Recentment va dictar un taller a la ciutat de Caracas i era el primer que dictava desprs que el meu fill parti a un altre pla d'existència. Em senta molt trist i fava decidit no plorar prèviament perquè les lgrimas no inflamaran meus ulls. Però fava una idea en la meva ment que rondava; es tractava de com podria enfrontar el fet de si em llegaraa emmalaltir just abans o durant el taller.
D'alguna manera em sentadbil i trist. No em trobava en harmonia ni alineada amb m ser.
El dóna previ al taller em enferm. La febre em vaig pujar sense explicaci. Pens suspendre'l, però saba que venien persones d'altres ciutats i no les podia deixar plantades a tan sols poques hores de l'esdeveniment. Sorprenentment s'anaven inscrivint msyms persones, fins que tem que no entressin en el lloc. La febre no baixava. Durant el primer parell d'hores no em va ser fcil però em sobreposar a la temperatura ia la baixa energia. Saba encara que no entenia com, que jo havia creat la meva malaltia, i era la meva responsabilitat assumir-la. Desprs de mitjana dem, em vaig sentir ms alleujada i agraïda.
L'origen de la malaltia no est en el cos, ve de les nostres creences, i només quan les transformem, ens sanem. Les malalties es produeixen pels negatius i les pensaments emocions retingudes. El sofriment suprimit és responsable de moltes malalties, el dolor cal sentir-ho, donar-li la benvinguda i deixar-lo anar, gràcies dolor per mostrar-me que estic en desarmona en m ser. La malaltia és el nostre aliat, no el nostre enemic, només ens avisa que alguna cosa en el nostre cos-ment no est bé. Si reaccionem a ella sense comprendre el missatge, res fem, si acceptem i agraïm constantment, vam començar a trobar de nou la pau.
El nostre cos-vehicle reacciona d'acord a la ment, per tamb té la capacitat de sanar-se a si mateix quan les condicions canvien.
Després prenent responsabilitat em cur.
Una altra situació que va passar relacionada als meus pensaments, igual de dramàtica va ser la següent:
Fa molt pocs dies vaig prendre les precaucions de tancar millor la porta de la casa ja que faltava un porter a l'edifici. Sempre vaig viure confiada i així em sentia fins fa un parell de dies, que vaig tenir el que creia era un pressentiment sobre la seguretat en l'edifici.
Ahir per a mi sorpresa i veure com es complien els meus pressentiments, va entrar una banda a l'edifici a robar, sotmetent a dos dels meus veïns de diferents apartaments i vaig poder constatar com els meus temors es feien realitat.
En una altra època m'hagués atribuït amb aquesta i altres "casualitats" recents, facultats de endevina o clarivident. Però avui en dia comprenc com sóc la creadora de la meva realitat i que he d'estar pendent de netejar els meus temors, i qualsevol pensament que em tregui la pau.
Quan algú ve a explicar-nos alguna cosa sobre la seva malaltia, això ja està en nosaltres i hem de netejar, no importa que aparentment no tingui res a veure amb un. Si algú o diguem a la televisió sentim i veiem notícies sobre la inseguretat, això ja està en nosaltres també. Res apareix que no estigui en el nostre sistema de creences. Si no ens fem càrrec, aquests pensaments es manifesten d'una o altra manera.
És la nostra responsabilitat això que estem creant. Tot el que aparentment és extern a nosaltres i li està passant a altres o ho estem notant, des del moment que entra en la nostra percepció, és nostre.
És igual si li passa al veí o ens passa a nosaltres, tant se val si ens ho expliquen o el vivim, segueix sent part del nostre programa i hem de netejar perquè aquest s'esborri, prengui el temps que hagi de prendre. Res es neteja a l'instant i menys si després tornem a pensar-hi. És un treball de per vida, és una manera de viure la vida.
Som responsables de tot el que passa en les nostres vides oa la d'aquells que apareguin a la nostra pantalla.
Si tot el dia repetim en silenci, Et Amo i Gràcies, no poden entrar els pensaments de desamor. Ells aniran lentament desapareixent a sintonitzar a freqüències més elevades. També utilitzar la frase "Ho sento, perdoneu per allò que hi ha en mi que està creant això" és màgica.
En fer-ho amb freqüència, vam començar a sentir pau, és com si reprenguéssim la nostra connexió amb Déu deixant de banda la nostra programació, i realment sentim com ocorren miracles.
Repeteixo una i altra vegada al meu cap, T'ESTIMO dirigint-me a la Divinitat perquè aturi la meva xerrada mental.
Quan vam netejar ens adonem que no som la nostra ment, ella forma part de nosaltres i la podem calmar.
El silenci en la nostra ment permet que ens arribi la inspiració i que tot el que és perfecte passi a nosaltres.
t'estimo
Font: http: //hooponoponoenvenezuela.wordpress.com/2013/07/29/de-clarividente-a-creadora-de-realidades/
De clarivident a creadora de realitats, per Jocelyne Ramniceanu
