Pere Galazzi
Que entenem per malaltia? Si ens remetem a l'origen etimològic veurem que deriva de la paraula llatina infirmitas, que signifca falta de fermesa.
Històricament l'home va ser prenent diferents postures enfront de la malaltia. L'home de l'Edat Mitjana, per exemple tenia una actitud passiva i indefensa davant de la mateixa. Es sentia un simple espectador del que considerava un càstig diví.
La causa de la malaltia, creia ell, provenia d'una font totpoderosa i sobrenatural davant de la qual no es podia fer res, només resignar-se o esperar un miracle. Evolucions posteriors segueixen mantenint aquesta postura de indefension.
Herminio Castella va definir la malaltia com una resposta inadequada d'alarma davant dels estímuls que ens toca viure.
En realitat, des d'aquesta postura, no parlem d'enfermadad, sinó de la persona que malalta. Ja no existeix "la grip", hi ha persones que pateixen certes malalties, que per al seu estudi i classificació s'han denominat així. Ens situem llavors com a protagonistes, i no com a espectadors del que ens passa.
Si responem al medi amb pors insensats (enfront de perills que no existeixen), amb ira, (producidad per la impotència que dóna la por), amb ansietat (per no saber esperar que succeeixin els esdeveniments en el moment oportú), amb culpa ( la aniquilació de l'ésser davant de la consciència de l'error comès), amb depressió, etc. es produeix un desordre en nosaltres i això ocaciona la malaltia. Això no vol dir que conscientment vulguem emmalaltir, però en fer-ho estem expressant inadequadament cosa que no podem resoldre.
Darrera del emmalaltir hi ha un aprenentatge: posem malalts del que hem après a fer. Les respostes que donem davant els diferents estímuls depenen del que vam aprendre de la nostra cultura. És l'home qui crea les respostes, és el, el que crea l'emmalaltir. Els bacteris i els virus són la matèria a partir de la qual es creen les malalties, i representen el com, però no el per que. Ja que l'home no pot crear del no-res.
El emmalaltir representa un llenguatge i un codi que si bé és particular en cada persona, expressa certes característiques similars que el Doctor Castella sintetitzo d'aquesta manera:
Trastorns en l'aparell genital: consequencia de viure malament la sexualitat i la maternitat.
Trastorns en l'aparell urinari: lligats als anteriors, ja que tots dos aparells tenen un origen embrionari comú.
Trastorns en l'aparell digestiu: relacionats amb problemes econòmics.
Obesitat: es presenta com a mecanisme de defensa contra la fam, la tuberculosi, la bellesa (quan aquesta es presenta com perillosa).
Trastorns de pell: relacionats amb por al contacte amb altres, ja que la pell és un òrgan de relació.
Problemes odontologicos: generalment expressen ràbia.
Angina: relacionada amb la por de dir alguna cosa, o la culpa per haver dit alguna cosa.
Dolors d'esquena: expressen la por a l'opinió d'altres.
Trastorns en aparell osteo-article-muscular: comporten una negació a l'acció.
Trastorns cardiovasculars: espresan por i angoixa vital.
Trastorns respiratoris: reflecteixen una angoixa davant del lloc que s'ocupa, 1 sentir deixat de costat.
Alteracions en la pressió sanguínia: l'alta pressió assenyala que pot haver ira acumulada; la baixa pressió mostraria una necessitat de evadir-se.
La malaltia i la relacion mare-fill:
Relacionant tot l'expressat fins aquí amb el concepte central de la teoria de Herminio Castella, el de programa de vida.
El mateix doctor va realitzar els seus primers descobriments a partir del tractament de l'emmalaltir en el nen. I va poder afirmar que quan aquest malalta, ho fa com a canal de comunicació de la mare, expressant-hi a través del. Això és possible a través de la forta relació telepàtica entre tots dos. El fet que davant d'una problemàtica de la mare, es malaltia un determinat fill i no un altre, (o ella mateixa), es deu al fet que la problemàtica està estretament relacionada amb el programa de vida d'aquest fill.
Síntesi realitzada a partir de conferències dictades pels doctors Gabriel i Herminio Castellà
