tan Gran, saba que era tan possible que comen a escriure una altra història i totes les històries que escriu sap que són tan possibles que s'atreveix a escriure-les, que s'atreveix a posar una nova pgina i començar a escriure aquesta història ; que tindrà moments de èxit, que tindr moments d'alegria, que tindr molts moments de tristesa però de ser una gran història.

Tot d'una es que l'humà, i amb raó, pensa que l'he abandonat, mai va abandonar les causes, sempre estic de la mà, perquè a més de ser germans són aquells amics de l'ànima, jam s querrn veure plorar a un amic, jams intentarn que l'amic surti del camí, sempre esperarna que voltegi al veritable camí i sender d'arribar a ser feliç.

Quan de sobte senten que els he abandonat, he de dir-los que estic aquí, que no puc posar-los al lloc indicat però que puc dir-los per on és. Vostès mateixos s'han adonat que sempre han pogut, que tot i que l'ésser se sent abandonat, creix i sempre he estat aquí. Mai pensin que abandonament les causes, vaig de la mà, sóc un gran amic, vostès són els meus grans amics perquè tot i que de sobte perden l'esperança em segueixen trucant, per a mi és una salutació i és un agraïment que encara m'agradaria correspondre com vostès el esperarien, sé que comprenen que tot en la vida és un aprenentatge i que la missió a la Terra no era que tot fos fàcil ni que tot fos d'un color, que es conegués i que s'entengués que de tot s'havia de aprendre, fins i tot d'allò que mai s'hagués volgut viure.

Una cosa que no està bé i mai estarà d'acord amb l'ésser humà és agredir un altre ésser humà per ser feliç, això no és felicitat pura, això és una competència amb la humanitat que no tenia res a veure amb el pla de vida a la Terra. La guerra s'acaba amb amor i s'acaba amb amor perquè no hi ha arma més letal que dir-li a l'odi, a la competència, a la tristesa, a la rancúnia: "tu tens definició, Jo Sóc amor. Ni tu, ni tu, ni tota la guerra ni l'armament em defineixen per tant, no hi ha situació més gran que no pugui vèncer jo ". Si vostès es representen amb amor, encara rebent amb amor la tristesa podran vèncer-la, encara rebent amb amor el moment més caòtic podran sortir victoriosos, encara rebent amb amor la desgràcia podran trobar un gran aprenentatge.

Parlar amb amor a l'enemic és mostrar-li que no tens un enemic; que et va fer ser fort, tu li vas fer ser important i d'aquí vas obtenir un gran aprenentatge. A la vida no hi ha enemics, hi ha paraules que els defineixen, a la vida no hi ha moments caòtics hi ha paraules que ens porten a això, en la vida només hi ha aprenentatges i amor tota la resta té definició i si té definició pot haver una altra definició que ho faci menor. L'amor no el té, Ell no ho té, llavors contra això ... res.

I si no tenen definició no m'atreveixo a definir la felicitat que habita, ha habitat i habitarà sempre en l'esplendor d'aquell ésser que m'observa, que m'escolta, que encara que de sobte semblés que abandó, em segueix cridant, aquell que és el meu amic i que és més forta del que creu que té al davant. No hi ha desolanza per a l'ànima d'amor, no hi ha obstacle per a la ment d'amor, el qual té amor tot ho té i llavors, contra tot pot.

Des de la infinitat de la meva ànima, de la meva essència i del meu amor, agraït d'estar sempre aquí.

Missatge canalitzat per Fernanda Abundes ( ) (Pobla, Mèxic. 24 agost 2017)

Publicat per Geni Castell, redactora de la gran família de la hermandadblanca.org