Per què els pares poden influir molt poc en els seus fills
Per variar, la psicologia ha descobert una cosa que era de Perogrullo: que els germans neixen diferents els uns dels altres i que el temperament amb la seva especial configuració emocional és la ra biolgica de la personalitat. En mai, novament la psicologia ha hagut de desdir d'un dels seus mites: que l'educaci dels pares és decisiva en la personalitat i normalitat dels seus fills. Aquesta creença s'ha difós tant pels mitjans de comunicació que semblés que hagués estat demostrada cientficamente. No obstant això, les correlacions trobades no han estat coincidents sinó ms ben febles, ambigües i parcials. Els psicòlegs haurem caminar amb ms humilitat per la vida i tenint molta cura amb el que transmetem, ja que fora d'aquesta, hi ha moltes altres fal·làcies que s'estan esfondrant per falta de fonaments.
Els experts en socialització van establir en la dcada 1950 la hiptesi de la criança, segons la qual, la manera de ser dels nens depèn a l'estil educatiu dels seus progenitors. As es va originar el que encertadament ha estat anomenat el major mite psicològic del segle. L'error a causa de problemes metodolgics es va anar solucionant a mitjans dels vuitanta i des de llavors s'han evidenciant repetidament els fonaments biolgics dels trets bsics de la personalitat. Mentre ms es refinaban els procediments tcnics, ms es reduca la suposada transcendència dels pares, culminndose en un qüestionament al poder omnmodo de l'educaci. No obstant això, aquests resultats són todava molt poc coneguts. Entre els intents per difondre'ls destaquen un article (Harris, 1995) i, principalment, un llibre (Rich, 2000) titulat El Mite de l'Educaci, amb el decidor subttulo de Per qu els pares poden influir molt poc en els seus fills. És clar que no ha estat precisament un bestseller, com ho va ser per exemple, La Intel·ligència Emocional. Ser que la gent no vol saber que el seu paper no era tan preponderant com cregui ?.
Experiments de grups, estudis antropolgics, histrics i amb animals, amb famílies d'immigrants, amb pares sords i, especialment, amb famílies amb fills adoptats i amb bessons univitel·lins separats en néixer i criats en famílies diferents, han demostrat fefaentment (almenys fins ara) que la personalitat no és formada ni modificada significativament pels pares. No es neix com "tabula rasa", sinó que fi- i onto-genèticament diferim en temperament. Són els factors hereditaris els que ens predisposen a desenvolupar un cert tipus de personalitat. Les troballes apunten a una influència genètica que fluctua entre un 40% i un 60% (alguns estudis han reportat fins a un 70%), augmentant la seva rellevància conforme avancem en edat (bessons de 80 anys s'assemblaven més que als 30 anys).
Els genetistes conductuals s'afanyen a aclarir que no tot depèn de l'herència ni de bon tros, que l'entorn també influeix en gairebé igual mesura. Però davant la pregunta de a quins factors ambientals es refereixen, la resposta és sorprenent: el determinant en la personalitat és el grup de parells i aquelles casuals, minúscules i idiosincràtiques experiències personals. El paper de l'entorn comú és estadísticament insignificant (1% o 2%); per exemple, germans adoptats educats dins d'una mateixa llar segueixen sent tan diferents com dues persones triades a l'atzar de families diverses. La criança si impacta quan l'experiència ha significat una commoció psíquica. En altres paraules, en situacions "normals" d'educació, l'estil dels pares amb prou feines afecta.
Llavors, dins de la gastada controvèrsia Natur versus Nurture estaria primant el genètic per sobre l'ambiental; més, aquestes forces no existeixen independentment, sinó que conforma un intricat sistema retroactiu en què es combinen sinèrgicament, ocasionant influències recíproques i creuades bidireccionalment: el medi influeix en les predisposicions i aquestes modifiquen l'entorn. L'estructura de la personalitat no és producte d'una causalitat lineal sinó d'una multicausalitat circular, sense obviar que el biològic no és determinista sinó probabilístic. Els gens fixen límits, però no determinen. El que vam heretar són disposicions, no destinacions; tendències, no certeses.
Atès que l'efecte dependrà de com interactuïn, més rellevant que el pes de l'herència versus l'experiència, serien els mecanismes a través dels quals l'ambiental és intervingut pel genètic. El medi no influeix sobre un individu passiu, sinó que la persona mateixa és la que selecciona i configura el seu entorn a través de la seva pròpia conducta genèticament predisposada. El temperament indefectiblement afectarà a la manera en què els altres es comportin amb aquest individu. És així com en nens adoptats s'ha trobat que el seu codi genètic va determinar en un 30% l'estil educatiu utilitzat pels pares adoptius. Per tant, en comptes de la pregunta tradicional per la influència del medi sobre el nen, s'hauria de posar atenció a l'impacte que aquest exerceix sobre el seu medi.
Postular que els gens afecten tan decisivament sobre la personalitat va en contra del parer comú i corrent així com sona políticament incorrecte. En vista de les desigualtats socials, seria preferible creure en una plasticitat il·limitada (especialment de la intel·ligència). No obstant això, encara que les dades són encara escassos com per arribar a una conclusió definitiva, l'evidència és aclaparadora per a la teoria de la influència ambiental.
D'altra banda, si bé els pares quedaran alliberats de l'enorme responsabilitat i culpa que se'ls havia assignat en el desenvolupament psicològic del nen, patiran una ferida narcisista i tindran menor esperança en poder "canviar" als seus fills (capaç que així els sigui més fàcil acceptar-los tal com són). En tot cas, per a les mares serà molt aliviador assabentar d'aquests descobriments. Una psicòloga alemanya va arribar a comptabilitzar 72 trastorns psíquics infantils que els terapeutes atribuïen a les mares (fins i tot l'esquizofrènia: "mare esquizofrenogenica"). D'altra banda, aquestes troballes ajuden a entendre per què fracassen les campanyes destinades a joves elaborades per adults i no per parells.
El mite del paper de l'educació, per Alejandra Godoy Haeberle
