Al llarg de l'existència, l'ésser humà ha buscat en aquest vast univers respostes a les seves inquietuds:
quin sóc ?, d'dnde vinc? i adnde vaig?
No vem a ser menys En el personal, recordo una tasca molt amb aquesta recerca però les respostes que anava trobant no arribaven a satisfer el meu intel·lecte i la meva ànima.
Les preguntes i les respostes no eren exclusives dels habitants d'aquest món anomenats Humans. Diem primordialment que som un amb l'univers, amb els nostres germans humans, amb la natura, amb Déu I no estan exemptes de veritat aquestes afirmacions.
Ens autodefinimos com a éssers de llum, d'amor, intel·ligents, com nens, germans de, pares de, fills de, la felicitat, la bondat, energia, eternitat, observadors, pensaments, emocions, sentiments, el tot, evoluci, sóc JO
Si tu ets una altra manera de ser jo si de UN (FONT CREADORA) només pot sortir UN llavors sóc totes les afirmacions i negacions de mi mateix, però això no em diu qui sóc.
Busquem SER, perquè la nostra ment, ego o jo inferior, necessita reconèixer-se, saber de si mateix, i com no solament som els nostres germans humans a la Terra, aquestes respostes no completen el camí del cercador.
Si tot flueix de la Font Creadora, nica, tot el que flueix és idntico. Una altra cosa és que pugui realment reconèixer qui sóc a través del meu entorn.
Sóc l'home fet carn, sóc el cristall de roca que tinc a la meva llar, sóc l'arbre que veig després del vidre de la meva finestra, sóc l'animal que corre pels prats, sóc Gaia i el Sol, sóc el Cosmos.
A través de totes aquestes respostes i els meus records vaig arribar a comprendre, a experimentar, que no sóc algú, no sóc un ésser individualitzat en mi mateix, amb la qual cosa, vaig comprendre que la meva recerca de qui sóc? no estava ben feta.
Com cercador em vaig aturar, vaig contemplar i vaig admirar la grandesa de l'univers i vaig viure en mi la majestuositat de SER. Només quan vaig deixar de buscar qui era vaig arribar a comprendre què sóc?
Vaig comprendre que fora de la meva percepció no existeix res, que tu ... no ets més que la meva projecció, la meva eina per reconèixer què sóc. I vaig començar el camí de reconnexió amb la meva SER, amb tu, amb l'Univers, amb la Font Creadora.
Havent comprès que ... TOT és UN, les meves respostes havien de ser igual que el plantejament, que res aparentment extern havia de ser diferent en la seva profunditat.
Ara començava el camí de comprendre que sóc tu, el mineral, la planta, l'animal, l'astre ... i així fins i tot, igual que allò fora d'aquest món i d'aquest univers que encara no conec o record. Llavors ... què era jo?
Les respostes no podien estar molt lluny, només era qüestió de viure perquè la vida em tornés les respostes. Vaig deixar de buscar per poder sentir.
Per viscut vaig comprendre que tot és igual, que una mateixa illa pot tenir diverses cares depenent de l'observador. I la vida em va portar la resposta.
Què és l'eternitat? Què és etern? La consciència.
És en la consciència on realment som tots germans amb tots i amb tot. Això és el que som. I no només la vida va portar fins a mi la resposta, sinó que em va permetre comprendre-la i experimentar-la per poder fer el camí del reconeixement, del despertar. Només quan em vaig permetre de cor i sense cap tipus de mentalisme que la vida em mostrés el camí, aquest va arribar.
Som com un beu que després d'arribar a aquest món comença per reconèixer el seu cos, les seves idees, les seves emocions i els seus sentiments. Així vivim en l'eternitat de la consciència, reconeixent-nos constantment, i és aquí on el despertar de la humanitat s'hauria de fer latent en aquests temps, no només per nosaltres, éssers humans de la Terra, sinó per tota la consciència que experimenta en aquests moments en nostre món, en el nostre sistema solar, en la nostra galàxia, en l'univers i en infinites dimensions paral·leles a la nostra.
I en l'etern reconec l'AMOR, la DIVINITAT, ja que la consciència es manifesta a través de l'eternitat i l'AMOR com VOLUNTAT CREADORA de si mateixa.
Amb AMOR, Diego.
