Meravellada per tan agradable companyia ...
Sempre em pregunto per què ens comprometem en la vida humana a moltes coses que realment no volem ?, i per què oblidem aquelles que veritablement seran transcendents per a nosaltres? i és que les emocions ens porten a un mar de conflicte moltes vegades, però també ens porten a la gran dita, travessem el riu de la por, arribem també al mar de la felicitat, desvanecemos per la cascada del conflicte i aquest mateix conflicte ens fa arribar a un caos d'emocions. No tots els caos, no tots els conflictes han de ser estrictament dolents, moltes vegades aprenem que de tot allò que ens conflictúa traiem grans ensenyaments i és que potser, el que més dol de sobte, és el que més forts ens ha fet.
Però, per què llavors considerar tan transcendents els conflictes? o ¿per què considerar aquelles grans proves com les que veritablement ens ensenyen ?, hem ensenyant a una ment a créixer través del conflicte i de les proves, no ho hem fet simple, ens han ensenyat que allò que costa treball és el que més preval, ens han ensenyat que aquell que li costa néixer, és aquell que més fort és.
Per què no fer la vida simple, quan aquesta mateixa pot ser-ho? i és que tot en la vida se'ns ha regalat tan senzill com per poder aprofitar-ho, però tot i així volem fer-ho complex, difícil, tediós moltes vegades i vivim d'una ment que està a l'expectativa de les condicions del seu exterior. Vivim a l'expectativa de les condicions dels éssers humans que es comprometen amb nosaltres i no hi ha el compromís entre nosaltres mateixos d'agermanar-cap a un mateix camí i cap a un mateix fi.
En la competència de tot ésser igual, considerem que hi ha un que és diferent, llavors perquè no ia dir que no existeix competència per ser tots iguals perquè tots ja ho som; no podria existir una competència per una qualitat que és de la naturalesa, quan nosaltres diem: esperarem ser tots iguals, vol dir que en el present algú és diferent o alguns ho són.
I és que tenim por a l'oportunitat de la vida, a l'oportunitat de l'experiència ia l'oportunitat de la creació, hi ha una cosa meravellosa en tots nosaltres que és la bondat i la bondat podríem dir que s'aplica per a tot allò que de vegades considerem que ni tan sols existeix, la bondat és una cosa que s'oblida perquè es parla més del respecte, la bondat és una cosa que s'oblida perquè es parla d'equitat, la bondat s'oblida per què es parla de tractar de definir les mateixes situacions que precisament allunyen a món. La bondat és una cosa que podríem manifestar com una ànima perfecta i la perfecció no rau en igualar-nos a alguna cosa, simplement en ser tal qual com s'és, ja que hi ha un milió de perfeccions al mar de la felicitat, perquè en el mar de la felicitat cada gota troba unir-se amb una altra gota o amb el conjunt de les gotes per fer alguna cosa gran, per això han format un mar. Existeix en la sorra la realitat perfecta per dir que hi ha alguna cosa sòlid que està esperant quan aquestes gotes hagin d'arribar a aquest punt en on de sobte s'assecaran i s'evaporaran però tornaran a aquest mar de la felicitat.
Podríem dir que la sorra és llavors allò que de sobte ens fa aterrar en un món complex, en un món on haurem d'aprofitar la nostra paciència per tirar endavant, per on ens fa entendre que hi ha una petita llum, aquest gran sol que ens va a evaporar per tornar a allò que veritablement som, un mar de felicitat.
Potser de sobte no ens torni immediatament a la mar de la felicitat i ens porti primer a un riu una mica complex de travessar, amb un cabal bastant complex, però que al final ens tornarà al mateix, al que veritablement pertanyem.
Tot d'una aquesta gran núvol ens porta a un lloc salat oa un lloc dolça, però tornarem al mateix instant d'unir-nos amb les mateixes gotes i és llavors on la bondat juga un paper molt important, es manifesta l'ànima en perfecció, en el conjunt de les perfeccions.
La perfecció no és un ideal absolut, únic, vol dir que la perfecció és una cosa que rau en cada un de nosaltres. El somriure d'un nen és perfecta perquè és pura i les llàgrimes d'un adult són perfectes perquè al mateix temps ho són, són cristal·lines, mostren de sobte la dolçor i sensibilitat de l'ànima, també mostren moltes vegades la tragèdia de la ment, mostren també l'enyorança de certes persones que han tornat a aquesta gran núvol i que de moment estan suspeses però que també pertanyen a la mar de la felicitat, aquests éssers que estan lluny i considerem de nosaltres, però són aquelles grans núvols que ens cuiden, són aquelles grans núvols que es reflecteixen en el mar i ens diuen que aquí estan, en el mateix reflex del que sempre hem estat i de sobte arriben i de sobte cauen en aquest mar per tornar a ser amb nosaltres un mateix, un mateix mar de felicitat .
La bondat és allò que es mostra com a únic en nosaltres mateixos, no en l'ideal del conjunt, la bondat és una cosa senzilla i al mateix temps complex per a la humanitat; podríem dir que la bondat és una cosa simple, és simple en el moment en què la bondat és únicament ser com cada un de nosaltres, és bondadós aquell que es mostra tal com és, és bondadós aquell que accepta als éssers que té al seu voltant, els accepta perquè sap que no són iguals a l però són tan perfectes perquè són ells mateixos. Ser perfecte és ser en si mateix el que un mateix és, amb els defectes, amb les virtuts, amb les qualitats i és que aquells defectes no són defectes, són caracterstiques de la bondat de mostrar-se tal com és, amb un ideal, anant més a la perfeccin de tractar de ser el ms equilibrat possible amb nosaltres mateixos, no amb l'ideal de la humanitat.
L'ésser bondadós és tocar amb l'ànima aquelles condicions de sobte adverses de la vida humana, l'ésser bondadós és que en la nostra paraula es gueix l'ànima veritablement transparent i no la ment que moltes vegades jutja, que compara i que moltes vegades arriba a ferir als cors ms sensibles i els cors ms sensibles són aquells que ens presten ots per entendre tots els nostres discursos, això són els cors sensibles, aquells que no saben filtrar el que és bo i convenient per a nosaltres i és que en cada un de vosaltres rau 1 cor sensible amb certs éssers, vostès obren aquells ots meravellosos i bondadosos per escoltar coses que els fan mal, per entendre coses que no deuen entendre i aquests mateixos ots tamb es presten per halagarse, per escoltar coses sensibles i bones per a vostès.
Els cors sensibles deuen ser de sobte no rgids per s llestos en saber que és el que veritablement mereixen escoltar, perquè el món sempre va a tractar de definir-los, no tothom es porta bondadós quan els qualifica i no tothom es porta bondadós quan defineix la seva vida. Moltes vegades són les ments una mica rgides les que els diuen que han fet bé, que han fet malament, o vostès mateixos permeten que aquest cor sensible vagi ms enll i permeten moltes vegades que es mostri cristal·lí a vessar certes lgrimas per certes condicions.
Vostès siguin bondadosos sempre, tinguin sempre un cor sensible però sempre un filtre de bondat per saber que hi ha certes perfeccions que van en contra de la seva pròpia perfecciny que no han de, com diuen, tancar-se a escoltar, per s tancar-se a entendre; han d'entendre el que mereixen i han d'entendre allò que veritablement valen.
No li demanin al món que els defineixi en el seu valor perquè llavors trobaran mil qualificatius, demanin vostès mateixos en el reflex d'aquest mar de la felicitat, que els defineixi el més proper possible al que veritablement és la seva existència.
La perfecció rau llavors a ser un mateix, en no considerar que un ideal absolut s'unifica per ser igual que tots perquè llavors no existiria la perfecció, existiria un perfecte tractant d'igualar a tots, però no és perfecció, aquí llavors, rau l'error .
Siguin bondadosos en parlar, que les seves paraules siguin bondadoses sense jutjar els altres, només perquè no coincideixen amb les seves mateixes realitats. Vostès tenen en la bondat la mateixa sanació, aquell que se sent de sobte abatut per les condicions que ha viscut, perquè considera que només ha caigut al riu salat, que aquest mateix ha portat una via tan confús, tan difícil, tan trist i moltes vegades que ja no vol continuar, recordin que si naveguen amb bondat, les mateixes gotes s'evaporaran i els van transportar al lloc que veritablement volen estar.
crida rosada
I és que m'han demanat llavors, que els d'un regal i els donaré un regal meravellós que està amb tots vostès, una flama per poder transmutar, una flama per poder curar però sobretot una flama de bondat, un color perfecte que m'agrada i és perfecte perquè rau en la perfecció de qui ho diu, per a vostès ha un color perfecte també i hi ha un ésser perfecte que m'està escoltant en cada un de vosaltres amb un cor sensible i amb un cor bondadós. Vostès regalin bondat als éssers sent vostès mateixos. Aquell que de sobte ha cristal·litzat la seva tristesa en petites gotes que es vessen i vostès poden observar, siguin bondadosos i demanin que aquestes gotes s'evaporin i els portin a la mar de la felicitat.
Jo erradicaré amb cada un de vosaltres, amb aquests cors bondadosos, escoltats bondadosos però orelles intel·ligents també, entenguin el que han de d'entendre i el que no, sempre demanin que s'evapori i que es porti a la mar de la felicitat.
Gran aspecte de la naturalesa per transmutar tot el temps, el que nosaltres vam decidir que es transmute. Treballaré també amb la mateixa flama en una sanació interna amb cada un de vosaltres.
Ningú necessita més la sanació que altres éssers, però si el teu cor és bondadós, recorda que només has d'escoltar allò que veritablement vols per a tu. El meu sanació és amb tu.
Meravellada amb la trobada.
Missatge canalitzat per Fernanda Abundes (Pobla, Mèxic)
Publicat per Geni Castell redactora de la gran família de hermandadblanca.org
