Un dels motius pels quals les persones ajornen iniciar un procés de desenvolupament personal és la por inconscient -o molt conscient en altres ocasions- a què és el que pot descobrir, és a dir, destapar i treure a la llum.
Com tots tenim coses ocultes que no volem que surtin a la llum, perquè ens ha costat molt treball amagar-les, o perquè hem hagut de fer un gran esforç per anar olvidándolas poc a poc -ja que ens han provocat tant dolor ... - i com sabem que el procés implica la revisió de tot el passat, el reconeixement de tot el que hàgim fet o omès, l'enfrontament inevitable amb això i amb un mateix, l'acceptació d'aquesta realitat preferim acceptar el que tenim en aquest moment, que és una sensaci trist de fracàs que, en molts aspectes, s'ha tornat crnica-, un impressi haver desaprofitat bastants coses a la vida i per això un penediment opressiu i res gratificante-, un concepte personal de no saber actuar sempre bé en cada moment i cada circumstància, cosa bastant improbable d'aconseguir-, i com, d'altra banda, sabem que remoure el passat és tornar a caure en un estat de pes adumbre, tornar a passar uns dies seriosos, per això el de fer un repàs de tot el passat del que en aquests balanços un sembla recordar sols el dolent o donar-li una preponderància excessiva al que qualifiquem com dolent-, es converteix en una experiència poc atraient; gairebé ve de gust ms conviure amb aquest concepte personal que no sabem viure, que no sabem portar-nos bé amb la vida, però bé, cal seguir, encara que moltes vegades no ens vingui de gust seguir, i diem i sabem que cal acceptar el passat, però és mentida o és només una teoria, perquè no som capaços d'una acceptació plena, amb humilitat i amb el cap alt al mateix temps, i comprendre de corazny al cor n que la vida és un continu aprenentatge, que ningú neix ensenyat a viure i ningú ens proporciona aquesta classe magistral on aprendre, viure es converteix en una tasca difcil, perquè és com si llevramos un petit o masoquista inclòs que gaudeix revolcndose al fangar de les nostres misèries i, CRAME, tots tenim de misèries de les que no ens sentim orgullosos-, i s'acarnissa gustosament en nosaltres mateixos.
I si un ha estat tan agosarat que en algun moment s'ha proposat fer un procés de desenvolupament personal i s'ha posat a fer un repàs de la vida i recordar coses, que és com s'ha de fer, de seguida són les menys agradables les que prenen preponderància i ocupen en exclusiva gairebé tot el passat, echndonos en cara aquelles de les que no ens sentim orgullosos precisament i és que sembla que ens odiramos, que una enemistat interior visqués dins nostre, junt el masoquista, i tenen ms poder que l'amor-, i davant el panorama d'aquelles coses que vam fer que va fer el que rams de llavors, no el que som ara-, tirem la tovallola per avançat perquè veiem que és una tasca àrdua, aspra, i pensem que almenys hem estat capaços d'arribar a suportar-, ja tolerar-mso menys, però, encara que ho estiguem desitjant, veiem aposentat en l'impossible el d a que siguem capaços de donar-nos una abraçada sense cap tipus de retret, en què siguem capaços d'estimar el jo del nostre passat; veiem improbable el dia en què ens mirem al mirall amb un somriure, i que el rigorós exigent que ens habita emigri a un altre món, liberndonos de la seva tirana oculta.
Ja ens agradaria ser com altres persones, que aparenten tranquil·litat i acceptació -recorda el significat de "aparentar" -, que semblen estar sempre bé i cometem la malaptesa de ser tan inconscients de comparar el nostre costat pessimista i trist -que tots ho tenim-amb la fantasia que hem creat a la nostra percepció en imaginar que la vida de l'altre és esplèndida.
La vida té moments esplendorosos, moments que estarrufen el pèl, i emocions tan grandioses que provoquen el més agradable dels plors, i moments durs, despietats, que provoquen plors desoladors, i així caminem, d'una a una altra emoció i d'un a un altre moment, vivint, seguint en això de viure, però sense arribar a treure-li tota l'essència, enredats de vegades amb disquisicions inútils, i enredats en pensaments que no ens porten enlloc bona. Però això és viure o en això hem convertit la vida.
El que subjau en el fons és una excessiva exigència de i cap a nosaltres mateixos, una intolerància rigorosa i innecessària, una sensació indefinible però que té a veure amb no trobar-se a gust del tot amb un, de no estar en pau, d'una incomoditat amb la pròpia companyia.
I som víctimes i patim aquesta exigència de la perfecció absoluta, el que ens crea una tensió en el viure que no ens deixa relaxar-nos. Tenim por dels nostres propis retrets pel que no surt tal com estava previst.
Tenim el càstig a punt, com una espasa de Dàmocles suspesa sobre el nostre cap, suspesa d'un fil fràgil que es pot trencar amb la mínima neguit que se'ns desperti, i no som capaços de sortir d'aquesta costum de castigar-nos per el més petit de les fallades, de ser intolerants amb ells, amb els mateixos errors que en els altres veiem com una cosa natural, comprensibles, humans, i que som capaços de perdonar i acceptar sense esforç i sense recriminació.
És un gran absurd convertir la convivència amb un mateix en una relació tensa, inflexible, quan hauria de ser d'una camaraderia indestructible on un desitja el millor per a l'altre, per a si mateix en aquest cas.
És una bona decisió agermanar amb si mateix, fer un pacte de bona avinença, utilitzant una comprensió àmplia i generosa, i una col·laboració permanent per fer de la vida pròpia un indret hospitalari, agradable, i de la relació personal alguna cosa envejable del que sentir-se orgullós .
I el màgic d'això, el realment bonic, és que només depèn d'un mateix i està a l'abast de qualsevol.
No està reservat només per als fills dels Reis, pels mimats dels Déus, per a uns quants privilegiats, i no cal esperar que un altre es digni atorgar-nos aquest benefici, sinó que un mateix, a poc a poc al principi, i després amb més intensitat i regularitat, pot i ha d'iniciar el procés de reconciliació, caminar de la seva pròpia mà, vetllar pels seus propis interessos, donar-se l'abraçada que segelli el compromís, i Viure.
Et deixo amb les teves reflexions ...
Francesc de Sales és el fundador del web www.buscandome.es per a persones interessades en la Psicologia, l'Espiritualitat, la Vida Millorable, el Autoconeixement, i el Desenvolupament Personal.
Em perdono o em segueixo boicotejant ?, per Francesc de Sales
