Un nen, de 6 anys d'edat, va comenar a córrer per la sala mentre el seu pare el seguia amb una mirada de pocs amics. El nen amb enrgica activitat decidir passar per sota la taula on estava connectat l'equip de música amb tal mala sort que es Enganxat amb el cable, va perdre l'equilibri i al recolzar-se en la taula per vèncer el cop gairebé li cau l'equip de música sobre.
La por del pare i la por del fill
El pare, situat a pocs metres, quan va veure que se li poda caure l'equip de música sobre, li peg un gran crit:
Pare: Compte! Que et faràs dao! Mira el que et passa per córrer i no mirar. Et podes haver fet molt dany, i a més, et podes haver carregat l'equip de música. El nen, levantndose del sòl, li contesta amb una actitud desafiant: Bé i qu! Jo ja saba. I es posa a caminar alejndose del seu pare, amb la mirada baixa.
M'acosto al pare i li comento: sovint ensurt veritat? Pare: doncs la veritat és que s. Lamento el crit que he donat, segur he molestat.
Jo: això és el que necesitaraor teu fill de tu en aquests moments. T has cridat perquè t'has espantat al veure-ho en perill i no has sabut reaccionar d'una altra manera.
l tamb s'ha espantat per la cada i per la teva gran crit i ha reaccionat hacindose el fort davant teu. Però mira ara com us heu quedat, distanciats i amb cara de pocs amics.
Per qu no vas buscar-lo i li comptes sobre la teva por, el teu ensurt, el teu crit espontani i que ara veus que l tamb s'ha espantat.
No li donis cap explicacinms, ni SeRMN senzillament hblale del teu ensurt, de qu et passa a tu quan ho veus en perill, cmo et sents i com et fa reaccionar.
La necessitat de plorar
El pare es va acostar al seu fill, es ajupir i mirndolo als ulls li cont. Jo contemplava a una certa distància, com el seu fill ho escoltava sense mirar a la cara i fent veure que no volia saber res d'ell, però al cap de pocs minuts d'estar escoltant al pare es va posar a plorar desconsoladament.
El pare em va mirar molt sorprès, ja que el plor era bastant fort i amb el seu fill de la mà es va acostar per comentar-me: "potser s'ha fet mal amb la caiguda, potser s'ha torçat el turmell o s'ha trencat alguna cosa ... no sé ... ¿Amor meu per què plores? Què et fa mal? "
Jo: no li fa mal res físic ..., però les teves paraules, la teva proximitat, l'han fet sentir que té el teu permís i la teva comprensió per expressar també el seu ensurt. Està traient cap a fora el seu dolor i la seva pena per disgustar. Dóna-li el teu suport i temps ... Ara esteu els dos parlant en el mateix pla, en el pla del vostre COR.
El pare es va ajupir a l'altura del seu fill i el va abraçar fortament. El nen també el va abraçar i va seguir plorant una estoneta més i poc a poc va anar baixant la intensitat fins que finalment es va calmar. Vaig veure com es miraven als ulls, el pare li eixugava les llàgrimes mentre li deia una cosa que provocava el somriure en el nen. Segons més tard, el nen reia i el pare mostrava cara de felicitat.
Compartir i validar els sentiments
Tots dos van sentir ENSURT i POR i això els va fer reaccionar a cada un d'una manera determinada per a defensar-se. Quan el nen va saber sobre els sentiments del seu pare va sentir que també validava els seus, va sentir que tenia espai per plorar i desfogar-se, plorar de veritat (que no és el mateix que plorar de ràbia o d'enuig). Aquestes són les llàgrimes que jo anomeno, llàgrimes dolces, ja que són les llàgrimes que van curar el seu dolor emocional (i el del seu pare també).
Font: EAC http://www.altaeducacion.org/forum/topics/los-hijos-necesitan-sentir-los-sentimientos-de-los-padres
extret:
