Que aquest Missatge del Despertar toc ànima, amb el desig profund d'Amor, Llum i Armona per a la teva vida.
Trobada en un clar de l'ànima
M |
aria portava la vida agitada i vertiginosa d'una dona actual. Els seus dies estaven plens d'ocupacions i responsabilitats, grans exigències laborals, intensa vida social i el pes de sentir aclaparada per falta de temps per complir amb tot el que imposava la seva agenda.
Hi havia decidit agafar-se un descans, no tant per plaer sinó perquè l'estrès havia esgotat tota possibilitat de continuar saludable enfront del seu accelerat estil de vida. Com disposava tan sols d'un cap de setmana llarg, va prendre la decisió amb practicitat com tenia per costum, de retirar-se a un poble tranquil de muntanya, per relaxar-se al silenci i el contacte amb la natura.
Va disposar un escàs equipatge amb robes còmodes, diversos llibres per si la envaïa l'avorriment en un lloc tan apartat, i deixant enrere cel·lulars i ordinador es va posar en marxa.
Després d'un parell d'hores d'avió, es va trobar instal·lada en una càlida posada rústica i senzilla atesa pels seus propis amos, enmig d'una vall al peu de les muntanyes.
La seva habitació era càlida i confortable, mobles fets amb troncs, entapissats amb delicats motius florals i un enorme finestral des d'on podia gaudir del capvespre sobre el bosc. Uns dies en aquest paradís va pensar seria molt millor que qualsevol tractament amb ansiolítics o relaxants musculars.
Després d'una silenciosa nit de son reparador, va prendre un bon esmorzar amb deliciosos dolços i pa casolà fets per la propietària de l'hostal.
El daurat sol de començaments de tardor li va semblar una invitació per sortir a explorar els voltants. Va demanar indicacions per no extraviar i es va encaminar pel costat de la ruta fins a trobar el sender que la s'endinsaria en aquest bosc que tant li havia cridat l'atenció. Li van indicar que era una sendera segura i si no s'apartava molt d'ella, trobaria sense inconvenients el camí de tornada.
Va caminar deixant-se portar per més d'una hora, fins arribar a l'extrem oposat del bosc on va descobrir un clar; la visió dels feixos de llum caient sobre l'herba era com sortida d'un conte; es va recolzar mirant directe cap sol, que en el seu rodonesa perfecta semblava estar embriagant d'una energia particular. Va tancar els ulls i els seus pensaments van volar d'un tema a un altre, fins a sentir amb alleujament que es relaxava lentament, la seva ment deixava de pensar i poc a poc els seus sentits van ser despertant; podia percebre aromes de flors i terra humida, el murmuri de la brisa fresca entre les branques dels arbres i fins als batecs del seu cor barrejant-se amb el cant dels ocells. Tot es va tornar en una melodia amb vibracions agradables que la van fondre amb el paisatge fent-la sentir part d'ell, ella era el cel, el sol, la bri, la terra, l'aire, ja res l'envoltava perquè la naturalesa era ella mateixa.
El temps va deixar d'existir per Maria, quan de sobte ... enmig d'aquest parèntesi on la seva ment s'havia buidat de preocupacions, on només percebia amb una avidesa enorme en els sentits i semblava estar obrint-se a una saviesa secretament continguda en el seu interior, una cosa la va portar d'una tirada de tornada a la realitat coneguda. Va sentir fred, la terra mullada sota del seu cos havia amarat les seves robes i uns passos lleugers es van escoltar a pocs metres entre els arbustos. Incorporant-se d'un salt amb el cos inundat d'adrenalina, es va disposar a enfrontar el que va interrompre aquell màgic mimetisme amb la natura.
Qui és? Qui hi ha? -Desafió amb veu una mica tremolosa, malgrat el seu esforç per mostrar-se ferma.
Davant els seus ulls va aparèixer una dona gran, que li va somriure tendrament com si s'hagués trobat amb una temorosa nena perduda. Maria també va somriure i es va asseure sobre un tronc relaxant-se.
-Hola, em dic Maria, sóc turista, ¿vostè és d'aquí?
-Sí filla, d'aquí i d'altres llocs també- va respondre l'anciana amb veu calma, alhora que s'acostava i prenia seient al seu costat.
-És molt bonic aquest lloc- va opinar Maria iniciant conversa -Jo viu a la capital, aquí és tot ciment i no hi ha temps per gaudir de la natura. Un se sent tan bé aquí, això és ple de pau. M'encantaria viure en un lloc així.
-La pau i el temps per gaudir-filla meva, no són part del paisatge, és una cosa que es troba a l'interior de cada un- va dir l'anciana amb mirada compassiva.
-Pot ser ... - va dubtar la jove pensativa- però no crec que en tornar a casa meva aconsegueixi sentir la pau que vaig trobar aquí avui.
-No obstant, quan vas escoltar els meus passos, la pau que havies trobat desaparèixer oi ?, tu tries el teu estat interior, vas triar posar-te alerta i el teu cos i emocions van respondre a això. El que allunya les persones de les grans ciutats de la seva pau interior no és el ciment com tu dius o la manca de temps, sinó les ànsies d'omplir les seves vides d'ocupacions externes per por a fer una ullada dins de si mateixos. Diuen que necessiten silenci i tranquil·litat, però es deprimeixen un diumenge a la tarda perquè "no tenen res per fer".
-Aquesta és una gran veritat! - va somriure Maria sorpresa pel coneixement que mostrava l'anciana del bosc sobre la gent de la ciutat.
-Mira filla, quan veiem cap a dins de nosaltres mateixos, pot ser que trobem moltes coses que no ens agradin, encara que ens considerem bones persones hi haurà sentiments i actituds que preferiríem mai haver descobert; però al veure el que no ens agrada de nosaltres tenim la possibilitat de canviar-lo, d'esforçar-nos cada dia per ser millors que l'anterior, i no per competir amb altres, sinó per sentir amor i respecte per la nostra pròpia essència, a l'assolir això, recentment podrem estimar i respectar als altres. Aquesta és l'única manera de viure en pau interior i amb el que ens envolta. Aquest estimada meva és el viatge més important que un ésser humà pot emprendre, el viatge al seu interior, on haurà d'enfrontar els seus propis monstres, veure'ls a la cara, dominar-los i triar cada dia, a cada instant, entre la seva pròpia llum o foscor per cada acte de la seva vida.
Les dues van quedar en silenci mirant l'horitzó. Mentre reflexionava sobre les paraules de l'anciana, Maria es va adonar que el sol començava a baixar. Es va posar dret i abans d'emprendre la marxa es va acomiadar de l'anciana.
-Es va fer tard, he apurar o no arribaré a temps a l'hostal, pot ser que si m'afanyo no em arribi a la nit enmig del bosc. Va ser un plaer conèixer-la i li agraeixo les seves paraules.
-Adéu filla, em va donar molt de gust aquest trobada- va dir l'anciana -que trobis el temps que necessites per estar amb tu mateixa i així aconseguir la pau interior que busques. Et desitjo un bon viatge, però no parlo del teu pas apurat per arribar a l'hostal, sinó en la vida.
-Gràcies, li desitjo el millor ... senyora, no m'ha dit el seu nom ...
-El meu nom també és Maria- va dir l'anciana amb una brillantor divertit en la mirada i amb pas tranquil es va encaminar pel sender oposat cap al qual es dirigiria la jove.
-¿Volveré a veure-la per aquí ?, tinc dos dies abans de marxar a la Capital.
Mentre s'allunyava amb un somriure entremaliat en els llavis, les paraules de l'anciana van quedar surant en l'aire: Potser algnda, quan ja no et jutgis sense temps per trobar-te amb tu mateixa em vegis novament en aquest rierol.
Van passar molts anys i Mara va oblidar aquell misteriós trobada al bosc, però malgrat l'oblit va fer seves les paraules i la saviesa d'aquella dona. La seva vida es va convertir en un ardu pelegrinatge pel seu interior, i en la seva maduresa va aconseguir la pau que necessitava, sense importar el lloc en què es trobés.
Quan va arribar el moment de la jubilació laboral, Mara va triar usar els estalvis de la seva vida per instal·lar-se amb la seva família en una cabana en aquell poble de muntanya.
Una dem de tardor en què va sortir a caminar, el destí va voler que prengués aquell mateix sender i es detingués en el clar; el fet d'estar en aquest lloc va fer que recordés la trobada amb la dona del bosc i sentint una mica de aoranza es va asseure amb els peus a l'aigua intentant buscar aquella imatge en la seva memòria; per a la seva sorpresa, no va ser la memòria qui li va portar la cara de l'anciana al present, sinó el seu propi reflex en l'aigua de la riera.
Emprenem molts camins al llarg de les nostres vides anhelant arribar-hi felicitat i pau interior; recompenses que noms trobarem a remuntar el sender que ens porta directament cap al més profund del nostre Ésser all on resideix la nostra pròpia saviesa.
Concete a tu mateix
(Inscripció de l'antic Temple a Apol·lo, a Delfos)
Si vas accedir a aquesta publicaci per altres mitjans i vols rebre Missatges del Despertar al teu Safata d'entrada en forma gratuïta, et pots subscriure enviant un mail a:
Assumpte: Vull rebre missatges del despertar
