Què és l'espiritualitat?
El creixement espiritual és més important que la salut, l'educació, l'estat social, perquè una persona espiritualment buida no sap qui és ni per què existeix.
L'essència de l'espiritualitat
L'espiritualitat és la capacitat d'una persona per comprendre a si mateixa, o la capacitat de trobar respostes a les preguntes: Qui sóc? ¿D'on vinc o on vaig? Què vincles i quins valors em donen la possibilitat d'arribar al sentit de la meva vida?
Gràcies a l'espiritualitat, una persona pot tenir una actitud conscient i responsable cap a si mateixa, els altres, Déu i la resta del món. Només una persona "espiritualment activa" sap pensar, estimar i treballar. Una persona sense vida espiritual és impotent i està exposada a tots els perills, com un animal privat del seu instint.
La vida espiritual és el centre de comandament de la vida humana. Les hormones regulen el cos, la consciència dóna dimensió a la psique, la consciència a la sensibilitat moral, la vida espiritual és responsable de gestionar totes les esferes de l'existència personal. L'espiritualitat viscuda de diferents maneres (del cristianisme, del budisme, de l'ateisme) deriva de la manera d'entendre la persona i la seva existència de maneres extremadament diferents.
espiritualitat descurada
Actualment és probable que hagin més persones que desitgin riquesa material que riquesa espiritual. Les necessitats espirituals no es perceben tan fàcilment com les necessitats físiques, emocionals i materials del nostre món. És més probable que un nen li demani als seus pares que li donin alguna cosa per menjar en lloc d'alguna cosa per meditar. Hi ha molts joves però també adults que tenen por de fer-se preguntes sobre qui són i per què viuen.
Com més immadura és una persona espiritualment, més incapaç és de manejar adequadament els béns materials quan els posseeix. Una persona que té molts diners però no té vida espiritual és perillosa per a si mateixa. Com més rica és, més està convençuda que l'amor pot ser reemplaçat per estar envoltat d'objectes que l'ajuden a ser feliç. La manca de vida espiritual implica una recerca de felicitat feta a les palpentes, o per intents i proves que condueixen a resultats que de vegades són positius però sovint negatius.
Aquesta última és una forma extremadament perillosa d'actuar per a la persona humana, perquè a partir d'algunes proves, després ja no tornem al punt de partida.
El cos no pot explicar-li al home el misteri de la vida humana, perquè no sap qui som i per què vivim, i només sap interpretar els impulsos i les necessitats físiques. Si en la vida d'una persona preval la dominació del cos, llavors es converteix en un càncer que sotmet a totes les altres esferes de l'existència humana, vivint a costa seva.
Qui es considera a si mateix només com un cos físic, enfoca tot en la fisicalitat i se sotmet a la dictadura del cos. Una persona que es considera a si mateixa només com un cos no és capaç de pensar racionalment, no sap cmo madurar en l'amor i ser responsable en el treball. Ella és una esclava del seu cos, en lloc de ser la seva mestra i la seva sàvia gua.
Cultivar la vida espiritual no vol dir deixar que l'esperit prevalgui sobre el cos, sinó integrar l'esfera espiritual yfsica. El cos sense l'esperit no és conscient, sensible; L'esperit sense el cos és inhumà. L'espiritualitat comença quan la persona, raonant ms enll del seu estat físic, es pregunta quin és el significat d'aquesta dimensinfsica, quin s el significat de la vida mateixa, rebuda com un regal.
Espiritualitat en perill
El desenvolupament espiritual est en perill quan el terme espiritualitat indica alguna cosa que en realitat no ho és. El creixement espiritual no és una sensibilitat emocional o esttica, amor per la natura, exercicis que ajuden a la concentraci, etc. Aquestes són totes preguntes de cert valor i importància, però no garanteixen la comprensió, el significat de la pròpia existència. El veritable perill de l'espiritualitat és la lleugeresa, la manca de reflexió, la tenuïtat.
Una persona sense vida espiritual es guafcilmente pels instints, les emocions i les manipulacions de la societat, convençuda que els diners, el poder i la bellesa són suficients per a ser feliç. De fet, moltes persones belles, famoses, riques i sovint fins i tot joves se suïciden, mentre que moltes persones velles, malaltes, pobres i aparentment insignificants gaudeixen de la vida i saben cmo donar suport als altres.
L'espiritualitat madura
Una persona espiritualment madura, capaç de reflexionar i estimar, comprèn que no pot ser fruit de la matèria només, de la casualitat, sinó que és creada per Algú que és capaç de pensar i estimar encara més. Tal persona percep el que és més valuós en ella, veu tot el valor que hi ha al seu veí, però que al seu torn està ocult als ulls del món. Ell sap que el més difícil de superar per a la humanitat és la solitud, sense vincles forts basats en un compromís mutu i constant. Ell entén que un no pot ser feliç seguint i complint només una part de la pròpia persona, a costa de les dimensions restants de l'ésser.
La serenitat prové de la col·laboració de totes les esferes de la personalitat humana: No només s'han de considerar el cos, els impulsos, els instints i les emocions. En aquesta terra, la felicitat no és fàcil d'aconseguir, no es pot assolir sense sacrificis considerables, sense disciplina, sense ser ajudats i educats per Déu i bons consellers. El major fruit de l'espiritualitat madura és donar i rebre amor.
La persona espiritualment madura sap que sense amor, es torna incomprensible i insuportable per als altres. Viure en constant creixement espiritual vol dir estar obert a la trobada amb Déu ia l'acció de l'Esperit Sant, que dóna els ulls per mirar el món. És per això que tots els que es preocupen pel creixement espiritual seran donats en abundància.
Traductora: Rosanna Iuorno / Redactora i traductora de la Gran Família de la Germandat Blanca
Font: Canalitzat per Don Marek Dziewiecki
URL original: www.mimep.it
