En anteriors articles vam veure com tot ésser humà accedeix després de la mort al pla Astral, un nou món de manifestació emocional en què hi ha tantes franges vibratòries com estats emocionals, desitjos i creences pugui arribar a albergar. Vam veure també que a la cúspide d'aquesta mateixa esfera es trobava el pla Mental o Devachán, un nou entorn de manifestació més subtil que l'anterior però igual de transitori i impermanent. Així és com després del que es coneix per "segona mort" vam arribar finalment al pla Causal, una nova esfera de realitat en la qual es troba el nostre esperit, el nostre veritable Ésser.
Però no tot s'acaba en el pla Causal, ni de bon tros, en realitat és aquí on realment comença l'ardu camí d'ascens cap a les esferes superiors de les que partim. Va ser la nostra decisió baixar fins al fons del plànol Causal com esperits purs per poder des d'allà ascendir novament al pla monádico o Anupadaka (lloc del qual tots procedim) nodrits per l'experiència vivencial que en els seus incomptables cicles vitals, astrals i mentals adquirir l'ànima en els plànols inferiors d'existència.
Aquesta va ser la idea original i així és com el nostre Ser ha pogut anar-se'n elevant progressivament per aquesta esfera fins a aconseguir una nova zona de confluència, l'inici de la consciència "no-dual" de la Realitat. Un nou "despertar" que arriba a les nostres vides quan l'Ésser aconsegueix la zona intermèdia que hi ha entre l'esfera Causal i l'esfera Crística. Quan això passa la connexió que s'estableix entre l'esperit i l'ànima encarnada fa que comenci a percebre una absència de confrontació entre els parells d'oposats. El que fins llavors solíem qualificar d'bo o de dolent, de fortuna o desgràcia, de just o injust ..., comença a cobrar ara un nou significat. Deixem d'identificar-nos sistemàticament amb una de les dues polaritats inherents al món manifestat i passem a situar-nos en una posició més elevada i unitària.
Així és com vam entrar en el pla Crístic. Un nou espai dimensional en el que regeix la consciència crística, una energia molt pura i refinada que ens abraça càlidament i ens condueix fins al capdamunt d'una esfera on la compassió, la bondat i l'amor adquireixen el seu major grau d'expressió.
Des d'aquí veiem amb claredat com tot convergeix cap a un únic i infinit feix de Llum-Consciència que tot ho abasta i tot ho il·lumina. És en dirigir la mirada cap avall quan ens adonem que aquesta immaculada Llum Primordial es percep de manera molt fragmentada en els plans inferiors d'existència causa de l'efecte que produeix travessar les múltiples capes d'energia cada vegada més densa. És per tant aquesta disgregació de feixos lumínics projectats sobre la Terra el que provoca que siguin també moltes les percepcions, creences i interpretacions que es facin d'una mateixa Realitat.
Però en l'instant en que un ja sols veu aquesta nica Llum Primigenia com a origen i fi de la Veritat última, descobreix que no hi ha separació alguna entre un mateix i la resta de la Creaci n. Aqu s'adverteix que ja no hi ha lloc per a la aversin, la intolerància, la crítica ni el retret, i que els antics motlles d'ordenament que havem fabricat per encasellar la diversitat en què vivim ja no serveixen, són inútils. Les barreres que separaven els uns i els altres han cat i qualsevol judici de valors que pretengués fer-se només podran anar dirigit cap a un mateix.
En aquest estat de claredat mental sovint el que ms es vol és deixar de participar en un joc d'il·lusions del que se sap bé que guanyar o perdre és tan sols un miratge. No és falta de voluntat del que se sent sinó falta d'interès per seguir vivint en un món en el qual el que ms abunda és egosmo i vanitat. No és d'estranyar que un ésser que viu connectat a aquestes elevades freqüències tingui com nic anhel alliberar-se definitivament dels grillons de la carn i tornar a la Llar. Aquest sentiment el va expressar molt bé Santa Teresa de Jess en el seu Llibre de la Vida quan diu:
Oh, qu és una ànima que es veu aqu, haver de tornar a tractar amb tothom, a mirar i veure aquesta farsa d'aquesta vida tan malament concertada, a gastar el temps en complir amb el cos, dormint i menjant! Tot l'cansa, no sap cmo fugir, vese encadenada i presa. Llavors sent ms veritablement la captivitat que portem amb els cossos, i la misèria de la vida. Coneix la ra que tenia Sant Pau de suplicar a Déu li lliurés d'ella.
En aquesta elevada esfera ja no es persegueixen reconeixements ni afalacs, tampoc obtenir rditos ni avantatges, el nic que veritablement es ansa és la Uni amb el Diví i la Llibertat. Aquests anhels relativament senzills de comprendre a nivell conceptual de res serveixen si no es viuen com a tals. Aquest és l'immens valor que té cadascuna de les vides que vivim. No n'hi ha prou amb creure, pensar, filosofar, conceptualitzar o teoritzar sobre un determinat estat, nivell de consciència o condició espiritual; si el que es pretén és que això adquireixi validesa i sigui integrat en l'Ésser, ser necessari haver de sentir-ho, viure-ho, portar-lo a la pràctica i experimentar-ho en carn pròpia tot i que això suposi un fatigós pesar.
As és que tot i desprs d'haver aconseguit transcendir el pla Causal on un es trobava inevitablement sotmès al cicle de mort i renaixement del fet del desig i el karma, tamb aqu segueix havent-hi una certa necessitat de renaixement. La diferència no obstant això és significativa. Renéixer de nou no vol dir començar de nou. Quan un ésser que procedeix de l'esfera crstica descendeix al pla fsic per iniciar un nou cicle vital, quest prou feines es veu sotmès a la illusi de maia. En romandre seu esperit despert a una esfera no dual de la realitat, només cal que es produeixi una feble connexió amb el seu veritable Jo (Jo Superior) perquè la seva ment egoica desperti també en el món terrenal .
Camí a la Il·luminació
En pronunciar la paraula Buda, Crist o Krishna, el que estem fent en realitat és referir-nos a una mateixa consciència universal amb diferents apel·latius. El significat de Buda o Buddha, és el del que està despert, l'il·luminat. Un estat que com bé sabem va aconseguir el príncep Siddhartha Gautama després d'un llarg periple a la recerca de la Veritat.
La paraula Crist per la seva part prové del grec "cristos" que significa "l'ungit", encara que tradicionalment se li han atribuït també a altres significats com "ple de gràcia" o "crida triple", que en teologia cristiana es correspon amb la Santíssima Trinitat del Pare, el Fill i l'Esperit Sant. La consciència crística és per tant un estat de gràcia que reflecteix la major expressió de la divinitat en un cos de carn. Jesucrist va ser un viu exemple d'això durant el seu pas per la Terra i el seu missatge va ser clar: "La veritat us farà lliures." (Joan 8:32)
Només mitjançant el Suprem Coneixement l'home aconsegueix alliberar-se del sofriment que produeix la ignorància. Però aquest no és un coneixement que pugui adquirir-se mitjançant l'estudi i la memorització de les sagrades escriptures, sinó que només a través de l'experiència vivencial podrem impregnar-nos d'ell. I quan això passa, la consciència crística s'estén per tot el Ser produint d'aquesta manera una autèntica resurrecció espiritual. Aquest és el despertar conciencial que tard o d'hora brollarà del nostre cor com un torrent d'energia pura i cristal·lina la veritat, resplendor i poder transformador, farà canviar radicalment la nostra concepció de la Vida.
I Krishna, la traducció literal és "suprem atractiu" però que sol traduir-se com "la suprema personalitat de Déu", és per a l'hinduisme el vuitè avatar (encarnació) del déu Visnú; o sigui, una manifestació divina que ve al món per treure l'home de la confusió.
Sol especular que va ser el mateix ser qui va venir al món com Krishna, com Buda i com Jesús en diferents èpoques i contextos històrics per tal de proporcionar a la humanitat un mateix missatge d'alliberament. No hi ha documents ni textos que puguin corroborar semblant hipòtesi, però és interessant recordar les paraules que el mateix Krishna va pronunciar fa més de 5.000 anys:
"Sempre que el bé decau extingint poc a poc, predominant en el seu lloc la maldat i l'orgull, el meu Esperit es manifesta en forma humana sobre aquesta terra." (Bhagavad Gita, 4: 7)
Potser fos el mateix ser qui va venir al món en les successives eres o potser no, però del que no hi ha cap dubte és que aquests tres personatges van encarnar una mateixa consciència divina i van ser portadors de l'Etern Coneixement Suprem. Grans Mestres de Saviesa o Mestres Ascendits com Jesús, Buda, Krishna i altres que com ells van venir a mostrar-nos el camí, són en realitat tan fills de Déu com qualsevol de nosaltres. Són els nostres germans grans i allà on ells es troben és cap a on ens dirigim tots nosaltres.
Però no anem a pensar que res més posar els peus en l'esfera crística un es converteix en Crist, en Krishna o en Buda sense més, estarem certament en el camí, però en aquest pla, igual que en els anteriors, hi ha una sèrie de franges o subplanos intermedis pels quals es deu igualment transitar tal com hem fet fins arribar aquí. El natural progressar d'un ésser que acaba de despertar del somni de maia és que es produeixi primer a ell una transformació de la qual brollarà el que en budisme es coneix per bodhicitta. Terme sànscrit que significa tenir la ment (c Itta) posada en la il·luminació (bodhi) o el que és el mateix, desig de il·luminar-se.
Però el desig d'obtenir la il·luminació no és equiparable a cap d'aquests grollers desitjos que tantes vegades amb anterioritat ens van portar a haver de renéixer de nou. En aquesta ocasió, quan un ha despertat a la seva veritable naturalesa espiritual sent un sincer interès per voler fer alguna cosa pels altres. Es tracta per tant d'un elevat anhel que en realitat és doble. D'una banda es vol compartir aquest estat de lucidesa amb els altres amb la intenció que també ells puguin obtenir-lo, i d'altra banda es persegueix aconseguir la budeïtat (la il·luminació).
Aquesta doble motivació es veu molt ben representada pel que podríem anomenar un ésser prebodhisattvico o aprenent de bodhisattva (l'ésser que busca la il·luminació). I dic aprenent perquè l'autèntic bodhisattva és aquell que finalment motivat per la seva compassió renúncia a la seva pròpia il·luminació i adquireix el ferm compromís d'ajudar al proïsme a alliberar-se del sofriment (dukkha).
Serà precisament aquest acte de renúncia el que farà finalment que un bodhisattva arribi a convertir-se en Buda. Hi hagi altres camins a més del bodhisattvico per assolir la illuminaci, com el que segueixen els Sadus, els monjos, els ermitaos o qualsevol que triï portar una vida de renúncia per dedicar-se enterament a la contemplacin, encara que com va dir el savi Abu Said: el camí ms curt per arribar a Déu és servir als altres i fer-los feliços.
I en el Bhagavad Gita (5: 3-5) pot llegir-se:
Com autntic renunciant, es considera a aquell que res desitja i que res avorreix. Doncs aquell que no es veu afectat pels parells d'oposats, aviat ha de trobar el seu alliberament. () Aqullos que fan vida de renúncia aconsegueixen la mateixa victòria que els que actuen amb desinterès.
Tamb Lao Ts escriu en el Tao Et King (VII):
El Cel és etern i la Terra, permanent. Són permanents i eterns, perquè no viuen per si mateixos. As, poden viure eternament. El Savi, pel mateix, posposa el seu Jo, i el seu Jo progressa. Es desprén del seu Jo, i el seu Jo es conserva. Com que no vol res personal, la seva persona es realitza.
Veiem com són paradjicamente els actes de renúncia i desinterès els que en última instància permeten que pugui arribar-se a assolir la budeïtat o estat Crstico. Però renunciar no vol dir abandonar les responsabilitats. Recordem sinó el que tamb Jess va dir sobre això:
Si algú vol venir amb m, niguese a si mateix, que prengui la seva creu, ysgame. (Mateu 16:24)
Negar-se a si mateix és una bona manera de definir aquest acte de renúncia, però al dir-nos que cadascú prengui la seva creu Jess ens adverteix que això no vol dir que puguem desentendre'ns de tot amb el pretext de voler emprendre un camí de recerca espiritual cap a enlloc. Podem perfectament seguir els passos de Crist, de Buda, de Krishna o de qui millor ens sembli sense tenir per això que desatendre les nostres obligacions més mundanes i molt menys tractar d'eludir el pes kàrmic (la creu) que cadascú porta amb si allà on vagi .
L'acció és al cap ia la fi inherent al món manifestat i molt pot fer-se sense caure en el joc de la dualitat. Només cal canviar l'actitud amb la qual s'aborda cada situació permetent que les coses simplement passin, sense esforç, actuant d'acord amb els dictats del cor, amb la voluntat posada en fer el bé i sense esperar a canvi cap mena de reconeixement ni afalac.
"Un home tal, que ha renunciat al fruit de les seves accions, està sempre content i lliure de tota dependència; i encara que intervé en l'acció, ell no actua ". (Bhavagad Gita 4, 20)
La manera d'actuar és el que revela la condició espiritual d'una persona, així és que per esdevenir bodhisattva no cal haver de realitzar grans obres humanitàries. En tractar-se d'un estat interior, serà en el seu quefer quotidià quan aquest podrà exercir com a tal actuant amb benevolència, compassió i desafecció. Sovint l'única diferència que hi ha entre un autèntic bodhisattva i una persona senzilla, humil i de bon cor que amb la seva tasca diària contribueix al bé comú, és el fet que el primer ja ha despertat de la il·lusió de maia, porta una vida interior molt més conscient i no hi ha afecció algun en les seves accions.
El que impulsa a un bodhisattva a l'acció no és un sentir de justícia sinó de compassió. Potser alguns de les comeses que aquests duen a terme puguin tenir una aparença combativa, però la seva finalitat serà sempre en últim terme compassiva. Un bodhisattva és el que en altres religions també coneixem pel nom de Sant, Profeta o Mahatma. És a dir, grans ànimes al servei de Déu i de l'home.
I quan la renúncia, el lliurament i el desinterès són definitius, un arriba a la budeitat sense ni tan sols proposar-s'ho. És la tan anhelada il·luminació, un estat que no només desterra completament el sofriment de les nostres vides sinó que atorga la realització a l'Ésser.
La qüestió és que en arribar a aquestes elevades franges de l'esfera crística o búdica en què un obté per fi la il·luminació, es considera que ja s'ha arribat al Nirvana; és a dir, que s'ha aconseguit el prodigi de portar el Cel a la Terra.
El Nirvana no té una representació específica en els mons celestials, es correspon més aviat a un estat de profunda pau interior, quietud mental, goig, felicitat i plenitud, fruit de la més sublim comunió divina. El Nirvana és el veritable Cel al que d'una manera o altra fan referència pràcticament totes les religions en el sentit més místic i profund.
Una manera gràfica de descriure el que significa arribar a l'estat nirvánico o d'il·luminació és recórrer a la famosa gota d'aigua que després d'un llarg viatge torna a l'oceà del que va partir. Però passa que per a molts aquesta és una imatge que suscita més aviat una sensació de pèrdua que de plenitud ja que això suggereix un efecte de dilució. És per tant molt encertat l'enfocament que alguns teòsofs fan al respecte quan diuen:
"L'efecte que produeix conquerir un estat nirvánico no és el de la gota abocant a l'oceà sinó que és com si el mateix oceà s'aboqués a la gota i aquesta per primera vegada prengués consciència que ella és l'oceà".
Aquesta és una bona manera d'explicar que la Unió amb Déu, amb l'Univers, amb l'Absolut o com se li prefereixi anomenar, no suposa perdre la pròpia consciència de l'Ésser sinó que és aquesta en realitat la qual s'estén fins a la Totalitat.
Autor: Ricard Barrufet Santolària, redactor de la Gran Germanor Blanca
del llibre: "Plans d'Existència, Dimensions de Consciència"
