Un pacient explica una escena típica de la seva vida conjugal: després de mirar el catàleg d'una companyia de telefonia mòbil durant hores, li va mostrar a la seva dona un model, després un altre i finalment el més alt de la gamma. Declamar que no tenia sentit comprar el més car, ben podia arreglar amb el ms barat. D'una manera ridculamente tens segons la seva apreciació va convocar a la seva dona a observar la pantalla on es poda veure el formulari de compra de l'aparell. Per qu comprar el ms car, no? Ella va respondre amb encert: Compra'l, el meu amor. Però ell no acaba d'entendre el motiu del que, en un estat que ell mateix qualifica de doble consciència, diu la seva tramoia. La trivialitat de l'esdeveniment no ha de portar-nos a subestimar la seva importància subjectiva. Per qu per a alguns éssers no es pot afirmar un acte sense l'estratègia de hacrselo demanar?
Prendre com temptativa de explicaci la via de la culpa o d'un fort supery ens restés la possibilitat de circular per altres fenmens que fan a les condicions del acte i la seva inhibici. Proposem pensar la incidència de l'ésser vist per als actes bizarros de l'obediència a la vida quotidiana i la compulsin per la qual el neurtico obsessiu tpicament contrabandea un desig que no pot declarar-se com a propi.
Ser mal vist és la por que ms s'escolta com por de totes les pors. El gran Jerry Seinfeld, en un dels seus millors monlogos, parla d'una enquesta d'opini referida a les pors ms importants, on parlar davant d'un públic apareix com la por nombre un, sent el segon: la mort. I la rematada: Vol dir que el ciutadà mitjà prefereix estar a l'cajn que recitant l'elogi.
No en va evocar el fabulós experiment de Stanley Milgram, el 1963 a la Universitat de Yale entorn de l'obediència, on va demostrar que el 65 per cent d'un conjunt de voluntaris estarà disposat a Frera una persona amb 450 volts per tal de no quedar malament parat davant el director d'una suposada recerca al voltant de l'aprenentatge.
Tornant a la nostra clnica, un jove relata les seves dificultats amb el cap. Tot i trobar-se en un treball de responsabilitat elevada, en què contínuament ha de negociar utilitzant armes que molts sentiran pesades, no pot seure a negociar millors condicions laborals, ni tan sols posar fre a un maltractament que es registra des de fa temps. Un temor el porta a anul·lar-se en el moment en què s'obre l'oportunitat de negociacino de denunciar el maltractament. No queda una altra opció que obeir en silenci i fantasiejar l'escena en la qual, per cantar-li les quaranta al cap, es cala foc i és fet fora. Aix, el registre de la mirada retorna intensament en la fantasia, des del que és el seu suport: cremar davant els altres. La protecció de la pròpia imatge dificulta el seu avanç cap a l'acte. Es tracta de no perdre una imatge on s'és estimat. Val aclarir que tant obeir com expulsar el tauler cosa que va fer en diverses oportunitats anteriors responen a la imatge heroica. Dos falses solucions que no perden l'aspiracina realitzar un acte que est plenament autoritzat per una figura admesa per l'Altre. Qu és el que no ha de ser vist, sinó la manifestació mateixa del que escapa a la imatge?
Aristòtil, en la seva Retòrica, situa la vergonya en funció que un vici quedi exposat davant un altre, la qual cosa implicaria perdre la reputació. Allò que trenca la imatge del que ben vist és justament allò que avança cap al gaudi, és a dir, l'acte. Força de desig que no s'acaba de representar a la imatge. Els actes difícilment siguin cinematogràfics i tenen com a condició l'absència del registre de com això es veu. Obeir, en aquest sentit, disfressa el desig present a l'acte.
Un recurs més eficaç que l'obediència ens ho brinda una jove: ella avisa que cometrà un moviment maldestre cada vegada que vol actuar seductorament amb un home. D'aquesta manera, explica, no ha de preocupar més per com la veuran. Simplement es mostra ridículament maldestre i pot fer el que vol.
El obsessiu busca l'autorització del desig en l'obediència perquè intenta estalviar-se l'angoixa que implica perdre el registre de l'ésser vist, moneda amb la qual cal pagar al portar el desig a l'acte. És per això que prefereix un mal cap que a un bon emprenedoria on hagi de decidir què fer cada dia. Les hores pautades per un altre a la incertesa d'armar la pròpia agenda. El so del fuet tallant l'aire sobre la seva esquena, just o no, però mai el dolor propi d'una mala decisió o el vertigen inherent a les bones decisions, que trenquen les cadenes del que Aristòtil va anomenar sobirà bé.
* Psicoanalistes; docents i investigadors en la UBA. Autors d'Introducció a la clínica psicoanalítica i Gelosia i enveja. Text extractat d'un article que anticipa el seu pròxim llibre, Impureses del desig.
Font: http://www.pagina12.com.ar
Psicologia: La por a ser "mal vist"
