No puc afirmar si venim del mico, com va fer Darwin o de la explosin del Big Bang, segons un altre model científic. Personalment, crec que som conseqüència d'una explosin, però l'Amor, que jo anomeno Déu, de manera que, tot i que embolicats en vestidura físic, la nostra veritable naturalesa és divina.
Tot i que no és sobre l'origen de l'ésser humà aquesta reflexió, sinó que, amb independència del mateix, el que no es pot dubtar és que estem, vivim, una part de la nostra existència en aquest Planeta i dins d'un Univers el descobriment no té fi. I tambins, perquè ens ho han dit mestres, filsofos i científics de tots els temps, que per millor funcionament del mateix hi ha uns principis, unes lleis, de la mateixa origen i temps, i de general aplicació.
El curiós és que tota la creaci segueix el dictat d'aquestes lleis, a excepció de l'ésser humà que, sent l'últim de la fila, intenta saltrselas a la torera. I es ens va!
I dic intenta perquè no és possible escapar a les mateixes. Aqu no serveixen els atenuants ni les triquiuelas diverses. La ignorància de la llei no excusa del seu compliment ni dels seus resultats.
En tot l'Univers per rebre abans cal donar. És la Llei. La naturalesa ensenya a l'home primitiu que havia de sembrar si volia collir productes; que havia de fabricar armes i sortir a caçar o pescar si volia menjar altres aliments; que el mascle havia de lliurar el seu esperma i la femella seva vulo per crear una nova vida I com parlem de lleis, a les proves em remeto.
Paradjicamente, amb el desenvolupament tecnològic i informatiu que tenim avui dóna, hi ha una manca de creixement i evolució del ésser humà que renuncia a la seva llibertat i poder creatiu, a fer ús de les seves habilitats i recursos i amaga els seus dons i talents per posar el seu benestar, el seu destí i felicitat en mans d'altres, demanant, exigint que em donin, sense entregar res a canvi ni moure un sol dit. A tots els nivells i en qualsevol mbit.
Es confonen xurres amb merines i en nom de la solidaritat o de l'estat de benestar, per causa de la crisi, o per demagògia pura i dura, aprofitant la propensin humana al fcil, rpid i gratuït, es violen les lleis de la vida que són les que garanteixen l'ésser humà la seva dignitat, valor, respecte, justícia, abundància, llibertat i felicitat.
Com seria, en canvi, si la persona, la família, la societat donés el millor de si, de la seva riquesa interior, en idees, pensaments, emocions positives, projectes, esforç, determinació, treball, perseverança, paciència, confiança, convenciment, suport, intercanvi ...? Què recolliria? Hi hauria crisi, pobresa, atur i violència?
Parlar del valor, de la llibertat i del poder de l'ésser humà, quan s'atreveix a prendre les regnes i responsabilitat de la seva vida, no és popular. No ven. No es tracta en premsa ni TV. La gent no vol escoltar ni acceptar-ho. És incòmode, fa por, costa esforç, renúncia, temps i diners, no és fàcil. Millor queixar-se i culpar.
Però és la Llei: El que sembris serà el que recullis. El que des sempre et tornarà.
Afortunadament a mi m'ho van ensenyar els meus pares acudint al refranyer espanyol: "mans que no doneu, què espereu?
Ana Novo, 29 juliol 2013
La Llevadora Espiritual ®
-
