En algun moment de la nostra vida, potser no tots, però sí la majoria, patim una malaltia.
El concepte que tenim sobre ella no és un pensament més. És una creença, la d'estar posseïts per una força que no ens pertany i que ens ataca. Si bé aquesta creença és universal, no tots la vivim de la mateixa manera.
A occident, ha estat reforçada per la presència d'un sistema mèdic que ha obtingut un gran poder que l'ha legalitzat col·lectivament.
Podem dir que la malaltia és un invent. Com la llum elèctrica. La llum sempre va existir però el que va fer l'home va ser poder manejar-la i això li va donar poder. El malestar orgànic o emocional sempre va existir però el que va fer la medicina va ser classificar-ho i això li va donar poder.
La creença sobre la malaltia no només és la d'una força que ens ataca sinó que a partir d'aquesta classificació, és la d'una força que un grup de persones (els científics-mèdics) pot dominar. O almenys ostenta un saber sobre ella i pot exercir influència sobre la seva evolució. Aquesta influència ha crescut desproporcionadament en relació al saber.
Actualment les anomenades malalties són desmesuradament influenciades per l'acció mèdica sense que hi hagi un saber que sustenti lògicament aquesta influència. S'actua sobre elles sabent molt poc sobre l'origen de la malaltia i molt menys sobre el sentit de la mateixa.
Pensem en un simple refredat. S'atribueix a un virus però no l'hi combat a ell sinó al refredat. S'ho tracta d'avortar. S'usen antihistamínics perquè les secrecions disminueixin i moltes vegades antibiòtics perquè es parla d'al·lèrgies bacterianes o complicacions infeccioses impossibles de comprovar.
Aquesta metodologia que influència el curs de la malaltia es basa en la mateixa teoria que sosté que el sol gira al voltant de la terra; l'observació superficial d'un fenomen sense preguntar res sobre les característiques de l'objecte sobre el qual el fenomen actua.
Si la física depengués dels metges, avui seguiríem creient que al matí el sol està a l'est perquè a la tarda va girar al voltant nostre.
Pensem en un tumor. Un tros de carn que sobra. Els mètodes metges que influencien el seu destí es basen en la mateixa teoria d'observació superficial i d'absència de preguntes sobre les característiques del subjecte malalt. El tros de carn està de més i cal eliminar-lo. Si no es pot amb cirurgia, es arrasa amb drogues o radiacions.
Els físics no manegen la medicina i els metges acaben per creure que una ressonància magnètica és una observació profunda. Se segueix observant el fenomen i no la naturalesa ni el sentit del fenomen.
És així que ara hi ha dues creences: el malestar és una força que ve de fora i es pot influenciar sobre aquesta força amb un saber que es diu científic.
Tornem al refredat. Pensem que potser no és un virus el que el produeix (la força externa) sinó que és una de les formes que té l'organisme de descarregar des d'una tensió que porta massa temps acumulada. No hi ha força externa. Els virus ja estaven i un no es contagia de ningú sinó que són ells els que comanden aquesta forma de descarregar-se. Això no vol dir que no hi hagi virus estranys a l'organisme i aquest intenti rebutjar perquè no els reconeix. Els virus són cadenes d'informació i si porten una informació estranya i irreconeixible, l'organisme es nega a acceptar-la i es produeix el rebuig de la mateixa.
Però això no és el que passa en un refredat comú. Allà hi ha problemes territorials i les mucoses s'inflamen per obstruir les narius i no respirar el mateix aire que l'enemic. Els bronquis expulsen moc per escopir a l'invasor. Els músculs fan mal per retirar-se de la lluita. I allà els virus són excel·lents col·laboradors per generar aquest estat inflamatori que si bé és molest, aconsegueix que l'ésser viu s'aïlli i recuperi el seu benestar.
La medicina en lloc d'entendre això, ataca els símptomes perquè el subjecte torni a la cadena de producció el més aviat possible. Els metges es comporten com a aliats d'un poder que exigeix productivitat sense interessar-se per la veritable recuperació del cos malalt. El paradigma de l'agent extern com a causa sempre present de la malaltia serveix als mateixos fins. Si hi ha un agent extern ha d'haver un poder que el pugui combatre. I aquest poder és la científica medicina.
Potser si això hagués quedat allà, tindríem esperances de sortir d'aquesta trampa. Però lamentablement, la influència de l'acció mèdica sense un saber lògic que la sustenti, va generar tants nous sabers buits, que estem atrapats en una xarxa que es retroalimenta d'altres disciplines i d'altres sabers. La religió, la filosofia, la psicologia, aporten nous sabers a aquesta interminable creença de la malaltia com a força externa ia l'existència d'un grup que té un saber sobre ella.
Escoltem conceptes que semblen valuosos: -Hem acceptar la malaltia si lluitarem contra ella.- -La malaltia és poderosa però més poderosa és la salut-. -La salut és el silenci dels rganos-. -La malaltia és un mal que hem de saber combatir-. Quin podrà negar el valor d'aquestes frases ?. No obstant això, no serveixen de res. Són sabers que es basen en una creença vaca. I no perquè no es pugui defensar aquesta creença. Sinó perquè ja no serveix ms.
En aquest context, ens han tret la llibertat d'escollir. En la història de la humanitat, sempre hi va haver bàndols, romans i grecs, rabs i espanyols, bons i dolents, perversos i normals, nazis i jueus. L'ésser humà poda optar, an quan aquesta opció fora equivocada. Ara és impossible triar ja que es tracta de nosaltres o els virus, enemics invisibles que destrueixen a tots, sense excepció.
Les organitzacions mundials encarregades de la salut avisen que futures pandèmies són inevitables i elaboren mapes amb colors cada vegada més intensos i tenebrosos. La humanitat tota enfronta a l'enemic invisible i no hi ha opció. Per primera vegada, en centenars d'anys, s'est prenent consciència que no és la terra la que est en perill sinó aquesta espècie que s'ha creat excepcional i que ara ve a assabentar-se que la seva desaparici n és possible.
La gnesi de Adny Eva ja no calma els temors d'una espècie que ha inventat el concepte de malaltia i ara el concepte en si mateix la est arrasant. La força externa que ens ve a destruir supera àmpliament el saber autoritzat del grup de persones que la combat. El concepte es va escapar de les mans i té vida pròpia. La gent ja no es mor de la malaltia sinó de la por que el concepte inventat li genera. La por no dóna temps a que la malaltia actey ens mati ja que crea per si mateix una realitat mortal.
Així ho relata el conte suf: -Un savi assegut a la cimera d'una muntanya, veu passar una ombra i pregunta: Quin ets ?. L'ombra li contesta -Sóc la pesta-. On et dirigeixes? -A matar mil persones d'aquest poblat-. Bé, veu i mata. Als pocs dies, el savi es troba amb un home i li pregunta D'on vens? Fujo d'aquell poblat que ha estat atacat per la pesta i ha matat trenta mil persones- Bé, veu i fuig. A les poques hores, torna a passar l'ombra i el savi ho atura. Escolta t, m'has engaado, vas dir que mataràs mil persones i has matat trenta mil. Perqu ?. La pesta li respon No és cert, jo només mat mil persones, la resta, va morir d'miedo.-
Com metge he presenciat moltes vegades el fenomen d'una persona que en ple estat de salut i per troballes casuals (proves de rutina o metge massa inquisidor) ha estat diagnosticada d'un tumor h gado, pulmno mama. Als pocs dies d'aquesta troballa, l'estat de salut fava empitjorat dramticament. He vist a algunes persones morir en poc temps després de l'diagnosi. Això és por, no és càncer. Aquest és el concepte que se li ha escapat de les mans al grup de científics que ostenta el suposat saber de la malaltia. I aquest concepte s'ha desbordat i ha creat una realitat autònoma entre altres coses, perquè s'ha col·lectivitzat. S'ha tornat un saber popular.
¿Qui no ha escoltat alguna de les següents frases ?: -El càncer de pàncrees, quan t'ho diagnostiquen ja és massa tard-; -la quimioteràpia et mata les cèl·lules dolentes però també les bones-; -jo sé que em moriré, el que no vull és patir-; -mai vaig conèixer a ningú que salvara-; -la malaltia avançades; -cal fer alguna cosa- i tantes altres.
El saber col·lectiu sobre la malaltia no es diferencia molt del saber dels metges, molts dels quals mai es farien (i ho diuen públicament) el tractament que li indiquen als pacientes.Actualmente s'escolten moltes veus que qüestionen aquest concepte de la malaltia però la major part de les vegades són ignorades, reprimides o tergiversades.
És en aquest context que hem de deixar de pensar en nous instruments contra la malaltia per començar a pensar en un nou concepte de la malaltia.
Es gasten milers de milions de dòlars en investigar i produir drogues cada vegada més nocives per a la salut de la humanitat i no cessen d'aparèixer variants de la mateixa malaltia que no responen a aquestes drogues o les anomenades noves malalties sobre les quals ni tan sols es té alguna droga amb la qual experimentar.
La ciència es nota perduda i actua sense lògica. Només intenta treure de sobre un problema immediat sense pensar en les implicancia futures del seu procedir. No interactua amb la resta de la societat que mira astorada la injustícia del poder del qual participa. El govern que inverteix dos-cents mil milions de dòlars anuals en productes farmacèutics és el mateix que gasta tres milions de dòlars per minut en armes, mentre deixa morir quinze nens de fam en aquesta mateixa quantitat de temps. La ciència mèdica fa servir el mateix pressupost tacat de sang i injustícia. I en aquesta confusió tracta als virus amb la mateixa filosofia del govern que la sustenta: usa armes mortals.
És justament aquest nou concepte de la malaltia, el que ens permetrà sortir del mal pas en què el vell concepte ens ha ficat. Si lluitem contra la malaltia, lluitem contra el missatge que pretén curar-nos. Quan una dona es nota un bony a la mama, ha de parar tota activitat i preguntar-se què li ve a dir aquest embalum. I si no ho sap, ha de recórrer a algú que l'ajudi a interpretar aquest missatge. No ha de sortir corrent a la recerca d'aquest personatge que posseeix un saber sobre la malaltia perquè això la cristal·litza en el vell concepte. I a partir d'allà, només pot esperar que s'instal·li una guerra en el seu cos. I l'embalum no va venir a declarar la guerra sinó a evitar-la. I no és que no ha de fer res o curar-se psicològicament. Ha d'instal·lar la pau en la seva vida perquè el bony així s'ho està exigint. I això no és poc però és molt més del que la medicina pretén amb el seu vell concepte d'instal·lar una guerra entre el cos d'aquesta dona i-.el cos d'aquesta dona.
Els posseïdors del saber sobre la malaltia s'escandalitzarà n davant semblant proposta. -No hi ha temps per perdre !; Si no actuem ara, la seva vida corre perill! - I començaran a citar estadístiques no només fraudulentes sinó aterridores. Alguns optaran per parlar dels avenços de la ciència i ens citaran amb absoluta serietat, els anticossos monoclonals, els hibridomes i la fusió entre els limfòcits B i els tumors. Sonen orgullosos de saber tant. I és un saber buit perquè és eficaç contra l'únic missatge que pretén curar-nos. Però a més és un saber corrupte, muntat a la sang de milions d'éssers humans, que en lloc de salvar les seves vides, les perden definitivament.
No és una lluita entre els que saben i els que no sabem. És una lluita entre dos conceptes; el d'una humanitat que es destrueix a si mateixa i el d'una humanitat que pretén sobreviure.
La dona del bony a la mama haurà de triar i optar per quimioteràpia, radioteràpia i cirurgia i així seguir avivant el vell concepte que ens està destruint o podrà fer un veritable canvi en la seva vida i deixar de patir per la seva filla que la ignora o pel seu espòs a qui no estima. En aquest canvi, hi haurà entès el missatge d'aquest embalum que ve a dir-li: -No posis més el pit !; Deixa de ser mare i accepta ser dona !; Allibera't d'aquest home a qui no estimes! -Però qui em dóna les garanties que el bony no creixerà o que les seves cèl·lules s'aniran al meu cervell o als meus ossos? -, dirà la dona embolicada en les informacions científiques però a la vegada en la realitat de conèixer a tanta gent que segueix aquest camí. -Ningú-se li respon-absolutament ningú-.
Des del vell concepte (la malaltia com a força que ens destrueix), se li citaran estadístiques sobre el que li podria passar si no fa el que el grup que sap li diu que faci. Des del nou concepte (la malaltia com a missatge per sobreviure), se li demanarà confiança que si fa els canvis que ha de fer, es curarà. No sembla ser molt interessant l'opció.
És així que la major part de la gent opta per intentar fer les dues coses o part d'elles o gairebé cap d'elles. O el que passa sovint, opta pel vell concepte i quan ja no obté resposta d'ell, es bolca al nou concepte. Quant por!
Filosòficament, qualsevol d'aquestes opcions viola un dels principis en què es fonamenta la realitat, el de la no contradicció: -Una cosa no pot ser i no ser alhora-. Cridanerament, bona part dels metges del vell concepte estan donant suport a aquestes opcions com si amb això col·laboraran amb la salut del pacient.
No obstant això, aquesta és la realitat. El psicoterapeuta Mario Litmanovich diu clarament -¡Necesitamos metges sense por !; aquesta és l'única manera de sortir de l'atolladero-. Crec també que necessitem pacients sense por.
És des d'aquest lloc que proposem el miracle de la curació. Miracle ve del llatí i el seu origen és sorprendre. Curació prové de cura. D'això es tracta. La sorpresa de cuidar-nos. De protegir-nos, de no quedar-nos sols i sentir por. Allà apareix la sorpresa. Tots estem entrellaçats i som la humanitat. No som el pacient malalt. Som la humanitat malalta. I llavors apareix la cura. La necessitat de tractar-nos com ànimes, no com closques.
El metge alemany Hamer repetia en els seus seminaris una presentació que sempre culminava amb una frase: -Necessitem metges de mans calentes que facin de la medicina un acte sagrat-. Allà hi havia el centre de la seva proposta. Sagrat sempre és citat com originat a sacrificar però el sacre és un au de rapinya. I així es deia al falcó en èpoques antigues. Una au sagrada les ungles recargolades li permeten sobreviure fins que madura i es tornen inútils. Allà ha de prendre la decisió de arrencar-amb el bec si pretén sobreviure. Si ho fa, viu una nova vida, una nova oportunitat de ser jove i sagrat.
El miracle de curar-nos és això. Tornar a néixer fora dels nostres rols i percebre'ns com ànimes que es relacionen amb ànimes. Deixar de ser fills, marits, mares, pares, metges, advocats, reeixits, fracassats o perversos. I renéixer com ànimes amb cossos que són usats, no descuidados.Para això, estem aquí. No per descobrir vacunes sinó per prendre conciencia.De el que som i cap a on anem.
Autor: Fernando Carreró
Visita "Els Ensenyaments de Kryon" per Mario Liani: http://38uh.com -
You Tube: https://www.youtube.com/user/coilort -
Facebook (grup antic): http://www.new.facebook.com/group.php?gid=32488009121&ref=mf
Facebook NOU GRUP): https://www.facebook.com/groups/Mario.Liani.Kryon.Numerologia.Transpersonal
-
