David Topi: Introducció a la geometria sagrada i simbolisme-part III-Tot neix des d'un punt

"Davant omnia Punctum exstitit ..."

[Abans que tot existís, hi havia un punt ...]
Anònim, S XVIII

Ara que hem fet una petita introducció genèrica a la GS en els dos primers articles, veurem com es comença a fer servir, des dels ensenyaments metafísiques i esotèriques, per explicar els patrons, estructures i moviment de tot el que existeix en la Creació. Per començar, la GS, per poder ser apreciada i experimentada, s'ha de prendre com un exercici de contemplació i gairebé de meditació. I per això, per comprendre la Creació, un pot fer-ho a través de comprendre la seva geometria, ja que l'emergència de l'univers des d'una Font impenetrable i desconeguda, infinita i en repòs, va ser un acte que podem "dibuixar", i per tant, pot ser explicat a través de la GS. Tant ho creien així els antics filòsofs i místics, que no sorprèn trobar obres d'art mostrant al Creador treballant com un geomètrica. William Blake, en un dels seus quadres més famosos, pintat en 1794, i anomenat "The Ancient of Days", ens mostra a l ' "déu creador de l'univers" usant un compàs per posar ordre en el caos i donar lloc a la creació.

Per iniciar qualsevol exercici de GS 4 coses amb necessàries: un paper en blanc, un regle, un compàs i un llapis. Amb aquestes eines, i l'apropiat estat mental, el geòmetra pot imitar el procés primordial a través del qual l'univers de l'espai i del temps va sorgir en existència. Mitjançant el compàs només, ja simbolitzem la dualitat inicial de l'energia potencial en repòs i de l'energia creadora en moviment, ja que una punta del compàs es mou mentre que una altra es manté estàtica, generant el centre i la circumferència d'un cercle, matriu generadora de tota la resta de formes. Per començar, no podia ser mes simple :-)

Després, gràcies als ensenyaments metafísiques, podem desenvolupar models que ens ajudin a explicar i comprendre el procés fonamental d'aquesta Creació. Aquest procés sempre comença amb un simple punt adimensional, com vam dir en el primer article d'aquesta sèrie, però, això sí, d'infinit potencial. Un punt sempre és adimensional, perquè si ho situes al centre d'una línia, dividint-la en dues, la suma dels dos costats de la línia és exactament el total de la línia, demostrant que el punt no ocupa espai, ni, per descomptat, temps.

Per això, des del punt de vista del misticisme egipci, el punt d'on tot surt està descrit d'aquesta manera:

"Perquè una força pugui emergir des d'un estat adimensional i manifestar-se a si mateixa, necessita un punt de sortida. Un punt que no té dimensió, que no ha sortit de la unitat del Tot que el conté, però que és necessari per poder manifestar-ho. Quan la força que inicialment va crear un punt emergeix de l'estat adimensional i es manté activa durant un període de temps, el punt es mou formant una línia i comença així el procés de manifestació ... "[Elisabeth Haich, " Initiation "]

D'aquesta manera, s'inicia el procés de transició des de la adimensionalidad de la Creació a la dimensionalitat i estructura de la mateixa. No importa que la línia que forma aquest punt en moviment sigui recta o corba, en ambdós casos, resulta en el primer acte geomètric en moure el potencial latent en repòs del punt, a l'energia creadora d'una línia en moviment. Quan el geòmetra fa aquest gest amb el compàs, una circumferència neix, i el radi de la mateixa, és el que representa la primera fase d'expansi d'aquesta energia creadora

donant lloc a la regi de la Creaci, a tot el que existeix, a l'absolut, on el punt simbolitza la Font primària, l'energia primordial infinita en repòs, i la circumferència el mbit de tota la creació i manifestat, a partir d'aquesta Font, pel desplaçament de la mateixa.

Aquest senzill smbol, també en moltes cultures és considerat el smbol del Sol, com infon la vida i creador, però va molt més enllà, en una escala ms gran, ja que representa el primer acte de la Creaci, manifestndose a si mateixa. El cercle, doncs, no té ni principi ni final, símbol de l'eternitat, i representa el Tot i el no-res al mateix temps, el moviment i el repòs, d'aquí el seu profund simbolisme.

Stephen Hawking, en col·laboració amb el matemàtic Roger Penrose, van provar fa uns anys que les equacions de la teoria de la Relativitat General, en la seva forma clàssica, necessiten absolutament d'una singularitat a l'inici de la creació de l'univers i en les seves estructures per a ser correctes, un punt des d'on tota la resta pogués emergir i recolzar-se en els passos de la seva manifestació, cosa que, d'altra banda, ens diuen des de l'antiguitat els filòsofs platònics, els ensenyaments hermètiques, o els estudiosos del misticisme ancestral.

Potser per això, als quals fiquem el cap en els dos mons, no ens xoca adonar-nos que les teories científiques que expliquen l'univers [físic] siguin perfectament consistents amb els principis de la geometria sagrada, que les proporcions de qualsevol estructura està reflectida en les seves parts i viceversa, i que, tal com Nassin Haramein i altres han provat, al centre de cada cos còsmic, sigui un planeta, estel o galàxia, hi ha una singularitat, en aquest cas un forat negre, envoltat per un horitzó de esdeveniments, reflectint l'estructura que presideix el naixement de tot el manifestat.

Segons una definició inicial del que és un forat negre, vist des del punt de vista astronòmic, tenim que un forat negre s'ha format una vegada una estrella moribunda s'ha contret dins del seu propi horitzó d'esdeveniments. Però no hi ha forces en la naturalesa que puguin suportar a aquesta estrella, així que continua contraient sota la força creixent de la seva gravetat. L a pressió de la gravetat i la curvatura de l'espai-temps al voltant de l'estrella continua creixent fins que l'estrella es converteixen en un sol punt. En aquest punt, hi ha ara pressió infinita, densitat infinita, i el més important, una curvatura infinita de l'espai-temps. Cada àtom i partícula d'una estrella està completament concentrat i aixafat, lliure de tota existència en aquesta curvatura infinita, que es converteix en el cor del forat negre, i que és denominat una singularitat.

I què és l'horitzó d'esdeveniments? L'horitzó d'esdeveniments és el nom donat a la vora o límit del forat negre a partir del qual l'atracció gravitacional és tan fort que ja res pot escapar del mateix, ni tan sols la llum, enfonsant-se ja en la total foscor que dóna nom a aquest cos còsmic. Seguint amb la definició, llavors, ens trobem que un forat negre no és més que una singularitat infinita envoltada d'un horitzó d'esdeveniments, el mateix disseny geomètric que trobem en les tradicions sobre l'inici de la Creació, i que, sabem, hi ha ja al centre de tot cos celeste i còsmic en l'univers.

Igual que el somni que vaig tenir fa alguns mesos i que us explicava breument al final d'aquest altre article, on deia:

... em veia en una escola, no s'en què pla o nivell dimensional, i els mestres de l'escola em deien: acaba d'estudiar ara el que et queda en aquest curs, però, que sàpigues, que a partir del següent, quan des el canvi evolutiu, hauràs de començar de zero de nou amb tot el coneixement que creus tenir respecte a com funcionen les coses, doncs res es percep igual i tot el que saps ara només és vàlid per a la teva forma de percebre la realitat actual, després, cal usar "nous llibres de text". I tal qual, em veia a mi mateix tancant els "llibres de text" d'aquest nivell evolutiu, i pensant per mi mateix, "llavors, ja no em val res del que s'ha après fins ara? ", I venia la resposta, " només van ser part del camí que et van ajudar a escalar una altra muntanya ".

I és que hem d'entendre que parlem de les lleis i estructura de l'univers físic des de la nostra perspectiva tridimensional, ja que cada nivell de consciència, de pla evolutiu, ens permet observar una realitat més àmplia, amb altres lleis i propietats, de manera que, per a nosaltres, el que coneixem de la Creació és només el que estaria representat i englobat en el cub més interior d'un sistema de realitats cada vegada més àmplies.

És a dir, prenent aquest model de realitats dins d'altres realitats, i assumint que estem, encapsulats en la més interior de totes elles, el naixement del nostre "cub" pot ser explicat mitjançant el model de la singularitat que s'expandeix. Però, d'on va sorgir aquest punt o singularitat llavors? Per als que estudiem la part metafísica de la Creació, el punt concentrat infinit i adimensional que va donar lloc al nostre univers prové del "nivell" d'ordre més gran que ens envolta, la galleda de major grandària immediatament superior de la nostra figura, que, al seu vegada, prové d'una galleda d'ordre major, fins a l'infinit, la qual cosa ens porta a la pregunta sense resposta, ¿d'on va sortir la singularitat inicial que crec la primera galleda? D'on va sortir la Font primària? A hí l'única resposta és: no va sortir de cap lloc, sempre va estar aquí, en repòs i en potència. D'alguna manera, tot s'inicia i acaba amb la mateixa singularitat, en processos infinits d'expansió i contracció, de manera que, possiblement, no hi hagi manera de parlar mai d'un principi ni d'un final, sinó d'un canvi constant, cíclic, i perpetu.

As que, per començar, aquests són els conceptes que formen part de la nostra introducci la geometria sagrada, ja que, a mesura que un s'endinsa en aquest art, comença a veure com es produeix la transformaci n de figures simples, tal com el punt i el cercle, movindose cap complexitats majors, tal com fa el univers en la seva evoluci, i tal com fa la natura des de la cllula més diminuta fins a la manifestació de les milions d'espècies que poblem el planeta, incloent per descomptat l'ésser humà amb la seva capacitat cognitiva. A mesura que anem creixent en el nostre enteniment de les proporcions i armonas expressades a través dels processos geomtrics, vam començar a percebre i comprendre els patrons ocults de la creaci, i veiem amb total claredat com el que és endins és fora, com és a dalt és a baix, i com la realitat interior i la realitat exterior no són ms que reflexos mutus una de l'altra.

Autor: David Top