Hem anat d'anada per la vida sense adonar-nos que ens alejbamos perillosament de nosaltres mateixos.
Aquesta crisi és una feliç oportunitat per tornar al que és de debò essencial: la nostra pròpia humanitat.
Com una glaciació que va congelar l'expansió desordenada va arribar, en la dècada dels anys 30, la recessió de l'economia mundial. En els nostres dies el creixement artificial, jalonat per la invasivitat de la competència i de la guerra, es congela de nou, com dient-nos que la contracció és només allò que succeeix a l'expansió. En les crisis despertem, de les emergències, emergim. Si no ens resistim al canvi podem en veritat créixer.
I Què tal si no ens resistim a contreure'ns? Potser així la crisi podria convertir-se en una preciosa oportunitat per tornar a nosaltres mateixos i, a través d'aquest ocàs, reconèixer la bellesa de la nostra nit interna. Estem a temps per concebre'ns de nou. Per reinventar-nos. En aquesta contracció pot succeir el que de debò val per ser: una expansió interior, un encendre el cor, perquè la terra sigui llar i foguera.
¿Tornem?
Si ... .de una vegada per totes, sense resistències, tornem. Si després de cada expansió el cor no es pogués contreure, no seria possible la nostra vida. Si a la matriu del caos no es gestés el nou ordre, l'evolució no seria possible. Sense un camí de retorn a la vida perd el seu sentit. Tornar pels camins recorreguts, per trobar dins el lloc on un dia ens vam perdre, és ara necessari. Escoltem la veu de la necessitat, per reconèixer que no hi ha collita sense llavor.
Vam perdre el contacte amb l'essencial quan confonem ser i tenir, viure i consumir, existir i collir. Vam perdre la consciència de l'essència quan vam convertir l'existència en una estratègia per créixer quantitativament. Vam perdre el rumb quan el nostre intel·lecte es va allunyar del nostre centre i, així, sense cor, el nostre creixement va ser tan extern com perillós. La macroeconomia anava molt bé, és clar, l'aparença era fantàstica, però no hi havia un suport interior, i com un castell de cartes, un rere l'altre van anar caient les aparentment invulnerables fortaleses. Perquè no tenien cor.
El cor de la vida s'expandeix i es contrau. Les expansions indefinides no són possibles, ja que la mateixa vida es renova per la mort, i l'esdevenir evolutiu fa que tots els camins condueixin de nou fins a nosaltres mateixos. En tot cas, més tard o més d'hora, vam tornar sobre els nostres propis passos. Cada pas és una empremta, un solc a la terra de la vida, on sembrem les llavors de les nostres accions. I un dia vam tornar, per constatar que la qualitat de la collita és el resultat de la sembra.
I Què hem sembrat? La il·lusió d'una llibertat sense responsabilitat.
El miratge de l'exclusivitat. La confusa idea de ser per tenir, que ens ha portat a la il·lusió de creure que és essència l'aparença.
Sembrem ja no el Déu universal de l'amor sinó un petit Déu, a imatge i semblança dels nostres petits interessos. Hem sembrat la llavor de la competència i ens hem perdut la collita humana del compartir. Hem sembrat la llavor de la possessivitat i ens hem perdut la collita de la fraternitat. Sembrem per saciar els nostres sentits i collim el buit del sentit. Hem sembrat l'esperança en els valors de la borsa mentre es desvalorizaban les accions de la nostra pròpia humanitat. Invertim en assegurances de vida que només ens podien assegurar la mort.
L'essencial no és el fruit de les nostres accions, el veritablement substancial són les llavors. L'essencial no és produir, ni collir, ni de bon tros consumir. L'essencial, aquesta sembra veritable que determina la qualitat de les nostres collites, és el que donem de tot cor. En això ens hi juguem la felicitat.
Una cultura és un cultiu, i per conrear la nova terra, hem de conrear la nostra pròpia terra, la del nostre cos, la de la nostra energia.
Hem de conrear la terra de les nostres relacions humanes, ja que d'ella neix tota economia. Hem de conrear la terra de totes les nostres religions perquè totes siguin religions de l'amor i l'amor sigui la nostra veritable religió.
Quan, al voltant dels seus quaranta anys de vida, les àguiles madures no poden utilitzar ja ni el seu bec ni les seves urpes recargolades, destrueixen el pic envellit copejant contra les roques. Després d'un llarg dejuni creix un nou pic amb el que s'arrenquen d'arrel les plomes velles i les inservibles urpes. Amb el seu equipatge renovat les àguiles emprenen el vol d'una nova vida. Què tal si renunciéssim a la nostra desmesurada ambició que és com l'avidesa envellida del bec i de les urpes? És temps d'emprendre el vol de l'ànima humana per contemplar la unitat del pla del que som part. És el temps de revisar l'economia, però no només la de les relacions entre els governs i la banca, sinó també la nostra economia quotidiana, per renunciar, per saber perdre sense perdre'ns, per rebutjar, també nosaltres tots, la il·lusió neoliberal d'una expansió il·limitada.
Restaurem l'economia donant nova vida a les coses humils i senzilles. Escombrar, furgar la terra, recollir les fulles seques,
garrapatear de nou el poema que havia matat la nostra pressa. Mirar-nos als ulls sense por. Cultivar en present la confiança, perquè en l'horitzó de la vida es dibuixi una nova alba. Quan a la nostra vida torni la humilitat senzilla de ser el que som, segur hi haurà més temps, tindrem temps, serem temps. Serem cultores de la nova terra i no simplement cultes. No tinguem por, no ens caurem de nosaltres. Potser toquem fons, però no hi ha res més perillós que les onades superficials, quan no tenim l'àncora de l'ésser en el fons de nosaltres. Més enllà de la incertesa, en el regne de les profunditats, el tenir es dissol en el propi ser, i ja res es pot perdre.
Cauen les accions. Ascendeixen sense un segon de retard les marees i el rellotge còsmic marca el nostre trànsit per la constel·lació d'Aquari.
No es va quedar la terra en Peixos. Cauen per enèsima vegada els indicadors de la borsa de valors, però encara la saba ascendeix a la recerca de la llum. Es alteren els cicles de l'economia però la terra gira sobre si mateixa cada vint-i al voltant del sol, justament en tres-cents seixanta cinc dies del rellotge solar. ¿Veiem fosc el futur i volem refugiar-nos en el passat? Llavors, hi ha una solució possible. Dissoldre'ns en aquesta naturalesa que és la nostra. Regirar. Resoldre'ns, perquè comenci el present, aquest temps interior indelegable en què podem ser com nosaltres. I tornar a la mare, a la terra, al solc, a la llum interior del nostre recòndit foc. Trobar la bellesa senzilla de l'essencial. Revelar de l'aparença seva vanitat sense substància i sense sentit. Potser en aquesta crisi de sentit puguem canviar de direcció, per tornar pel camí de nosaltres mateixos. Es pot guanyar perdent. Es pot perdre guanyant. Quan no ens resistim a perdre el llast del no ser, revelem la sempre alegra i senzilla la lleugeresa de l'ésser. Quan la collita ens fa oblidar de les llavors perdem la màgia del sembrador. Si l'abundància ens fa oblidar que el donar és la nostra sembra, aquesta abundància només serà el primer pas a la misèria.
Que Déu beneeixi aquesta crisi. Que en el solc de la nostra terra ferida sembrem ara les millors llavors. Les de la tolerància i la flexibilitat. Les de la humilitat i la de la senzillesa. I, sobretot, la llavor de l'autenticitat, perquè siguem el que som de veritat, i la nostra economia, les nostres relacions i la nostra vida no hi siguin, ja mai més, suportades en la mentida.
23 novembre 2008
Dr. Jorge Carvajal
