Quan estem conscients de nosaltres mateixos, no és tot el moviment del viure, una manera de deixar al descobert el JO, l'ego?
El JO; el SI MATEIX, és un procés molt complex que pot ser descobert només en la relació, en les nostres activitats quotidianes, en la manera com parlem, com jutgem, com calculem, com censurem a altres ia nosaltres mateixos. Tot això revela l'estat condicionat del nostre propi pensar. No és important; doncs, adonar-nos de tot aquest procés?
Només mitjançant la percepció; d'instant en instant i del que és veritable, hi ha el descobriment de l'intemporal i de l'etern. Sense coneixement propi, no podem donar amb l'etern. Quan no ens coneixem a nosaltres mateixos; l'etern es torna una simple paraula, un símbol, un especulació, un dogma, una creença, una il·lusió per mitjà de la qual la ment pot escapar. Però si un comença a comprendre el JO; en totes les seves diverses activitats quotidianes, llavors, per obra d'aquesta comprensió mateixa i sense que hi hagi cap esforç, sorgeix a l'existència allò innominat i l'intemporal. Però el intemporal, no és una recompensa pel coneixement propi. No es pot tractar d'obtenir l'etern; doncs la ment, no pot adquirir-ho. Es manifesta a si mateix, només quan la ment aquesta quieta; i la ment pot estar quieta únicament quan és senzilla, quan ja no s'acumula, ni condemna, ni jutja i tampoc sospesa. Només la ment senzilla pot comprendre la realitat; no així la ment plena de paraules, de coneixements i d'informacions. La ment que analitza i que calcula, no és una ment senzilla.
Conèixer-se a SI mateix
Sense conèixer-se a sI mateix; faci un el que fa, no és possible l'estat de meditació. Entenc per conèixer-as mateix, conèixer cada pensament, cada estat d'ànim, cada paraula, cada sentiment; conèixer l'activitat de la pròpia ment, no el Jo Suprem, el gran Jo. No existeix tal cosa; el Jo Superior, l'Atma, segueix estant dins el camp del pensament. El pensament és el resultat del nostre condicionament, és la resposta de la nostra memòria; tant de l'ancestral, com de la immediata. Si no hem establert primer; de manera profunda i irrevocable, aquesta virtut que s'esdevé quan ens coneixem a nosaltres mateixos, el mer intent de meditar és totalment enganyós i absolutament inutil. Si us plau, és molt important que aquells que són seriosos, comprenguin això. Ja que si no ho fan, la seva meditació i el viure factual seria com estar divorciats, separats, tan àmpliament separats que; tot i que un pugui meditar, s'adoptaria postures indefinidament per la resta de la seva vida, i no es veurà més enllà del seu nas. Qualsevol postura que adopti, qualsevol cosa que faci, no tindrà en absolut cap sentit. És important comprendre; que és aquest conèixer-se a sà mateix: Simplement, estar atent, sense opcion ni cap preferència, a l'JO, el qual té el seu origen en un feix de records; només estar conscients el sense interpretar-lo, tan sols observar el moviment de la ment. Però aquesta observació es veu impedida quan; per mitjà de l'observació, un es limita a acumular idees sobre que ha de fer, que no ha de fer i que ha d'aconseguir. Si procedim així, posem fi al procés viu que és el moviment de la ment centrada en el JO. O sigui, he de observar i veure el fet; el factual, el que és. Si aquesta observació la abordo amb una idea, amb una opinió; com la de NO HE, que són les respostes de la memòria, llavors el moviment del que és es veu obstaculitzat i bloquejat; per tant, no existeix el aprendre.
El buit creatiu
No pot vostè escoltar això (El buit creatiu) de la mateixa manera com la terra rep la llavor, i veure si la ment és capaç d'estar lliure, buida? La ment pot estar buida, només comprenent les seves pròpies projeccions, les seves pròpies activitats; no de tant en tant, sinó de dia a dia i d'instant en instant. Llavors, es trobés la resposta, es vora que el canvi arriba sense que es demani. Es vera que el estat de buit creatiu no és una cosa que pugui ser conreat; aquesta ahi, s'esdevé misteriosament i sense invitació alguna. I només en aquest estat, hi ha una possibilitat de renovació; que passi alguna cosa nova, una revolució interna.
El coneixement propi
El recte pensar arriba amb el coneixement propi. Si no ens comprenem a nosaltres mateixos, el nostre pensament no té base; sense elconocimiento propi, el que pensem no és veritable. Jo i el món no som dues entitats diferents amb problemes separats; jo i el món, som un. El meu problema és el problema del món. Jo puc ser el resultat de certes tendències, d'influències ambientals, però en el fonamental no sóc diferent d'un altre. Internament som tots molt semblants: A tots ens impulsa la cobdícia, la mala voluntat, la por, l'ambició, etc. Les nostres creences, esperances i aspiracions tenen en tots un base comun. Som tots un, som una sola humanitat, encara que ens divideixin les fronteres artificials de l'economia, la política i el prejudici. Si mato a un altre, m'estic destruint a mi mateix. Un és el centre del que Total; si no es comprèn a sà mateix, no pot comprendre la realitat. Tenim un coneixement intel·lectual d'aquesta unitat, però mantenim el coneixement i el sentiment en seccions diferents; en conseqüència, mai experimentem la unitat extraordinària de l'ésser humà.
La relació és un mirall
El coneixement propi no ho és d'acord amb alguna fórmula. Un pot acudir a un psicòleg oa un psicoanalista per esbrinar sobre si mateix, però això no és coneixement propi. El coneixement propi sorgeix quan estem atents a nosaltres mateixos en la relació, la qual revela el que som d'instant en instant. La relació és un mirall en el qual ens podem veure tal com realment som. Però pocs tenim la capacitat de mirar-nos tal com som en la relació; perquè immediatament vam començar a censurar o justificar, el que veiem. Jutgem, avaluem, comparem, neguem o acceptem; però mai vam observar veritablement el que és, i per a la majoria de les persones això sembla el més difícil de fer. No obstant això, només això pot donar començament al coneixement propi. Si en aquest mirall extraordinari de la relació; el qual no deforma res, ens podem veure així com som, si simplement tenim la capacitat de mirar amb atenció plena en aquest mirall i veure realment el que és. Estar atents a això sense condemnar, ni jutjar, ni avaluar; i un mira aixi quan hi ha un interès seriós, trobarem que la ment pot alliberar-se de tot el seu condicionament. Només llavors, aquesta lliure per descobrir el que es troba més enllà del camp del pensament. Al cap ia la fi; per erudita o insignificant que la ment sigui, aquesta conscient o inconscientment, limitada, condicionada, i qualsevol extensió d'aquest condicionament segueix estant dins el camp del pensar. Així doncs, la llibertat és una cosa completament diferent.
Krishnamurti
Font: Llavor de Llum
La Ment quieta, la Ment senzilla per Krishnamurti
