Durant generacions i segles hem après a sobreviure
Ens van educar poca després poca a lluitar, al treball dur, l'esforç. Se'ns va dir que per sobreviure tenem que competir, tenem de ser msi millor que l'altre, que era la manera de poder vivir.Nos ensearon tret febles i que sols a través del sacrifici, de normes, de regles establertes era possible el creixement i l'evolució. No ens van educar a compartir, ni a ser tils els uns als altres a través del compaerismo i la diversitat. Ens van dir que haguem de lluitar per el que vulguem, a sentir que les Diferències eren sinnim d'inferioritat, d'escassetat, d'abús, que el desconegut era perillós, que no puguem endinsar-nos en allò que no conocamos i que era diferent. As hem estat tot el temps des que tenim coneixement de l'home actual
Però la Veritat Est molt més enllà d'això ..., la veritat és que de tant sobreviure no vam aprendre a viure ...., Només hem après a mantenir l'espai de la supervivència, l'espai de la guerra, la lluita, la rivalitat i la competència. Amb tot això hem creat caos, dolor, conflicte i patiment, ha estat l'única manera de sobreviure. Això no és vida ..., no és realment viure, sinó una batalla on el més fort es menja el més dèbil, sense compassió, companyonia o igualtat.
Per començar a Viure ..., hem d'abandonar la lluita, el combat i la rivalitat, primer envers nosaltres mateixos, perquè des del nostre interior també hi ha la mateixa rivalitat i conflicte en voler assemblar-nos a ..., o fer tal o qual cosa millor que ..., pretenem sempre buscar reconeixement extern, independentment de si compartim gustos, idees o habilitats, busquem en el conegut la justificació del que fem o no coneixem. Això no és viure, la vida ha de ser sempre envers nosaltres, per fer, sentir i viure segons el nostre criteri interior, i el reconeixement hem de buscar des de dins i en el centre del que som ...
Viure no ha de ser pura lluita, pura supervivència, sinó que ha de ser la manera més fàcil de mantenir la nostra pau, la nostra alegria, la nostra identitat, més enllà d'una personalitat acte-imposada o imposada per ser com ..., i no destacar, desentonar o ser diferent. En la diferència està el coneixement, la saviesa, el creixement i l'evolució d'una raça bella i gran com és la humanitat.
Viure és deixar de lluitar per estimar els altres i no estimar-te tu mateix ..., viure és estar més enllà de les aparences, de regles que no comparteixes, viure és no creure que els altres són millors que tu, que tenen més sort o que són més feliços, perquè tenen coses que tu no o perquè han aconseguit coses que tu no. Viure és no creure el que diuen els altres de tu, perquè no coneixen la teva veritat, la teva realitat o la teva intenció. Viure és estar més enllà del dolor, del sofriment, de la lluita i del conflicte perquè no t'identifiques amb res d'aquestes coses, tu estàs més enllà d'això. Viure és no donar poder a res que no vingui del que tu ets més enllà de la forma, viure és no sentir més que el teu cor, la teva batec, les teves emocions més positives i boniques, és conèixer en cada racó del teu cos físic, mental i emocional, és no donar poder a cap malaltia física o mental, perquè tu ets el creador de la teva realitat i vida. Viure és sentir la vida a cada criatura, a cada racó, és veure la bellesa, la perfecció, la creació de tot el que ens envolta i de tot allò que sentim però que no podem identificar i catalogar.
Viure és no creure que la mort té el poder, de sobreviure és la teva única opció i sortida.
Aprendre a viure és desapareix r de la dualitat, és no pertànyer al món del conflicte, la guerra i el control. Aprendre a viure és cancel·lar qualsevol història pròpia ..., és desaprendre allò après per aprendre de nou, des de la innocència d'aquell que no coneix història que ho limiti, vaig lligar o privi de la seva llibertat de poder triar com ha de viure. Aprendre a viure és triar viure sense por, dubte, control, límit o patiment perquè coneixes que aquesta realitat només és una petitíssima part del que ell És en Veritat ...
Aprendre a viure és estar més enllà del temps i l'espai, perquè el que ell és, no coneix aquests conceptes. Aprendre a viure és triar acceptar qualsevol circumstància, fet o succés que ens passi perquè coneix que és per al seu major creixement i evolució, sense importar qualsevol resultat, el no s'identifica amb això, només ho viu ..., deixa que el travessi i després ho transcendeix, el deixa anar sense afecció.
Quan has après a viure ..., fes desaparegut, fes canviat la idea que tenies sobre tu, la teva percepció sobre tu està més enllà de la forma, d'una identitat, d'una idea, d'un concepte. Ja no ets vulnerable, fràgil, no et sents indefens davant la vida i el món, no ets desgraciat, no tens dolor. Llavors, coneixes el teu origen i saps que no tenen final, el final és per aquesta forma, però tu no ets ella, això és només una mil·lèsima part del teu Ser.
