Explica una història que a la Terra hi va haver un home que va viure de manera rutinària i va morir lluny dels aplaudiments i els reconeixements públics, però va ajudar a que milions i milions de persones poguessin viure en pau.
No se sap quina era el seu cognom. S'ho coneixement com Joan, el boig de les flors. N'hi ha que afirmen que era fill nic i va quedar hurfano des de molt jove. Diuen que això va ser el que li 'imprimir a la seva mirada una profunda melancola, que donava als seus grans ulls marrons un tint molt especial.
Es acompliment com a empleat de l'Estat. La seva tasca era rutinària, asfixiant en alguns casos. Dóna després dóna atenda llargues cues de queixes que semblaven calcades. Suportar una càrrega vibracional tan densa era un tortuós ritual deshumanitzant. No obstant això, Juan saba que almenys d'aquesta manera poda pagar els seus comptes a final de mes, i això l'animava a ajuntar coratge per aixecar-se del llit i tornar a la feina cada mat.
Moltes vegades es preguntava quin era el sentit de la seva vida, ja que tot semblava transcórrer dins d'un cercle que conduïa a més i més del mateix, però no trobava la resposta. El seu barri era gris, ple de smog i incessant soroll. Viure a la zona cèntrica d'una enorme ciutat tenia els seus beneficis a l'hora de transportar-se, però restava qualitat de vida. Gairebé no creuava paraules amb els seus veïns, perquè tots estaven apurats corrent darrere dels seus desitjos.
Entre tants edificis moderns, la seva modesta casa semblava encara més petita. Pel seu estil antic, era com si en aquest punt de la gran urbs, l'últim record del que en el seu temps va ser un pintoresc barri es resistís a morir aixafat per l'esbojarrada indiferència de la modernitat.
Joan tenia una passió: estimava les flors. No sabia bé per què, però sentia que elles eren la raó de la seva existència. Mai abans es va veure un home que tingués tanta gràcia i delicadesa a l'hora de cuidar les plantes. El seu jardí era únic, especial. Tot el que hi havia semblava brillar. Si algú hagués de exemplificar com seria el paradís, sense dubtes mostraria aquest jardí. Era la bellesa natural portada a la seva màxima expressió. Semblava un veritable quadre vivent, on el color, l'harmonia i les aromes es donaven cita per a dansar en unitat. Veure-ho inspirava vida. No obstant això ningú tenia temps per presarle atenció, ja que per allí passaven anaven embolicats en interminables pensaments que els feien moure de manera mecanitzada.
Si no fos perquè havia d'afrontar els seus compromisos mensuals, Juan mai s'hagués separat de les seves flors. Cada dia, en pujar al col·lectiu que el portava al seu treball, se sentia morir. El seu cos s'encorbava. Caminava com qui s'arrossega. Internament es resistia a anar cada dia a escoltar les protestes d'aquells que de pas aprofitaven i descarregaven les seves frustracions quotidianes amb l'excusa d'un mal servei prestat. Només ho salvava el vívid record dels seus resplendents flors.
A mesura que les orelles es abarrotaven de queixes, Joan mirava amb insistència el seu rellotge. Comptava cada segon. No veia l'hora de tornar al seu jardí. Necessitava tornar a respirar, necessitava sentir-se viu. A l'oficina seus companys de treball es burlaven de la seva manera estranya de comportar-se, ja que mig minut abans que finalitzés la jornada, sempre estava amb l'abric a la mà esperant per marcar la targeta que acredités la seva tasca.
Ni bé posava un peu al carrer, el seu cos s'alçava, els seus músculs es tonificaven i el seu caminar cobrava un vigor mai vist. Ni el millor il·lusionista hagués pogut fer semblant transformació. S'ho podia sentir. Era un altre home, fins i tot somreia. La seva enèrgica actitud va despertar sospites entre els seus companys de treball, al punt que un dia van decidir seguir-lo a veure a on anava, ja que no podien creure el seu comportament tan estrany.
"¿Ha d'anar a veure la seva estimada?" Va dir un amb sorna, sabent que era un home a qui li costava relacionar-se. Tan gran sorpresa es van emportar en veure que va aparèixer ràpidament en el seu jardí -que donava a carrer-, amb un mameluc marró. Com qui arriba a un lloc sagrat, molt lentament es va descalçar i va inclinar davant a les seves flors i una a una les va besar. Després els va explicar quant les havia estranyat i va començar a cantar-, mentre les acariciava amb dolçor. Aquests minuts van ser suficients perquè d'aquí en més, Juan fos anomenat "el boig de les flors".
La seva vida va transcórrer així, embolicada en la rutina per pagar els seus deutes i renaixent cada vegada que el seu dia laboral finalitzava. Als ulls de molts, el seu pas pel món va ser intranscendent. Qualsevol podria afirmar que, d'haver-la tingut, Joan no va complir amb la seva missió de vida, ja que -en aparença- no havia fet res significatiu.
Al dia següent de la seva mort, en les els alts estaments polítics de la seva ciutat hi va haver una reunió secreta per determinar si el país anava a la guerra. Enmig de moltes discussions, el president va demanar que fessin un recés, ja que necessitava aclarir la seva ment abans de prendre la decisió final.
Sense que els altres ho sabessin, va demanar al seu xofer que el portés a fer una passejada en el seu cotxe blindat. Necessitava reflexionar en soldad. Va voler el destí que en el seu recorregut el mandatari passés davant del jardí de Joan. Com qui queda presa d'un encanteri, el president no va poder treure la vista de les flors. En una fracció de segons, en contemplar tanta bellesa i harmonia prendre consciència que la guerra no era la decisió correcta, ja que només portaria més caos i destrucció.
Conta la crònica d'aquest llavors que per assumir una posició no bèl·lica, el president va rebre el premi nobel de la pau, i el seu nom va sortir en els mitjans de tot el món. Va ser l'amo de tots els aplaudiments i reconeixements.
El que mai ningú va saber va ser que el veritable gestor de la pau va ser Juan, qui gràcies al seu profund amor per les flors va salvar la vida de milions i milions de persones, que d'una altra manera haguessin mort en la guerra.
Centrat en el seu cor i sense fer cas tota burla, Joan va fer possible que un tros de cel toqués la Terra. El no va rebre cap distinció ni tampoc va recollir aplaudiments. Va estimar les flors i honrar la vida. Sense saber-ho, va complir amb la seva missió. Va ser un dels tants i tants herois anònims que cada dia ajuden a co-crear un món ple de pau i harmonia.
La nostra vida de vegades és una mica així, com la de Joan, sembla no tenir sentit. No obstant això, si escoltem la veu del nostre cor, per més que no ho sembli, d'una manera o altra sempre estarem fent la nostra tasca.
No baixis els teus braços. Vaig seguir confiant. Vós també sos Joan.
