Que aixequi la mà qui no hagi sentit alguna vegada aquesta reflexi en el seu interior, o qui no l'hagi patit en la seva vida, o qui no hagi tingut algnda d'una serietat sofrent o d'una sinceritat quasi agressiva en què hagi sentit el pes insuportable de la vida en la seva part menys agradable.
Que aixequi la mà qui no hagi passat per un moment en què el desig d'abandonar-ho tot, i abandonar-se, no hagi tingut una força destructiva i imbatible amb prou feines difcil de suportar.
Les mans segueixen al mateix lloc on estaven abans de començar a llegir.
La ment, no.
La ment s'ha anat a buscar records, a desaletargar certs moments, a posar-se la ganyota circumspecta, la veu de la gravetat, l'espina del dolor indestructible, ja quedar-se quieta, i lleugerament amagada, per no tornar a passar per aquell o aquells tràngols .
Tots hem patit massa en ms d'una ocasi.
Tots coneixem el gust cruent de la seva opressió, la manca de llum i esperança que encomana, i com retalla la illusi d'un tajazo ferotge.
El destí del patiment hauria de ser quedar-enrere.
Sempre ve carregat d'una lli, generalment massa cara perquè pensem que la puguem haver après sense tant penar-, gairebé mai acceptada, i en moltes ocasions incompresa.
Però si la mateixa situació es repeteix, i es repeteix el sofriment que l'acompanya, és que no hem après la lliçó.
I la vida, que és tan sàvia, ens tornarà a presentar una altra situació similar perquè tinguem l'ocasió d'aprendre, per fi, i puguem demostrar-ho.
No hem d'acceptar al sofriment incondicionalment, ni integrar-lo en la nostra vida, ni fer-nos els seus amics, ni aprofundir i delectar-hi.
Hem de deixar-lo anar.
Arribarà, deixarà la seva empremta, li exprimirem la lliçó, comprendrem el seu sentit, la hi agrairem -sí, agradecérselo-, i la deixarem partir cap al més llunyà, portant-se amb ell, si és possible, la seva bilis i el seu rastre d'amargor.
Entestar-se a patir-amb no sé què innecessari sentit-, convertint-nos en moderns màrtirs, en ploraneres reiteratives, en afligides víctimes, o en ànimes torturades, no provoca altra cosa més que allunyar-nos del nostre Centre i el nostre Ser, crear una punyent distància entre jo i jo, assolar tota Autoestima tinguem, teñirnos de dol el futur, i arrencar la brillantor de la vida.
La duresa de les següents preguntes requereix una resposta sincera:
Per a què em serveix seguir patint?
Per què em obstinació a seguir en aquest estat?
Sóc conscient que puc veure d'una altra manera diferent això que em provoca el sofriment?
A qui de mi -a quina part o què ego, li provoca patiment?
Qui de mi -què part o què ego, es converteix en còmplice del sofriment i em manté aferrat?
Sóc conscient que podria desfer-me del sofriment i posar en el seu lloc música i flors?
Perquè el patiment no té entitat, no existeix.
És un procés mental nostre.
És un rebuig a la realitat, que no és acceptada perquè no s'acobla al que nosaltres voldríem.
Patir no beneficia en absolut.
A ningú.
Persistir en això provoca un greu i innecessari patiment, que es pot evitar.
Per respecte a tu mateix.
De tu depèn.
Cal entendre que els éssers humans patim gairebé sempre. Fins i tot la felicitat porta aparellada l'opció de perdre-la i llavors patir per això. Acceptar el sofriment, quan sorgeix, és una bona opció, perquè el redueix, mentre que no acceptar-ho augmenta. Té cura de distingir entre el sofriment natural per causes naturals i el sofriment artificial per causes de l'ego o de l'incompliment d'ambicions. Evita els que no són necessaris i són evitables.
Et deixo amb les teves reflexions ...
He patit massa, per Francesc de Sales
Francesc de Sales, és el creador del web www.buscandome.es, per a persones interessades en la Psicologia, l'Espiritualitat, la Vida Millorable, el Autoconeixement i el Desenvolupament Personal
