En els moments ms difcils de la meva vida m'he preguntat si això que vivim en veritat val la pena. En els moments on sols he escoltat el meu propi plor m'he preguntat si és bo despullar l'ànima. En els moments de crisi m'he preguntat si val la pena portar ms ni els i al món. En els moments de més incertesa m'he preguntat si hi ha algú de l'altre costat que pugui ajudar-me. En els moments de major foscor m'he preguntat, si la meva voluntat fos suficient per portar-me lluny d'aquest món. I al final una pregunta ms ha saltat: Si estigués a punt d'anar-me'n d'aquest món desitgés quedar-me? Desitgés tornar?
Malgrat que no porto ferides ja que no càrrec grans dolors en l'ànima (perquè per alguna raó sempre he estat acompanyada, cuidada i protegida), m'he fet moltes preguntes, m'he qüestionat i he dubtat. I un dia de cop van arribar totes les respostes d'una sola vegada.
Gairebé que en un segon comprend que aquesta vida val la pena perquè la felicitat dels breus instants i la màgica fusió entre els éssers humans que ens relacionem, neix precisament en la tristesa, en el dolor i en l'angoixa de jugar i perdre. La felicitat és l'oposat de la tristesa i per això van juntes on vulgui, i intentar separar-les és perdre el temps. As vaig entendre que per aquests breus episodis de felicitat és que demanem néixer aqu.
I llavors imagino que hi ha una llarga fila d'éssers de llum, totalment purs de cor, omplint alguns formularis per entrar en un sorteig que els permetre guanyar-se una butlleta per a néixer a la Terra. A poc a poc una veu celestial va esmentant als éssers guanyadors del privilegi i es abrazarn uns amb els altres abans del viatge. Algun temps desprs nacern. La seva missi ser complexa i necesitarn grans dosis d'amor per si mateixos (ms que res) per viure aqu. Alguns d'ells representarn personatges foscos, sinistres, estranys, llunyans, tristos. Alguns altres representarn personatges lluminosos, plens, amigables, propers, alegres. Els dos grups representarn la unitat i passi el que passi jams es separarn perquè són part del mateix. La consigna del grup lluminós ser: observar al món dins de s, sigui com aquest sigui i aquesta prevaler.
Quan l'ésser de llum embolicat en un cos físic, toca aquesta dimensió, experimenta el dolor en l'ànima i comença a viure (en ocasions) oblidant per complet qui és i qui són els altres éssers que hi ha al seu voltant. I així enmig de les seves pròpies batalles inicia el seu treball de llum, el qual tindrà sempre com a eix, la seva vida, la seva ànima, el seu cor, que és l'espai virtual on es dóna tota l'experiència humana. Punt.
Després que tota aquesta explicació sorgeix des d'algun lloc per a mi, entenc que estem aquí per aprendre a despullar l'ànima, que cada naixement és una oportunitat més per a l'espècie humana, que l'ajuda ve integrada en el cos espiritual, que la voluntat de la ment pensant no és suficient per deixar enrere tot això i que si la ment que en ocasions ho controla tot, tingués el poder de decidir el meu retorn a la llum, de segur jo voldria tornar aquí (parlo per mi).
Així vaig comprendre que aquesta vida val la pena, que les llàgrimes també són sembra i que el riure és collita, de reconèixer la pròpia fragilitat és una mostra de lleialtat, que la vida va prenent valor a parts iguals pels encerts i pels errors, així com per les caigudes que ens permeten observar la terra des d'un altre angle, pels estancaments i els retrocessos que només són una altra manera d'avançar. Així vaig comprendre que som aquí perquè una dona en un acte únic d'amor conscient (o inconscient) ens va regalar la possibilitat de viure i de conèixer-nos, que la vida és bella encara que alguns somnis semblin trencar-se i dic que semblen trencar-perquè mai es trenquen, només es transformen en pols d'estrelles, mateix que faràs servir una i altra vegada per re crear-te i per fabricar més somnis, més moments, més fantasies i més realitats.
Tu ets aquesta realitat per a mi i encara que estic lluny de ser perfecta, estimo el meu ritme, el meu cadència, el meu pressa i la meva calma, el meu dubte i la meva certesa, estimo l'haver descobert que res sé i que enmig de tot això, m'estimo en tu.
Finalment he deixat de fer-me preguntes i fins i tot he deixat de preguntar-me el per què em pregunto per què. Ara reconec la perfecció en el que és.
Avui és 20 de juliol, un dia molt especial per a mi. Festeig la independència de Colòmbia, el meu país natal i festeig que aquest mateix dia durant la desfilada tradicional, en un poble de la costa nord colombiana, passava caminant meu pare qepd, quan va veure a la meva mare per primera vegada i va quedar enlluernat per la seva bellesa, així com ella amb l'elegància d'ell.
Gràcies a tu per llegir-me.
© Tots els drets reservats. Vivi Cervera 2012.
Per festejar et deixo amb una meravellosa exponent de la música colombiana i al meu entendre una de les millors artistes i cantaoras (cantadoras) llatinoamericanes. Petrona Martínez, una dona que enmig de l'alegria del bullerengue i de la calidesa de la seva llar, sembla oblidar-se que ha recorregut el món amb la seva música i que ha estat merescudament aplaudida pels que apreciem el seu art, per cantar-nos amb aquest aire de llibertat. Crec que el vídeo ho diu tot. Gràcies Petrona, per ensenyar-me amb la teva saviesa innata, amb la teva mestria, amb la teva cant, amb el teu somriure i amb el vostre esperit, que la vida és bonica i que val la pena.
[Youtube] https://www.youtube.com/watch?v=EnBrxD_XZlI [/ youtube]
