1ª conferència de la sèrie "Els impulsos interns de l'evolució"
Dornach 16 de setembre de 1916
Durant els propers dies tractaré de prosseguir l'estudi efectuat sobre la relació de l'home amb l'univers. Vull conduir avui a un domini nou i mes genèric, i parlar-los de les forces que es troben operatives en l'evolució humana, especialment aquelles que estan actuant en el desenvolupament de la nostra pròpia època. Primer, però, he de començar amb una introducció històrica que concordarà, per descomptat, amb els punts de vista presentats en la ciència espiritual. Com vostès saben, hem recalcat sovint el grau fins al qual, el mètode convencional d'observar el corrent de l'evolució històrica no és més que una "faula convinguda", demostrant que només des de l'observació científic espiritual es pot fer llum, també sobre aquesta evolució històrica.
Com vostès coneixen bé, quan vam estudiar l'evolució en les seves principals característiques, hem de considerar sempre entre els processos actius en el present, certs elements que han romàs del passat. Com hauran observat en recents cicles, els anomenem luciféricos o ahrimanicos, depenent de la seva naturalesa. Així, el nostre estudi només ens conduirà a la plena comprensió quan tinguem en compte el que progressa d'una manera regular, i també el que ha quedat del passat.
Avui m'agradaria dirigir de nou la seva atenció a l'època Grecollatina, la quarta època cultural post-Atlante de la civilització, i presentar-los certes coses que poden obrir-los el camí cap a una comprensió de com aquesta època precedent actua en la nostra pròpia època. Així podrem percebre com les forces d'aquella època encara es troben actives. Això ens ajudarà a comprendre com l'home, estant en la meitat de l'evolució present, pot trobar el seu camí a través de les diverses influències actuants. Només quan trobi el seu camí, i es trobi en la posició de saber com actuar correctament en cada moment de la seva vida, mereixerà ser anomenat home.
Pel que fa als fets veritables i concrets, em situo avui, és clar, en una estranya posició per la possibilitat de confusió, i, com hem experimentat freqüentment, per les maniobres deliberades de confusió. En els últims tres mesos he estat considerat un rabiós germanòfil per un grup de persones, mentre que altres diuen que no tinc cap comprensió de la naturalesa alemanya i només sóc capaç de comprendre el món clàssic, l'únic món les forces sento dins meu. Per tant, no es sorprendran de veure que sóc bastant conscient que hi pugui haver algunes dificultats per comprendre. Independentment de com pugui rebre, procedeixo a expressar la meva convicció sobre que és la veritat.
Avui, doncs, dirigirem la nostra atenció a l'època grecollatina, que brilla en tot el que ha trobat el seu camí des de Grècia i Roma fins al present. Tractem d'imaginar-nos el que el món grec significa per a nosaltres. Moltes ànimes apassionades senten un anhel per aquest món, que ha estat objecte del profund estudi de nombroses ments distingides. En realitat, tothom sap alguna cosa d'aquest món, ja sigui a partir de la història o dels molts restes de la cultura grega. Sabem, d'una banda, una cosa de Grècia pels llibres d'història, en la qual estan registrats els fets dels grecs i les seves organitzacions socials. Tals descripcions comencen sovint amb la guerra de Troia i prossegueixen després fins a les guerra Mèdiques, guerra del Peloponès, etc., conduint finalment a la conquesta de Grècia pels romans.
Tota aquesta història constitueix, però, només un capítol del gran llibre mundial de la història que ens parla de Grècia de la qual tan sovint he parlat. Un altre capítol inclou els poemes d'Homer, els treballs poticos de Eurpides, Sfocles i Èsquil en la mesura que han arribat fins a nosaltres, les cançons del gran Pndaro, els nostres records del gran art de Grècia, i el que queda de la filosofia grega. Aquest és l'altre capítol, que parla sobre un tresor infinit d'experiències, de sentiments, de punts de vista i idees relatives a l'estructura del món. I travessant tot això, com una llum brillant sobre tot això, hi ha els mites grecs, aquelles sagues divines que expressen tan meravellosament en imatges el que els grecs eren capaços de percebre dels secrets del cosmos. I també ens ha arribat alguna cosa dels Misteris grecs, i pertany certament a aquest altre capítol de la història grega. Aqu, qualsevol que vulgui elevar la seva ànima a l'esfera espiritual trobar molt ms per interessar-li que el que trobar en el primer capítol. Avui, quan ens preguntem qu signifiquen els grecs per a nosaltres, hem de prestar molta ms atenci aquest capítol que al primer, que només pot proporcionar informaci dels fets passats per els que els Herois es van fer famosos, però pocs d'aquests vestigis són de veritable importància per a l'ànima en l'actualitat. Els continguts del segon capítol, però, poden fer-se vius per a nosaltres, que vam entrar de bona gana en aquell element entusiasta i creatiu dels grecs. Aquest és la part de la poca greco-llatina que podem situar davant la nostra ànima.
Llavors vam començar a veure com Grècia es mou rapidament cap a la seva plena maduraci en les esferes espirituals. És una experiència meravellosa seguir això en detall. Prenguin la filosofia grega, aquell extracte de la vida espiritual de Grècia. Vegin com es desenvolupa des dels grans filsofos pertanyents al que Nietszche va cridar La poca Trgica Tales, Herclito, Parmnides, Anaximandre, Anaxgoras- fins Scrates, que va anunciar una nova era, i finalment fins Platn, que elev a l'home d'una manera extraordinària fins als ideals espirituals i els punts de vista de l' món de les idees. Llavors vam arribar a Aristteles, que form les idees ms puguin abraçar i profundes amb tanta força que, segles ms tard, els homes que han hagut de treballar amb el seu pensament; an són incapaços de fer un ús ple i correcte de les seves idees. Sabem que Goethe va canviar al final la frase La entelèquia de Faust, en la darrera escena de Faust, per La part immortal de Fausto. La part immortal és una expressi negativa, mentre que entelèquia és positiva. Goethe, però, dndose adonar que entelèquia no aportés una idea clara del que es pretengui dir, el va canviar posteriorment per el terme m s comú part immortal. No obstant això, presenta la profunditat de la idea d'entelèquia. Encara no ens hem fet amb aquesta idea dels grecs i amb altres similars. Les van elaborar d'una manera veritablement plàstica, tomndolas directament de la realitat, però els homes de la cinquena poca post-atlante, i tamb els de l'alta edat mitjana, van tenir prou amb intentar comprendre les idees ms tosques de la realitat material exterior. Aquelles idees ms refinades, que segons Aristteles uneixen la realitat material exterior amb la realitat espiritual, es trobaven ms enll de la seva comprensi.
Així veiem desplegar-se en la vida i cultura gregues alguna cosa bell, meravellós. Segons va continuar progressant aquesta cultura, en part madurant en excés, va ser conquistada, en un sentit extern, per Roma. Un extraordinari procés, aquesta suposada conquesta de Grècia per Roma! En aquests dos corrents de civilització tenim el que constitueix la quarta època post-Atlante. Una comprensió de les mateixes pot llançar llum d'una manera externa, exotèrica sobre el que obra i entreteixeix interiorment durant aquesta època. Externament, Grècia va ser sotmesa a Roma de manera que la crònica de la seva relació conforma un capítol meravellosament interessant de la història del món.
Mirem ara cap a Roma, que es troba en una relació amb la nostra època actual diferent de la de Grècia. Moltes ànimes entre nosaltres estan buscant el món grec. Però hem de buscar-lo. Hem extreure'l de les grises profunditats de l'esperit, per dir-ho. No passa això amb Roma, que sobreviu en el present europeu amb una força molt més viva del que normalment es creu. Recordem, per exemple, durant quant de temps el pensament complet dels pobles de la civilització i cultura europees, i d'aquells pobles que van viure amb ella, es va expressar en llatí. Quina gran importància té encara el llatí, aquest "romanitat cristal·litzat", per a aquells que han de preparar-se per ocupar llocs destacats en la vida! Quantes de les idees i conceptes que formem en les nostres ànimes estan presos del món Romà! Fins a cert punt encara pensem com els romans. Gairebé tot el pensament legal, i gran part dels nostres conceptes i idees en altres àmbits, es transmeten d'aquesta forma. Aquells que es preparen per a llocs destacats tenen, en el curs de la seva educació, que absorbir juntament amb el llatí, tota una plètora de sentiments i idees pertanyents a l'època romana. El resultat és que avui la nostra vida pública s'hagi impregnada per tot arreu de conceptes i idees que sorgeixen de Roma. Poca gent s'adona de fins a quin grau això és cert.
El pagès podrà rondinar contra tota aquesta influència llatina però ell, també, l'accepta al final. Després de tot, permet que se li digui la Missa en llatí. Aquesta influència llatí-romana és, com si diguéssim, injectada en la sang d'aquells que estan preparant-se per assumir llocs destacats, i així el pensament de les classes superiors europees que estan involucrades en la història, política, llei i govern, està impregnat en un alt grau per Roma. Això és cert no només en els noms i termes utilitzats, sinó també en el mètode i caràcter. Així que vostès veuen que un europeu està en una relació diferent amb el corrent romana, l'altre corrent de la quarta època post-Atlante, que amb la primera, el corrent grega.
Situem ara a l'antiga Roma al costat de l'antiga Grècia, que és el que hem de fer si realment volem comprendre les coses correctament. Posades una al costat de l'altra, difícilment podem trobar entre els factors de l'evolució recent (estic prenent Grècia i Roma com a pertanyents als temps moderns) un major contrast en l'esfera espiritual. Quan mirem a Grècia des d'una certa distància en el temps, ens sembla submergida en la fantasia, l'art i la filosofia, radiant en les seves formes i significat intern, eloqüent en la seva ànima i esperit. Roma, per contra, no va tenir res en la seva naturalesa del que és tan profundament característic de Grècia. Els romans van ser un poble desproveït de fantasia. A diferència dels grecs, les seves ànimes no van estar impregnades en una profunda comprensió de la naturalesa directament còsmica de la vida humana. Malgrat el fet que els grecs tenien esclaus, com a civilització la vida grega es revela com una civilització d'excepcional llibertat. Després veiem aquesta vida grega meravellosament lliure ser sotmesa a Roma, una civilització profundament desproveïda de fantasia i imaginació en qualsevol esfera de la cultura: legislativa, militar i política. Si es parlés des del Coneixement i no des de la manca d'aquest, fins i tot aquells que estimen l'element romà en la història moderna confessarien que ni en l'esfera de la ciència ni en la de l'art, va ser Roma cap manera original. Quan Roma va conquistar Grècia política i militarment, va adquirir l'art i la ciència gregues. Fins i tot si pensem en els més grans poetes de Roma, comparats amb la grandesa de l'art i la poesia grega, no són sinó imitadors.
Roma, però, es va fer gran en una esfera força diferent, una en què els grecs no estaven molt interessats. Per la peculiar constitució dels romans, van desenvolupar unes percepcions i sentiments tan enèrgics en el domini legal, polític i militar, que encara segueixen actuant en el present.
Aquesta distinció entre Grècia i Roma es revela especialment quan considerem les llengües grega i romana en els seus aspectes espirituals interns. Els homes que han aprofundit més en aquestes coses com, per exemple, Herbart al segle XIX, estaven preocupats per que l'educació secundària no es veiés tan inundada per les ones d'aquella poderós corrent de Roma, com ha succeït. Herbart volia que els estudiants aprenguessin primer el grec, abans que el llatí habitual, perquè segons la seva opinió el llatí insensibilizaba l'ànima d'un home a l'actuació més interna i íntima de l'idioma grec. Encara no ha sorgit res d'aquest suggeriment, però és encara un ideal mantingut per molts professors amb visió, actuals. Com vostès saben, la nostra època no està guiada per la intel·ligència i deu així implicar el karma d'aquest fracàs.
El llenguatge grec revela repetidament un corrent que flueix darrere de la vida espiritual grega, que prové de les antigues imaginacions de l'època egipci-caldea (tercera era cultural post-atlante). La nostra humanitat moderna no és certament prou sensible com per sentir aquest element vivent darrere de cada paraula grega, però per a l'ànima grega cada paraula era més aviat un gest extern d'una plena experiència interna. Per descomptat, la imaginació no estava ja present en la mateixa mesura en els grecs com ho va estar en els homes de l'època escalfament-egípcia, però encara podem detectar en les paraules gregues un fort sentiment, vestigi de la força inspiradora de l'antiga ideació imaginativa. Es pot sentir en els grecs una total indiferència per la mera paraula i una saturació del llenguatge amb l'ànima. Aquest element anímic intern encara pot sentir-se en aquelles paraules gregues, que ens han estat transmeses en la seva forma més pura. Veiem a través de la paraula; no només la sentim sinó que veiem a través d'ella un procés anímic que té lloc darrere d'ella. Això s'expressa en les mateixes configuracions fonètiques i gramaticals dels grecs.
El llenguatge romà-llatí és un altre assumpte. Fins i tot en la mitologia romana poden reconèixer una característica de l'idioma romà-llatí. En la mitologia grega amb els seus noms tradicionals per als déus trobaran per tot arreu darrere d'aquests noms divins els successos més concrets del mite i, vivint amb aquests esdeveniments, als déus. Els déus mateixos romanen davant nosaltres i els veiem passar. Se'ns mostren en carn i ossos, per dir-ho. (Estic parlant, és clar, de l'ànima). Però els noms divins dels romans -Saturno, Júpiter, etc.- s'han convertit gairebé en conceptes abstractes. Els mateix és cert per a l'idioma romà-llatí al complet. Molt del que resideix darrere del llenguatge grec s'ha perdut, i ara es concentra l'atenció en la paraula, com sona i es forma gramaticalment en el discurs. Un viu en la paraula. L'element anímic directe, el nucli, el sentiment interior que captem en el grec s'ha refredat en el llatí. No era necessari per als romans escoltar darrere d'aquest llenguatge el ressò de la vida de la imaginació. Certament ja no hi era. En comptes d'això, el romà necessitava passions i emocions per posar el seu món en moviment perquè el llatí és essencialment lògic. Perquè fos alguna cosa més que un corrent d'freda lògica, hauria de ser contínuament encesa de nou per l'element emocional que va estar sempre darrere de la vida i la història de Roma. El segon capítol, com ho estableixo davant vostès per a Grècia, no es pot trobar de la mateixa manera en la història de Roma. A Roma té lloc essencialment el contingut del primer capítol, i és això el que encara estudien avui els nostres joves com el factor determinant de l'evolució.
El secret del llatí ha arribat a ser comprendre la llei i la jurisprudència i representar les relacions humanes segons es desenvolupen a partir de les emocions. Hem d'observar aquestes coses sense simpatia ni antipatia si volem comprendre-les realment. És important comprendre-perquè juguen un paper molt important en la nostra vida cultural actual.
Considerin sense empatia ni antipatia, sinó només a nivell històric el que és absorbit pels nostres joves quan estudien la història romana. Per descomptat, molt no està posat en paraules, però el inexpressat és rebut pel cos astral i perdura en els sentiments. El que avui anomenem "dret" existia, sens dubte, d'una o altra forma abans de la civilització romana. No obstant això, la forma en què comprenem el dret va ser, en cert sentit, un descobriment romà. El dret que es presta a ser escrit, que pot establir-se en paràgrafs, que pot ser exactament definit, etc. és una invenció dels romans.
Per què no haurien els romans haver proclamat al món el que és correcte i com actuar d'una manera correcta? Aquest fracàs est directament il·lustrat pel fet que els romans remunten la seva història fins Rmulo, que asesin al seu germà i desprs va reunir a tots els descontents i criminals i va fer d'ells els seus primers ciutadans romans. Llavors es van propagar a través de la violacin de les Sabines. Per tant, sembla que els romans, gràcies a la força que actua a esforçar-se per l'oposat, van ser certament el poble que va ser cridat a inventar el dret ja extirpar el mal. He aqu 1 nacin els homes es remunten a lladres i les dones es remunten a una violacin! Moltes coses en la història del món troben el seu explicaci en els oposats.
Els romans van construir gradualment un imperi poderós i vegin cmo els set reis, que van ser ms que mites, van regir i van morir finalment a través de l'orgull. Avancem fins al temps de la República, que la gent mai admetre que té tan poc interso importància avui. Aquest és el perode que encara juga un paper tan important en l'educaci de la nostra joventut. Les lluites entre els patricis i els plebeus, la lluita alguna cosa repugnant entre Gaio Mario i Lucio Cornelio Sila, Roma tremolant sota Catilina, les interminables i terribles guerres d'esclaus, tota aquesta successi de desagradables esdeveniments an proporciona en gran mesura el material per a la educaci i cultura dels nostres joves. Llavors veiem cmo, mentre tot això passa en sòl romà, el seu domini s'estén gradualment fins que Roma es transforma en un imperi que s'esforça a abastar tot el món conegut, i que en realitat, finalment ho aconsegueix.
Tamb trobem cun només se sent el romà, una qualitat de la seva ànima que és apta de passar per alt. Com encaixen els actes d'un Caracalla o de qualsevol altre amb el descobriment del dret per al bé de la humanitat? Tendim a oblidar que aquests romans van combinar el seu sentit del dret i el seu autocontrol amb una terrible esclavitud a la qual van sotmetre a les seves colònies i als pobles que van conquerir. Mirant a Roma des d'aquest punt de vista per una vegada, veiem que no hem de corregir els fets, sinó molts dels sentiments que hem adquirit en el nostre estudi de la història romana. Si un mirés l'assumpte amb simpatao antipata, però de tal manera que un fos parcial a causa de les freqüents simpatas i antipatas que prevalen avui dia, podrà demanar-se : No li van donar els romans posteriorment a les colònies la ciutadana romana? Ara, però, si consideren el motiu darrere d'això, el vern sota una altra llum. Va ser Caracalla qui va fer això, i no va ser un home a qui se li poguessin atribuir motius altruistes. Va ser un home amb un egosmo caractersticamente romà. Això diu bastant sobre la vida anmica dels temps antics. Fava, per descomptat, rectes advocats que es lliuraven a la jurisprudència amb tota la seva ànima. Papinio, per exemple, va ser un home noble, però Caracalla li va fer assassinar. Un podrà continuar presentant tants exemples que podrà corregir els nostres sentiments habituals.
De les formes que va poder, aquesta civilizacin romana es apoder de Grècia. Espiritualment, Roma va ser conquerida per Grècia, però Grècia va haver de pagar per aquesta conquesta amb la seva pròpia cada com a comunitat poltica, un no pot dir unitat, ja que això mai ho va ser Grècia. Bossuet va dir amb raó es meravella de les seves paraules però les paraules poden an ser correctes sense importar cmo un les sent- Un sols sent parlar de la grandesa del nom de Roma ". En el millor temps del govern romà va ser la grandesa del seu nom, que havia entrat en la paraula i se sentia com la seva qualitat més important. Pel que fa a les condicions socials, Roma ens mostra les infinites riqueses i tresors que van fluir a ella des dels seus colònies, i juntament amb la seva riquesa, la terrible pobresa d'una gran part de la població.
En la primera època de les seves conquestes, Roma es va apoderar de Grècia. Llavors veiem com el cristianisme va impregnar la civilització romana, permetent estendre amb l'element formal que pertanyia a Roma. Totes les institucions del cristianisme primitiu van ser rebudes en l'estructura de l'administració legal romana i, perpetuant l'antic element romà, preservades en les formes de l'Església. Mostra per tot arreu en les seves formes institucionals que s'ha desenvolupat a Roma. També va adoptar el llatí com a llengua i així va arribar a latinizar seu pensament. Amb l'expansió del cristianisme, aquest element llatí-romà es va estendre per tot Europa.
Com vostès saben, després d'absorbir a Grècia i al cristianisme, va arribar un moment en què Roma ja no podia comprendre el que havia rebut, i ja no va desitjar comprendre-ho. El sentia com a elements estranys. En el temps en què Grècia va ser conquerida, la influència grega va actuar poderosament sobre Roma, però els romans van enfortir gradualment el seu poder polític i legal. L'element grec se sentia llavors com un cos estrany que ja no era desitjat. Com a conseqüència final, les escoles atenesos de filosofia van ser tancades per l'Emperador Justinià, el regent del segle VI de l'imperi romà oriental que va codificar els principis legals i polítics de Roma al Corpus Juris Civilis. Justinià, que va ser una espècie d'encarnació de l'element romà-llatí, va ser l'emperador que finalment va tancar les escoles i va posar fi a la filosofia grega, prohibint categòricament la seva pràctica. També va detenir la lliure expansió original del cristianisme, fent que les obres d'Orígenes, que va unir la saviesa de Grècia amb les profunditats del cristianisme, aportant també coneixements esotèrics, fossin condemnades per l'Església.
Així veiem com Roma fluir en les institucions d'Europa per mitjà de l'Església. Les altres institucions polítiques van coincidir amb ella, podem fins i tot dir que van prendre el seu origen d'ella, perquè els regents europeus valoraven molt el seu títol de "Defensors de la fe". Posteriorment, per descomptat, quan van voler divorciar-se de l'Església, van perdre el títol i van fundar una església pròpia. Bé, no sempre la gent es pren les coses amb tanta serietat. Així els regents es deien a si mateixos "Defensor de la fe", "el més Cristià dels Monarques", etc. Les institucions públiques es van desenvolupar a partir del pensament i costums romans, i Roma ho va infectar tot, empeltant la seva pròpia naturalesa a la cultura europea. Després que Justinià hagués establert el codi de pensament legal i polític romà, hagués escombrat la filosofia grega i hagués condemnat a Orígens, Roma va continuar vivint a les institucions d'Europa sense el contingut grec. Després d'haver extret la saba vital mateixa, el seu contingut espiritual, només va quedar l'extern, petrificat en la paraula i va créixer fort i tossut en les institucions externes. Els ocultistes amb perspicàcia sempre han tingut un cert sentiment que encara es conserva, un sentiment compartit per aquells que no tenen raons per ocultar-ho. Aquest sentiment s'expressa en la frase: "El fantasma de l'antiga Roma encara viu a les institucions d'Europa".
Ara veiem una vegada i una altra a la història com el que s'ha anat és traslladat de nou a successos posteriors on sorgeix a la vida de nou, a través d'ells. Així, trobem com Roma va fructificar gràcies a Grècia per segona vegada. Durant la primera etapa, la República s'estava desenvolupant en el si d'un Imperi, i l'art, la filosofia i la vida espiritual gregues van fluir cap a Roma. Va ser l'època en què els romans vivenciaron Grècia, per dir-ho. Es comportaven com a grans senyors i van pensar que seria fàcil apoderar-se de tota la cultura grega. Van utilitzar savis grecs, que en realitat eren esclaus, com a preceptors dels seus fills, cosa que, segons els estàndards romans era la forma d'adquirir una cultura conquerida.
Llavors, després d'una època d'estancament, va seguir una altra, de la qual fins i tot la història ens explica poc. Va ser una època en la qual el dret estava compenetrat per la influència de l'Església; en què l'Església estava impregnada per la política i l'esfera legal. El va seguir una cosa semblant a una renovació de la cultura grega des Dante fins a la caiguda de Florència, l'etapa del Renaixement, en què Grècia va tornar de nou a la vida a Roma. Quan Goethe viatjava a Itàlia, buscava allà no a Roma, sinó a Grècia. Va tractar per tot arreu de reconèixer en la cultura romana la forma de pensament i la vida de Grècia. Durant el Renaixement, el Cristianisme i Grècia es trobaven tan fusionats, que avui en dia ja no podem distingir el cristià del que grec en l'art de l'època. En relació amb la famosa pintura de Rafael, "l'Escola d'Atenes", sovint es planteja la qüestió de si les figures centrals representen a Plató i Aristòtil o Pere i Pau. Hi ha tantes bones raons per a una opinió com per a l'altra. Així, en una de les més extraordinàries pintures del Renaixement, un no pot afirmar amb certesa si les figures són gregues o cristianes. Els dos elements s'han fusionat de manera que el meravellós matrimoni entre l'espiritual i el material en la vida del pensament grec pot igualment expressar-se per Pere i Pau o per Plató i Aristòtil. Plató, a qui a molts els agradaria veure en aquesta pintura, està representat com un ancià que assenyala amb la mà a les esferes celestials, i al seu costat està Aristòtil amb el seu món conceptual, que assenyala cap avall al món material buscant l'espiritual en ell . Podem, però, veure també a Pere a la figura que assenyala dalt ja Pau en la qual assenyala sota.
Però durant el Renaixement trobem aquest tipus de dicotomia sempre per una bona raó. Després del Renaixement, que va ser, com hem vist, un ressorgiment de Grècia, havia de venir alguna cosa fresc i original, i això només podia passar a través d'una síntesi més elevada. Avui dia els dos gestos, un apuntant al cel i l'altre apuntant cap a la terra, es trobaran en la mateixa persona. Llavors també necessitem el luciférico i el ahrimánico en el seu contrast. El que vostès veuen dividit entre dues persones en una de les majors obres d'art del Renaixement, hauran de veure-ho en els gestos de la figura del Representant de la humanitat en el nostre grup escultòric, que va ser modelat en breu: tots dos gestos! alhora.
L'Edat Mitjana o el començament de la nostra època requerien aquesta Re-animació de l'antiga Grècia, el Renaixement. Quantes coses han derivat des de llavors la seva vida del Renaixement. Veiem com, en un filòsof com Nietzsche, aquest Renaixement ve de nou a la vida en els seus millors anys. Veiem com de meravellosament viu a tots els ensenyaments de Jacob Burckhardt. Fins en els temps moderns continua aquest Renaixement influint, portant un hàlit dels antics temps grecs a la nostra època moderna.
Podem afirmar amb certesa que mentre Grècia va ser externament aniquilada per Roma, gran part de la seva força espiritual ha romàs. La influència dels herois grecs espirituals van perdurar fins a prop del 333 dC, el seu taüt va començar a construir-se al segle IV, i Justinià posteriorment només li va clavar la tapa. Llavors, aquests herois de l'esperit reapareixen en l'època del Renaixement com impulsos del Món espiritual que han quedat enrere. Igual que en l'evolució de la Terra i de l'home certes forces lunars s'encenen de nou en un moment determinat, fent d'aquesta manera possible el naixement de la intel·ligència i el llenguatge humans, de la mateixa manera el món grec es va encendre de nou en els segles XV i XVI per crear el Renaixement.
Tenim aquí un exemple vivent de com una cosa que ha quedat enrere i continua actuant en un temps posterior, fins i tot encara que sigui luciféricamente, és utilitzat no obstant això per al progrés de la humanitat. La Grècia que reapareix de nou en el Renaixement pot certament dir-luciférica, ja que al costat de figures com ara Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael 'hi ha les figures del Papa Alexandre VI, Cèsar Borja i la resta! Europa necessitava el Renaixement, que li va aportar molt. Així, des dels segles XV i XVI en endavant tenim de nou les dues corrents amb les que vam començar, tot i que ara estan disfressades. Una va ser cridada a la vida de nou en el Renaixement, l'altra sempre ha estat amb nosaltres en el romanitat, havent experimentat només múltiples canvis de forma. Els dos corrents flueixen juntes de nou i les dues tenen una influència profunda en la humanitat. Al describir estas cosas debemos aprender a observar el mundo y la vida, de tal forma que veamos las cosas objetivamente sin asociar simpatías o antipatías con las palabras utilizadas.
Muchas ideas y conceptos del Renacimiento nos vienen no tanto de la escuela sino a través de nuestra vida espiritual completa. La gente no piensa en estas cosas, pero las ideas del Renacimiento viven en todos. Constituyen un elemento distinto a las ideas y puntos de vista del romanismo que nunca ha desaparecido y siempre se encuentra actuando. El Renacimiento fue, en cierto modo, la salvación del elemento imaginativo. Representa una liberación del elemento latino meramente lógico y frío, que, al ser tan frío, requiere siempre un impulso emocional para darle vida. En contraste, vemos la vida elevadora, imaginativa que fue tra da a Europa a trav s del Renacimiento y que ha sido portada desde la antigua Grecia. Ma ana veremos qu significa realmente que, cuando se estaba pasando de la cuarta etapa post-Atlante a la quinta, se reavivara esta vida imaginativa. Permaneci como una especie de apadrinamiento durante el nacimiento de la quinta poca post-Atlante, que hoy debe liberarse del romanismo que hemos descrito no a trav s del uso de impulsos emocionales, sino a trav s del conocimiento. No estamos aqu menospreciando la grandeza de este romanismo, pero las cosas deben estar correctamente equilibradas. La salvaci ny curaci n de la humanidad reside en equilibrar las cosas correctamente y no permitir que deriven hacia los extremos.
Hay muchas ideas en la vida intelectual de Europa que enga an y tientan a los hombres. Han quedado atr s desde la civilizaci n romana y evocan conjuntos de ideas y sentimientos en el alma de los que los hombres no son siempre plenamente conscientes. Como he dicho, no se puede afirmar que los romanos inventaran completamente el pensamiento pol tico-legal, aunque lo hicieron en el sentido del que hemos hablado hoy. En contraste con aquello que los griegos observaron entre los hombres a trav s de su imaginaci n viviente, oa trav s de su herencia de imaginaciones vivientes, Roma form un concepto definido que vino a la vida por primera vez con el romanismo. Es una planta que crece en un suelo pol tico-legal. Este es el concepto de ciudadan a; el hombre deviene ciudadano, ciudadano romano. Por tanto, al concepto de hombre se le da un tinte pol tico-legal. Lo que pas as a la sangre de los pueblos europeos con el concepto de ciudadano est ntimamente relacionado con lo que describ en la ltima conferencia (ver NOTA 1 ) como la politizaci n del mundo del pensamiento. Ha habido abogados en los tiempos modernos que han basado la relaci n del hombre moderno con Roma simplemente sobre este concepto de ciudadan a. En virtud de esto, cuando se experimenta v vidamente, el hombre asume su lugar en la comunidad de una manera pol tica y legal, incluso aunque no lo admita ante s . Arist teles habl del Z on politikon (Animal Pol tico). A n relacionaba lo pol tico con el Z on, el animal. Esa era una clase completamente distinta de pensamiento, un pensamiento imaginativo que a n no era pensamiento pol tico, una politizaci n del concepto.
As este elemento pol tico-legal crece en nuestro pensamiento humano. La gente a menudo no es consciente de c mo el hombre est situado en una categor a pol tico-legal a trav s de la asociaci n natural de ideas. En la palabra civilizaci n, que yo llamar a concepto monstruoso ya que es algo que s lo tuvo su significado adecuado en la antig edad, en este monstruoso concepto de civilizaci n sentimos, aunque a menudo inconscientemente, nuestra cercana relaci n con el mundo romano esencialmente pol tico y legal. Civilizaci n proviene de civis, y dentro y detr s de ella est el romanismo. Toda esta charlataner a de la civilizaci n que a menudo escuchamos hoy d a, no es otra cosa que un romanismo irrealizado que se siente a menudo. Con frecuencia sucede que un hombre puede usar una palabra para expresar algo sublime y extraordinario sin tener idea de c mo, al utilizar la palabra, se conecta con las grandes fuerzas de la historia. Cuando uno es capaz de percibir todo el trasfondo pol tico y judicial de la civilizaci n mundial, entonces el o rlo pronunciar a menudo es suficiente para hacerle estremecer.
Estas cosas deben decirse ya que la ciencia espiritual no es para la guardería como algunas personas parecen pensar, sino para revelar un conocimiento serio del mundo. En la presencia de este conocimiento, muchas de las ideas que el hombre ha elevado como ídolos ya los que “reza”, se caen de sus altares. No es la intención de la ciencia espiritual acercar simplemente a los seres del mundo espiritual al hombre, para que éste pueda experimentar una especie de íntima relación con ellos, como podría experimentar con los poetas, por ejemplo. No, la ciencia espiritual está aquí para que el hombre mismo se acerque al mundo espiritual ya sus impulsos con toda seriedad.
Rudolf SteinerTraducido por Luis Javier Jiménez
Equipo Redacción Revista BIOSOPHIA
NOTES
1 Conferencia pronunciada el 11 de septiembre de 1916, contenida en el volumen GA 272. Nunca se publicó en inglés.
–> VISTO EN http://www.revistabiosofia.com
