D'una forma general, potser el més gran dels obstacles que impedeix el progrés de l'home sigui la por, una por que té múltiples aspectes, multiforme contradictori, il·lògic, irracional, i sovint irraonable. De totes les pors, el més subtil i el més tenaç és la por a la mort. Té les seves arrels profundes en el subconscient, i no és fàcil desallotjar-lo.
Està constituït, òbviament, de diversos elements entreteixits: l'esperit de conservació i el que es refereix a la autopreservació per tal d'assegurar la continuïtat de la consciència, el replegament davant el desconegut, la inquietud causada per l'inesperat i l'imprevisible, i potser, darrere de tot això, ocult en les profunditats de les cèl·lules, l'instint que la mort no és inevitable, i que, si es compleixen certes condicions, pot ser vençuda; tot i que, de fet, la por en si mateix és un dels majors obstacles que cal superar. Perquè un no pot vendre el que tem, i qui té por de la mort ja ha estat vençut per ella.
Com sobreposar-se a aquesta por? Poden ser utilitzats diversos mètodes per a aquest propòsit. Però abans de res, són necessàries unes quantes nocions fonamentals per ajudar-nos en la nostra empresa. El punt primer i el més important és saber que la vida és una i immortal; només les formes són incomptables, fugaços i fràgils. Aquest coneixement ha de ser establert en la ment d'una manera certa i permanent, i, en la mesura del possible, un ha d'identificar la seva consciència amb la vida eterna, que és independent de tota manera, però que es manifesta en totes elles. Això aporta les bases psicològiques indispensables per fer front al problema, perquè el problema roman. Fins i tot si l'ésser interior està prou il·luminat com per estar per sobre de tot temor, la por encara roman ocult en les cèl·lules del cos, fosc, espontani, més enllà de l'abast de la raó, normalment gairebé inconscient. És en aquestes fosques profunditats on un pot descobrir-ho, subjectar i llançar sobre ell la llum del coneixement i de la certesa.
Llavors la vida no mor, sinó que la forma es dissol, i és a aquesta dissolució a la qual la consciència física té terror. I no obstant això, la forma està canviant constantment, no hi ha res, en essència, que eviti aquest canvi progressiu de l'ésser. Només aquest canvi progressiu podria fer que la mort ja no fos inevitable, però és molt difícil de realitzar i exigeix condicions que molt pocs són capaços de complir. Així doncs, el mètode a seguir per superar la por a la mort diferirà segons la naturalesa del cas i estats de consciència. Aquests mètodes poden ser classificats en quatre tipus principals, encara que cadascun inclogui un ampli nombre de variants; francament, cada individu ha de desenvolupar el seu propi sistema.
El primer mètode apel·la a la raó. Es pot dir que en l'estat actual del món, la mort és inevitable; tot cos que ha nascut perirà necessàriament en un moment o altre; en gairebé tots els casos la mort arriba quan ha d'arribar; un no pot avançar ni retardar la seva hora. Alguns que sospiren per ella pot ser que hagin d'esperar molt de temps per obtenir-la, i altres, que li tenen pànic, poden ser colpejats sobtadament malgrat totes les precaucions preses. Per tant, l'hora de la mort sembla inexorablement fixada, excepte per un petit nombre d'individus que posseeixen poders que la raça humana, en general, no disposa. La raó ens ensenya que és absurd témer una cosa que un no pot evitar. L'únic que cal fer és acceptar la idea de la mort, i tranquil·lament, fer el millor que un pugui, dia a dia, hora a hora, sense preocupar-se del que hagi de passar. Aquest procediment és molt efectiu quan és utilitzat per intel·lectuals que estan acostumats a actuar segons les lleis de la raó; però tindria menys èxit entre la gent emotiva que viu dels seus sentiments i es deixa governar per ells. Sens dubte, aquesta gent haurà de recórrer al segon mètode, el mètode de la recerca interior. Més enllà de totes les emocions, en les profunditats silencioses i tranquil·les del nostre ésser, hi ha una llum que brilla constantment, la llum de la consciència psíquica. Aneu a la recerca d'aquesta llum, concentra't en ella, ja que està dins teu; amb voluntat perseverant, tingues la seguretat que la trobaràs. I tan aviat com entres en ella despertaràs al sentiment d'immortalitat. Has viscut sempre; viuràs sempre; arribes a ser completament independent del teu cos; la teva existència conscient no depèn d'ell; i aquest cos és només una de les formes transitòries, a través de la qual tu t'has manifestat. La mort no és ja una extinció, és només una transició. Tot temor s'esvaeix instantàniament, i un camina a través de la vida amb la certesa tranquil·la de l'home lliure.
El tercer mètode és per a aquells que tenen fe en un Déu, el seu Déu, i que s'han lliurat a Ell. Ells li pertanyen íntegrament; tots els esdeveniments de les seves vides són una expressió de la voluntat divina, i ells els accepten, no simplement amb una submissió pacient sinó amb gratitud, perquè estan convençuts que qualsevol cosa que els passi és sempre pel seu propi bé. Tenen una confiança mística en el seu Déu i en les seves relacions personals amb Ell. Han fet una ofrena absoluta de la seva voluntat a la Seva i senten el seu invariable amor i protecció, completament independent dels accidents de la vida i de la mort Tenen l'experiència constant de jeure als peus de la seva Estimat en un abandonament absolut, o d'estar bressolats en els seus braços i gaudint d'un perfecte seguretat. No queda ja cap espai en la seva consciència per la por, l'ansietat o el turment; tot això ha estat reemplaçat per una felicitat deliciosa i tranquil·la. Però no tothom té la bona fortuna de ser un místic. Finalment hi ha aquells que han nascut guerrers. Aquests no poden acceptar la vida tal com és, i senten vibrar dins d'ells el seu dret a la immortalitat, un immortalitat total i terrenal. Posseeixen una mena de coneixement intuïtiu que la mort no és res sinó un hàbit pervers; sembla que han nascut amb la resolució de vèncer-la. Però aquesta conquesta comporta un combat aferrissat contra un exèrcit de ferotges i subtils assaltants, un combat que ha de ser lliurat constantment, gairebé a cada moment. Només qui tingui un esperit indomable ha de intentar-ho. La batalla té molts fronts; és lliurat en diversos plans que es barregen i complementen entre si.
La primera batalla a lliurar és ja formidable: és la batalla mental contra una suggestió col·lectiva, que és massiva, aclaparadora, urgent; una suggestió basada en mil·lennis d'experiència, en una llei de la naturalesa que no sembla que encara hi hagi trobat alguna excepció. Es tradueix en aquesta asserció obstinada: "Ha estat sempre així, i no pot ser de cap manera diferent; la mort és inevitable, i és una bogeria esperar que no sigui. "El concert és unànime, i per ara, fins i tot els científics més avançats amb prou feines han gosat fer sentir una nota discordant, una esperança per al futur. Pel que fa a les religions, la majoria d'elles ha basat el seu poder d'acció en el fet de la mort i afirmen que Déu desitja que l'home mori, ja que el va crear mortal. Moltes d'elles fan de la mort una concessió, un alliberament; algunes vegades fins i tot una recompensa. El seu ordre és: Sotmet-te a la voluntat del Suprem, accepta sense rebel·lia la idea de la mort i tindràs pau i alegria ". Malgrat tot això, cal que la ment romangui indestructible en la seva convicció per conservar una voluntat inflexible. Però per a qui ha resolt vèncer la mort, totes aquestes suggestions queden sense efecte i no poden afectar la seva certesa que est basada en una revelació profunda.
La segona batalla és la batalla dels sentiments, la lluita contra la inclinació a tot el que un ha creat, a tot el que un ha estimat. Mitjançant una tasca assídua, algunes vegades a costa de grans esforços, has aixecat la teva llar, una carrera, un treball social, literari, artístic, científic o politic; has format un ambient del qual tu ets el centre i del qual depens almenys tant com l depèn de tu. Ests envoltat d'un grup de gent, familiars, amics, col·laboradors, i quan penses en la teva vida, ells ocupen en el teu pensament un espai gairebé tan gran com t mateix, fins al punt que si ells fossin arrencats bruscament de tu, et sentiràs perdut, com si una part important del teu ésser hagués desaparegut.
No és qesti de desdear totes aquestes coses ja que han constituït, almenys en gran part, la ra de ser la fi de la nostra existència. Però cal renunciar a tot afecció a elles, perquè et sentis capaç de viure sense elles, o, ms bé, per tal que puguis estar preparat en tot moment, si t'abandonen, a reconstruir per tu mateix 1 nova vida, en circumstàncies noves; i això indefinidament, perquè tal és la conseqüència de la immortalitat. Aquest estat pot definir d'aquesta manera: ser capaç d'organitzar i de dur a terme tot amb el màxim cura i atenció, però romanent lliure de tot desig i de tota inclinació, perquè si un desitja escapar de la mort cal que no est lligat a res perible.
Desprs dels sentiments arriben les sensacions. Aqu la lluita és sense pietat, i els adversaris temibles. Saben percebre la ms insignificant debilitat i copejar-all on est indefens. Les victòries obtingudes no són ms que passatgeres, i les mateixes batalles es repeteixen indefinidament. L'enemic que t pensaves que faves derrotat torna una i altra vegada per atacar-te. Cal que tinguin un caràcter fortament temperat, una resistència incansable per ser capaç de resistir tota derrota, tot desaire, tot repudi, tot desnimo i la immensa fatiga de trobar-te sempre en contradiccin amb la fatiga de trobar-te sempre en contradiccin amb l'experiència de cada dia i els esdeveniments terrestres.
Ara arribem a la batalla ms terrible de totes: la batalla física, la qual lliura al cos; perquè no hi ha ni respir ni treva. Comença en néixer i no pot finalitzar ms que amb la derrota d'un dels dos contendents: la força de la transformaci i la força de la desintegracin. I dic des del naixement perquè, de fet, els dos moviments estan en conflicte des del mateix moment que un arriba a aquest món, si bé el conflicte noms es fa conscient i deliberat molt ms tard. Perquè tota indisposicin, tota malaltia, tota malformacin, fins i tot tot accident, són el resultat de l'acci de la força desintegradora, de la mateixa manera que el creixement, el desenvolupament harmoniós, la resistència als atacs, la recuperaci en la malaltia, tota volta al funcionament normal, tota millora progressiva, són deguts a la acció de la força transformadora. Desprs, amb el desenvolupament de la consciència, quan comença a intervenir la voluntat en la batalla, es transforma en una competici desesperada entre les dues tendències oposades i rivals, una competició per veure quina d'elles arribarà la seva meta en primer lloc: la transformació o la mort. Això significa un esforç incessant, una constant concentració per fer baixar la força regeneradora i augmentar la receptivitat de les cèl·lules a aquesta força, per combatre pas a pas, de punt a punt, contra l'acció devastadora de les forces de destrucció i degradació, per arrencar de la seva influència tot el que sigui capaç de respondre a l'impuls ascendent, per il·luminar, purificar i estabilitzar.
És una lluita obstinada i fosca, la major part de les vegades sense aparents resultats o senyals externes de les victòries parcials guanyades i de les que mai es pot tenir certesa, perquè la feina que s'ha fet sembla sempre que necessita ser refet; cada pas cap endavant és pagat amb molta freqüència, amb un retrocés en una altra part, i el que s'ha realitzat un dia, pot ser segura i duradora només quan és absoluta. I tot això porta temps, molt temps, i els anys passen inexorables, creixent el poder de les forces adverses.
Durant tot aquest temps, la consciència roman com un sentinella a la trinxera; cal conservar-la, conservar-la sigui com sigui, sense un sobresalt de por, sense abaixar la guàrdia, mantenint una indestructible fe en la missió a realitzar i en l'ajuda de la part alta que t'inspira i et sosté. Perquè la victòria serà per al més pacient.
Existeix encara un altre mitjà de vèncer la por a la mort, però està a l'abast de tan pocs, que no s'esmenta aquí més que com a matèria d'informació. Es tracta d'entrar en el domini de la mort de manera deliberada i conscient, mentre un està encara en vida, i després retornar d'aquesta regió i tornar a entrar al cos físic i reassumir el curs de l'existència material amb ple coneixement. Però per això cal ser un iniciat.
Bulletin, febrer 1954
