Nens d'Avui
Sovint escolto parlar o trobada articles de les pors dels nens, dels seus conflictes a l'escola, problemes d'aprenentatge, de conducta, i em sorgeix la pregunta que aquí vull compartir, serà que els nens neixen amb aquestes dificultats, o un determinada educació, o no educació, podria generar com a conseqüència determinats símptomes en els nens?
Llavors, tenint en compte això, podem pensar que els nens neixen sans i es mantenen sans si l'entorn és sa?
I si l'entorn, pares, escola, societat, canvia el tipus d'educació, ¿canvia el nen?
Aquí vull parlar de les pors dels seus educadors: un punt, que trenca l'equilibri emocional, físic o espiritual d'un nen.
Les pors dels pares: Conseqüències en el nen
La veritat és que quan som pares totes les teories, si és que les teníem, són posades a prova. Moltes vegades se sent que no se sap res, que dubtem de tot, que és massa responsabilitat decidir pel bé i camí d'un ésser humà. Això ens genera grans pors, i prenem decisions basades en les nostres pors. És a dir, no decidim lúcidament o en total llibertat, vam decidir per contrarestar o aplacar el gran terror que tenim a equivocar-nos o fer mal a aquest ésser que tant estimem.
Però, el que aquí vull compartir, que ho veig lamentablement reiteradament, és que el més perjudicial per a un nen, i per a nosaltres mateixos també, no és allò al que li tenim por sinó les pors mateixos.
Vull compartir un exemple senzill perquè quedi clar a què em refereixo:
Recordo quan la meva filla tenia tot just un mes, jo estava vacil·lant, dubtosa, poruga. Era tot molt nou, i no podia observar les meves emocions i cap a on em portaven elles.
Tenia por que quan dormís tingués fred, o que si la abrigava molt, tingués massa calor, en definitiva la meva por era no poder adonar-me del que necessitava veritablement. Recordo que quan dormia, anava i venia. En un moment la tapi amb una manta, vaig marxar de l'habitació pensant que l'havia tapat massa, que podria tenir calor. Torno a l'habitació i la destapo, una mica, per la meitat. És a dir, prengui una decisió a mitges, meitat tapada, meitat destapada ... incongruent. Tot i així vaig sortir de l'habitació creient que potser tindria fred En aquest moment alguna cosa es il·lumino endins meu, i va aparèixer una veu que deia el següent "Pren la decisió que vulguis, però sense pes, sense rotllo, sense conflicte interior.
El que fa més mal, encara més que el fred o la calor, és el decidir amb temor. Jo percebo el pes amb què realitzes les teves accions, i això és el que em fa mal. "
No importa si això ho vaig pensar jo, ho creu jo, o m'ho va dir l'ésser de la meva filla. Deixo que cadascú per la seva pròpia experiència ho consideri de la manera que vulgui. El més important va ser la claredat que em va deixar aquest missatge.
Si per por no deixem que el nen vagi a la casa d'un amiguet, de campament, surti fora perquè fa molt de fred, coma certs aliments perquè li poden generar al·lèrgia; o quan és beu, per exemple, per por que es doni cops no li deixem tocar, gatejar, aprendre a caminar, li estem enrere insegurs, no li estem fent un favor, no li estem generant salut.
Amb això no vull dir que si considero que encara és petit per d'anar de campament hagi de deixar-ho per superar les meves pors, no. El que dic, seguint aquest exemple, és que prengui la decisió sobre una base sana, en aquest cas seria "considero que el nen és petit encara, per això no va anar a aquest campament". Sense pes, la decisió aquesta neta, lleugera.
El cas contrari seria "tinc por que li piqui una bestiola, tingui fred i no es abrigui, que caigui a l'aigua, que els professors no estiguin atents a la seva cura", i sobre aquesta base, decideixo.
Sabem que els nens tenen gran sensibilitat cap a tot el que sentim, especialment si som els seus pares, i més encara, el que sent la mare. Llavors, si volem una educació que afavoreixi i contribueixi a un sa desenvolupament de les seves emocions, esperit i cos físic, devem, si o si, treballar sobre les nostres pors.
La pregunta que el convido a fer-se és Què considero que és més nociu, les pors a que alguna cosa li passi o allò que vull evitar que li passi?
No podem evitar que el nen es trobi amb certes dificultats, són part de la vida. Si no ho ajudem nosaltres, els seus pares, a trobar-se amb els primers desafiaments, tard o d'hora es trobarà amb ells igual, i pot ser que el contrast sigui més gran.
Novament, no podem evitar les situacions que pel sol fet d'estar vius en un món físic, són part. No podem evitar que un nen es doni cops, es refredi, que un amic el tracti malament, o situacions similars. Si permetem que el nen es trobi amb la vida, l'accepti amb les seves llums i les seves ombres, estem donant-li salut.
Els desafiaments generen fortalesa, reforcen la seva voluntat, generen seguretat, fins i tot en les decisions errònies. Quan per por no deixem que el nen visqui certes coses que són part de la vida, podem sense donar-nos compte, estar afeblint.
En canvi, si l'educació, i per tant, les decisions que prenem, estan basades en l'alegria, el desig que el nen conquisti el seu món, l'accepti, ho visqui plenament, que aprengui de les dificultats, que sàpiga resoldre-les, o que no sàpiga resoldre-les, i que aprengui a demanar ajuda, a preguntar, a dir "no sé, no puc", mantenim l'estat d'equilibri al seu interior.
No oblidem que els nens que arriben avui saben a on venen, i si no bloquegem el coneixement i potencial que porten, no tindran cap dificultat amb el món. I quan dic "cap dificultat" no em refereixo al fet que algunes coses no els costi adquirir-les, aprendre-les o acceptar-les, sinó que tindran la capacitat total de viure en aquest món, apropiar-se'n, aportar noves possibilitats, i finalment transformar-lo, i créixer juntament al món.
Autora: Nancy Erica Ortiz
Creadora del curs "Els Nens d'Avui"
www.caminosalser.com/nancyortiz
Font: https://www.caminosalser.com/1464-indigocristal/los-miedos-de-los-padres-consecuencias-en-el-nino/
